Tenim veus

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 FEBRER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Segons la majoria dels mitjans de comunicació, l’últim lliurament dels Premis Goya va destacar sobretot pel seu caràcter enormement reivindicatiu. S’hi van donar infinitats d’ocasions en què representants del seté art van fer públiques denúncies de situacions injustes i van convertir el festival en un constant clam verbal i visual (amb el pai-pai del “Se acabó” o adhesius amb la paraula Gaza), en bé d’una comunitat més humana. El tema principal, sens dubte, fou la condemna de la violència sexual i la necessitat d’una igualtat de gènere efectiva, però també es van sentir protestes contra la precarietat de les persones que viuen de la indústria del cinema, al·legats a favor de la diversitat de cossos, desitjos d’atorgar visibilitat al col·lectiu LGTBI, repulsa al genocidi d’Israel sobre Palestina, entre d’altres.

Aquestes intervencions em van semblar totes molt robustes, però n’hi va haver una que em va deixar bocabadada i que, d’alguna forma, englobava algunes de les demandes de la nit. Em referisc a la dedicatòria de la intèrpret homenatjada, Sigourney Weaver, a l’actriu de doblatge que li ha prestat la veu en vora 40 pel·lícules, Maria Lluïsa Solà. En un instant tan privilegiat on el teu discurs ressona per mig planeta, la famosa estrella va agrair a la seua eterna dobladora el meravellós compromís i va lamentar que no estiguera dalt de l’escenari amb ella. La senyora Solà encara no s’ha recuperat de l’emoció. Opina que és el primer reconeixement a la seua tasca i una manera de fer visible un dels oficis cinematogràfics més oblidat. 

Dona, veterana, treball excel·lent però allunyat dels focus i dels elogis... Això m’ha fet pensar en quantes dones majors esplèndides hem conegut o coneixem, que continuen amarades de silenci per culpa d’un món que solament es deixa arrossegar per falsos brilli-brilli. No seria hora, tal com ens va ensenyar l’artista americana, de dir ben fort el nom de totes les Maria Lluïsa Solà? Perquè, tot i que hem de venerar les nostres deesses, el que necessitem ara més que mai és un senzill i alhora ensordidor aplaudiment a les perles humils que han mantingut, durant generacions i generacions, els autèntics pilars de la nostra societat.

Sense edat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 FEBRER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ningú no s’escapa de l’alliçonament del temps que passa. Ningú no assoleix l’edat madura sense una bona maleta de penediments, encerts, renúncies i perdons. En una paraula: d’ensenyaments ben apresos. Qualsevol ésser, pel simple fet d’haver seguit el trajecte de la vida, és posseïdor d’una experiència vital que li confereix el domini d’un grapat de secrets sobre l’existència humana. De segur que ha sofert situacions de tirania o d’honor; ha conegut la traïció o la bondat; ha ensumat l’enveja; ha buscat durant anys la justícia i l’estima i, tal vegada, les ha trobades. La pell i la mirada, mapes del seu recorregut, semblen marcides, però, si ens hi acostem, descobrirem que brillen amb tot allò que han aconseguit arreplegar de la humanitat freqüentada.

Així i tot, en la nostra societat no sovinteja topar-se amb manifestacions d’admiració envers les persones que, per un motiu o un altre, considerem ja majors. És com si el fet d’haver xafat més caselles en el tauler del temps, les empresonara en una espècie de campana de vidre que els permetera observar què ocorre al seu voltant i rebre’n les diverses sensacions, però sense l’oportunitat d’intervenir-hi. Qui determina que tal o qual ja ha perdut el tren de l’actualitat i, per tant, de la vida? Qui escolta hui en dia amb interés les històries del passat que arreceren molts ancians i ancianes? Qui dona pas en les assemblees de partits polítics, de veïnatge, d’associacions, a les seues veus i en respecta les aportacions? No deu ser que en molts casos, per culpa d’un calendari i d’una falta d’empatia per la nostra part, hem col·locat una barrera difícil de franquejar que aïlla les vivències humanes més riques que posseïm? Com pretenem, joves i no tan joves, travessar desajusts, misèries i foscors si hem decidit voluntàriament desfer-nos de qui ja ha transitat per allí i n’ha recollit solucions o, almenys, reflexions que ens ajudarien a alleugerir els nostres passos? 

