Bocabadada

En un encontre amb xiquets i xiquetes que han llegit "Qui necessita un barret màgic?", anava preguntant qui posseïa alguna cosa màgica. Em van parlar d'una caixa que donava vida, d'un bolígraf que escrivia sense faltes, d'una cadira voladora... Fins que pregunte a un xiquet que semblava molt tímid.
-I tu, què tens de màgic, perla?
Em somriu, alça les mans i les obri.
-Açò.
Açò: els seus deu minúsculs i meravellosos ditets. 
Hi ha res de més màgic?

Jo, de major, vull ser escoltadora de secrets. Diuen que et fas rica en amics.

Les meues filles nigerianes

"El seu rostre preciós, brillant davall la claror de les llunes africanes, viu soterrat ara sota un tel gruixut de dolor monstruós, un avenc on els dimonis retenen el seu cos fràgil. No hi haurà pietat per a elles. Elles ho temen. Nosaltres ho sabem."

Nou article a La Veu.

http://opinions.laveupv.com/maria-jesus-bolta/blog/3778/tinc-una-filla-nigeriana-que-no-conec-pero-que-estime-amb-deler

http://www.morvedre.info/confessions-dun-escriptor/confessions-duna-escriptora-maria-jesus-volta



No concep cap parcel•la de la meua vida on el valencià no hi estiga present d’una manera o d’una altra. Pretenc viure en valencià i que els meus descendents també ho puguen fer; per tant, és normal que tots els meus esforços vagen en aquesta direcció. He d’actuar contra un govern que intenta eliminar el valencià de totes les formes possibles: deixant-nos sense mitjans de comunicació, atacant-ne l’ensenyament, reduint subvencions als llibres, al cinema, al teatre, a la Fira, allunyant la nostra llengua de tot allò que implique modernitat, etc... Davant de tot això, no ens quedem callats i ha sorgit, com a resposta, una música de qualitat, mitjans de comunicació digitals modestos però que van fent camí, una literatura potent... que pretenen ajudar a construir una societat valenciana en valencià. És possible que el camí siga llarg, però estem acostumats a caminar a les fosques: portem més de 300 anys i hem aprés a resistir.

Aquest matí, una mare que m'estime molt, parlant de la visita que acaba de fer a la seua filla que està acabant la carrera lluny de casa, i després de contar-me anècdotes de com s'ha adaptat al país, com és el pis, la felicitat que respira, com d'independent l'ha trobada, etc... ha exclamat, amb tota una simfonia de sentiments en la veu:
"Ella està bé i és feliç, però ja no és meua, M.Jesús. Ja no és meua".
Res. Les mares som així de formidables: som capaces de renunciar al nostre major tresor perquè justament és el nostre major tresor.

El viatge ha acabat; per fi, arribe a casa. Òbric la porta i de seguida note el dolor al bell mig del pit. Agafe el telèfon i m'hi abrace amb totes les meues forces. Una onada de tristesa em fa dir el teu nom en veu alta. 
Mare, ja no m'esperes.
Jo a tu, sempre.

Donada la situació extrema de misèria, cabreig, humiliació i desig de venjança del poble valencià, conversa de hui en tots els bars, jardins, entrades de supermercats, portes de centres escolars, gimnasos, cuines i llocs de bon fer, bon pensar i bon actuar.
-Anem a per la tercera?
-Tassa de café? Cervesa?
-No, home, no, República!
-Ah.

I així passem la vida. I la història.