Idolatrem atletes que s’esforcen a superar obstacles per pujar al cim del pòdium, però ignorem la ciutadania que ha viatjat durant dècades per la vida i  arriba a la meta. No hauríem de donar veu a qui llueix el trofeu de la saviesa més íntima?

Temps perdut

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 GENER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

2024. Enguany celebrem el centenari de Vicent Andrés Estellés, el poeta més important en la nostra llengua després d’Ausiàs March. De sempre, els seus versos ens han acompanyat en el rescat del nostre patrimoni gràcies a un bon grapat de persones que s’han esforçat, des de múltiples fòrums, a mantenir-ne viva l’obra. Ara mateix hi ha en actiu diferents projectes amb la intenció que tota la gent puga llegir les seues declaracions d’estima per la terra i reconéixer-s’hi. La Coordinadora Pro Fundació Estellés ha posat en marxa la campanya “Cent d’Estellés” que pretén activar la societat civil a retre homenatge al poeta. Publicacions, teatre, exposicions, taules redones, festes, sopars, recitals, iniciatives d’ajuntaments, associacions o particulars, tot servirà per enaltir la imatge del cronista de Burjassot i la de qui som i qui volem ser.

Mentrestant, el conseller de Cultura, només desembarcar al càrrec, va anunciar que no hi hauria cap cobertura institucional per a la celebració de l’any Estellés. L’home, a més, va començar a censurar sense miraments revistes, actes culturals, centres de difusió d’obres literàries dels nostres autors i autores, etc...; és a dir, es va llançar a aplicar a toc de corneta el primer manament del seu govern: eliminar qualsevol mostra de promoció del valencià. Però l’animadversió que supura dels dirigents de dreta i d’extrema dreta, i que pretén conduir-nos a una batalla permanent, ha rebut una resposta tan contundent com pacífica. Qui no s’avergonyeix dels avantpassats, ni d’allò que van construir i ens van llegar, ni de la llengua que ens van transferir des de la intimitat, aquesta part de la societat que es manté fidel als seus orígens, segueix adherida amb força a l’art i la literatura que ens dibuixen la història, a la música que ens atorga oxigen i a totes les actuacions en valencià que portem ancorades al cor.

És una pena que uns pocs hagen decidit renunciar a tan belles manifestacions i castigar qui les defensa. Però és temps perdut. Perquè nosaltres continuarem abraçant l’herència rebuda i mirant-nos en els versos d’Estellés, un dels espills on queda reflectida la nostra autèntica identitat.

Confetis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 GENER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Al llarg dels anys som testimonis de situacions extraordinàries que ens pinten un somriure als llavis i ens engrandeixen el cor de l’alegria. Són aquells successos que no oblidarem mai perquè ens van marcar positivament i ens feren madurar: des del naixement d’una criatura a la superació d’una malaltia; des de l’obtenció d’un diploma a la firma del primer contracte laboral o a l’aparició d’algun ésser humà que ens segresta l’esperit i ens fa volar de felicitat. Qualsevol d’aquests fets, i molts altres, són els que acabaran perfilant, grosso modo, la nostra línia biogràfica més alegre.

Així i tot, a banda, en cada persona també hi ha una infinitat d’actes igual de fascinants i prodigiosos però més quotidians, abundants i, per això, més ignorats. Solen ser manifestacions tan integrades en la nostra existència, que ens hi hem acostumat i hem extraviat la capacitat de veure’n la brillantor o de sentir-ne la dolça aroma.

No em referisc a la parafernàlia d’aparells elèctrics i electrònics que busquen suplantar-nos en el món, ni als moderns mitjans de transport que alternen amb l’automòbil, ni als exèrcits de drons que solquen l’horitzó a la recerca d’informació privada o per dibuixar figures sobre el firmament. Parle de fragments de gestes, de confetis d’accions meravelloses que ens arriben de tot arreu, a tothora, i que nosaltres tractem sovint, en el millor dels casos, amb una indiferència absoluta.

Una anciana busca i troba la mà de la filla. Un jove et crida i et lliura la bufanda que acabes de perdre. Un ocell s’instal·la al balcó i canta per a tu. Un vianant dona les gràcies al vehicle que s’ha detingut per deixar-lo passar. Algú aguanta, pacientment, la porta d’un local mentre la gent n’ix. Al cel, els núvols formen una galeria de personatges i t’entretens a identificar-los. Una amiga et fa un obsequi perquè sí, per pura estima. L’amable caixera d’un supermercat t’ajuda a omplir la bossa. Al metro, un senyor major ofereix el seu seient a un xicot que coixeja.

Fem visibles tots aquests moviments que aparenten ser insignificants. Elogiem-los. Atorguem-los cos i força; són els que ens regalen la bellesa de vida a què aspirem sempre.

Pintar el món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DESEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquesta és la meua última columna del 2023. La podria haver aprofitat per elaborar un repàs detallat de l’any i destacar-hi les grans alegries i totes les seues brillantors. La podria haver dedicat a les criatures que estan a punt de submergir-se en una màgia creada pels adults per tal d’insistir en valors com la pau i l’amor. Em podria haver entaforat en la irreflexiva eufòria  consumista que ens acompanya aquests dies. Fins i tot, podria haver reproduït fragments de nadalenques o rondalles valencianes que alguns dirigents ressentits s’alegrarien de veure desaparéixer. Lamentablement, però, enguany no crec que arribe a fer-ho. Tot i les microscòpiques il·lusions quotidianes que són les que en realitat ens subjecten surant en la superfície de la vida, em sent incapaç, ara mateix, de confeccionar un darrer text per cantar i ballar la felicitat que ens envolta, a nosaltres, habitants d’una minúscula part del planeta on encara es pot viure i sobreviure, on ens podem alimentar de forma adequada, disposar d’assistència mèdica, de centres d’estudis, de llocs desbordants de cultura i de paisatges serens. Per què? Perquè és perfilar sobre el full la calidesa de les paraules celebració, harmonia, família, infants, regals... i el meu cor s’encongeix de dolor, i l’esperit vola allà on éssers humans de totes les edats i condicions intenten subsistir al terror de les humiliacions i de les tortures, de les persecucions i dels assassinats. Dels genocidis.

Per això, el meu article de festes de desembre és un desig. Millor dit, un repte. Un repte alhora desolador i reivindicatiu que hauríem d’imposar-nos per a l’any que entra: tornar a pintar el món de colors. Exigir pertot arreu la claror nítida d’un cel verge de bombes. Forçar que el blanc de la sensatesa s’estenga pels territoris assetjats. Recuperar el bronze de les terres conreades que ens nodreixen. Arrancar dels enderrocs els horitzons de natura i vitalitat. Mantenir en el record la fisonomia d’or de totes les víctimes innocents. Cobrir de gris, fins que s’ofeguen, els noms dels criminals.

Per les mirades irisades que són i per les que seran, omplim la Terra d’estima. Hi som a temps.

Bon destí.

Bones festes.

Escriure a mà

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DESEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Arriba Nadal i les criatures envien milers de cartes al Pare Noel, als Reis d’Orient o a qui s’encarregue de complir els desitjos nadalencs. No s’hi val un correu electrònic ni un whatsapp. Res d’enviar un àudio o un pòdcast. Si algú vol participar en el joc ha d’agafar bolígraf i paper i posar-se a escriure... a mà. 

Fa molt, però, que els adults vam abandonar el costum d’escriure cartes amb un simple bolígraf entre els dits. La part més jove de la societat n’ha redactades ben poques; la part més madura fa tants anys que va abandonar-ho que quasi ni ho recorda. En l’actualitat, ens comuniquem a través de les pantalles de forma ràpida i poc donada a fantasies literàries o lingüístiques, que solem substituir per quatre emoticones. El llenguatge hi és directe, el lèxic minimalista, les abreviatures abundants i els signes de puntuació fantasmes del passat, amb la qual cosa la llengua s’empobreix dia a dia. I ens preguntem: per què fugim d’escriure a mà? Senzill: perquè requereix més temps i dedicació que emetre un grapat de caràcters, un GIF o un vídeo. És cert que quan t’aboques sobre el full no hi cap la improvisació i, de seguida, sorgeixen les inseguretats: és presentable la nostra cal·ligrafia o ha quedat anul·lada per l’omnipresència dels teclats? S’hi tindran en compte les faltes d’ortografia? Què dir i com dir-ho? Què resumir i què detallar? Com superar la dificultat de plasmar-hi els nostres sentiments? En definitiva, de quina manera encisar qui ens llegirà amb paraules dibuixades en la distància?

No, no és fàcil, però el fet de traçar nosaltres els signes de l’alfabet i de no refugiar-nos darrere d’un teclat, ens implica infinitament més en l’escrit. Quan decidim traslladar allò que duem al cor sobre un paper, mentre n’organitzem els paràgrafs, en busquem els mots adequats, ho repassem una vegada i una altra i ens esforcem per embellir al màxim la nostra lletra, estem homenatjant des del primer instant la persona a qui va dirigida l’epístola, estem construint-li el regal d’una bona escriptura, un regal tan íntim, únic i insubstituïble com ho és l’afecte que sentim per ella. 

Qui no seríem?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 NOVEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa poc vaig assistir a la representació de l’obra L’últim ball, magníficament interpretada per Carles Alberola i Alfred Picó sobre les velles glòries del nostre teatre. Al cinema, vaig veure La mestra, de Sergi Pitarch, un homenatge a Marifé Arroyo que, durant la Transició, va defensar un projecte educatiu que enarborava la igualtat i el valencià. L’altra nit, vam celebrar el lliurament dels Premis Ciutat d’Alzira, un dels certàmens literaris més importants en la nostra llengua. Dimarts, a la Universitat, vaig festejar el Dia del llibre valencià participant en la lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc. Ahir, vaig adquirir cinc novel·les acabades d’editar, de reconegudes autores i editorials de casa nostra. Per si fora poc, cada dia arriba informació sobre multitud d’activitats en valencià: concerts, presentacions, conferències, taules redones, propostes al voltant de figures literàries de la talla de Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas... Podem dir que, malgrat la foscor que ens envolta, gaudim d’una enèrgica producció cultural en valencià gràcies a l’esforç de moltes persones; una producció ben acollida per centres escolars, biblioteques, ajuntaments, col·lectius diversos... però, sobretot, per un públic format i informat, capaç de valorar la bellesa de les creacions i atorgar-los el lloc que es mereixen en el món artístic.

Que ens agradaria que la nostra llengua s’usara amb més fervor? És clar. Que ens hauria enorgullit, per exemple, que el recent restaurat Palau dels Valeriola s’expressara en valencià, i no solament en castellà i anglés? I tant. Per això, cal insistir a reclamar més i més cultura en valencià. Però, per no defallir, també és necessari conrear l’orgull d’allò que som, anul·lant les accions i paraules de qui es mofa del nostre patrimoni creatiu i lingüístic i s’encabota a destruir-lo. I és que, diguen el que diguen, formem part d’un poble que continua vivint i manifestant-se en la seua llengua. I és un goig. I un compromís enorme. Perquè, em pregunte, si no fora així, si fórem incapaços de reivindicar les nostres arrels, si acabàrem claudicant, en què ens convertiríem? Què seríem? Qui ja no seríem?