Hui, de què vols que calle?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DESEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ho sabem tot de tot? Vull dir, ja no dubtem de res? Qualsevol tipus d’intervenció pública, del nivell que siga, ha esdevingut un dictat absolut. Sentim veus a tothora, cada vegada més categòriques, que expliquen, retruquen, il·lustren o testimonien, però cap, o molt poques, gosen manifestar vacil·lació. Hem construït una societat on domina l’ego poderós i ja no hi té cabuda la indecisió o l’atenció discreta. 

Què ocorre si et quedes una estona absorbida pel relat dels contertulians? Abans, res. Abans, entre xerrameques, quan algú romania capficat amb la mirada fixa sobre qui portava la veu cantant del grup, engolint-ne les aportacions i demostrant-ne l’interés amb cabotades o mig somriures, solíem creure que, en el moment en què aquell rostre segellat obrira la boca, amollaria una allau de veritats raonades. I, de fet, així solia ocórrer. Hui en dia, però, la imatge que ens proporciona qui atén les dissertacions alienes sense interrompre-les a cada segon, ens sol dur a pensar que calla perquè hi té poc o res a dir. Com hem passat de reverenciar escoltar sense dir ni piu a considerar-ho una debilitat? Fàcil: en aquesta societat competitiva i veloç, no tenim temps a perdre amb goles mudes o titubejants. Hem de raonar tots i de tot amb una seguretat d’aplom, amb una declamació clara i sonora, perquè és l’única manera de recordar la nostra presència a la resta del món; per això no callarem per escoltar els altres. 

A mi, per contra, m’encisen les persones que exposen les idees sense cap contundència, que hi interposen el silenci, assimilen amb passió les intervencions foranies, tot i ser contràries a les seues, les masteguen i, quan els toca el torn, en donen la seua visió. Quina elegància i quanta generositat tan allunyades dels galliners de brams! A pesar que ens autobombardegem amb xarxes socials, influencers de quatre xavos i tertúlies d’histèries, encara hi ha qui s’esforça per frenar els tsunamis de paraules i convertir-los en un intercanvi pausat i amable. Ho celebre, perquè l’autèntica conversa no es redueix només a emetre sons; consisteix a comunicar-nos i albirar, de retruc, amb quines mirades els nostres interlocutors il·luminen el sentit de la vida.

Llavis encesos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DESEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Joan Fuster ja ho deia: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.” Poques vegades he sentit l’odi perseguint-me, encara que, a l’igual que qualsevol ésser humà, he patit mirades fosques que et menyspreen a la llum del dia o llengües malicioses que t’acusen d’això o d’allò. Així i tot, aquestes actituds no solen impulsar-me a contraatacar i enfrontar-m’hi, perquè desperten més la meua apatia que cap altre reacció d’autodefensa o de declaració de guerra.

Fins al 29 d’octubre.

Aquell dia nefast i els posteriors, quan vam descobrir que qui ens havia de protegir s’entretenia vés tu a saber com i amb qui, els meus sentiments van sobrepassar les barreres que solc imposar-me per mantenir-los serens i adequats a la situació que els ha originat. Han sigut tantes les reaccions vergonyoses del govern valencià, tanta la seua falta d’empatia i nul·la capacitat per gestionar l’horror, que m’ha acabat assetjant una allau de sensacions negres que m’oprimeixen el cor i m’encenen els llavis. D’entre les intolerables intervencions dels dirigents, però, n’hi ha unes que m’han enfonsat com mai. Em referisc a la de tot un conseller d’educació que va explicar que no es desplaçava al municipi on s’havia afonat part d’un centre escolar i hi havia mort un operari, perquè ell allí no hi feia res i, a més, també necessitava temps per estar amb la seua família; a la del militar que va dir que les persones que vivien en plantes baixes van morir perquè ningú no les coneixia; a la de la senadora del Partit Popular que amollà que les conselleres cessades eren “pèrdues” de la Dana igual que les 222 que hi van sucumbir ofegades. 

Què fem amb els cors d’icebergs que ofereixen fredor davant la desesperació i l’abatiment aliens? Què fem amb aquells que fan política per a ells i als quals l’existència de la resta de la societat els resulta indiferent? Què n’hem de fer si cada dia, en cada carrer devastat, en cada casa desfigurada pels silencis, tan sols reparteixen més malestar?

Impregnada, com la majoria del poble valencià, d’un dolor profund que formarà part de nosaltres per sempre més, em pregunte: què hi podem fer si “...ens obliguen a odiar-los...”?

Pinotxos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 NOVEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ai, senyor Carlo Collodi, estic convençuda que si alçara el cap i vera la quantitat de Pinotxos que en l’actualitat poblen la Terra, tornaria a la tomba amb un somriure als llavis perquè hi reconeixeria el titella desagraït, irrespectuós amb la devoció dels altres, que vosté va crear. La sort, o no, del seu xiquet de pi, és que la delicada Disney el va convertir en un encant de criatura que acaba acceptant la lliçó de la fada a canvi d’atorgar-li vida: no has de ser un deshonrat; si ho eres, tindràs problemes.

Així i tot, si vosté poguera visitar el planeta, descobriria com el seu personatge autèntic s’ha reproduït pertot arreu de mala manera i ha crescut a base de bé, alimentant-se, més que de cultura i d’afabilitat, d’allò que va adjudicar al menut de fusta en una de les pàgines del conte: de mentides. De moltes, enormes i quotidianes mentides. Una gran majoria d’aquests Pinotxos ocupen llocs alts de poder fosc. És normal, ens recordaria vosté: l’astúcia és condició sine qua non per encaminar amb èxit alguns projectes econòmics o polítics. I ací estem. De Madrid a Washington; de Moscou a Jerusalem; de Roma a València, els Pinotxos amollen tones de falsedats per manipular els esperits verges. Hi trobem tota classe d’etiquetes: empresaris, periodistes, presentadors de programes, jutges, advocats, religiosos, polítics... I tota classe d’instruments: xarxes socials, canals de televisió, campanyes electorals, publicitat... 

A dues doloroses setmanes de la tragèdia que ens ha deixat el cor destrossat, els Pinotxos de casa nostra encara ens conten llegendes per desviar-nos de la veritat: que si no els va sonar l’alarma; que si aquell estava de dinarot amb aquella; que no, que era amb l’altre; que si el mòbil apagat; que seré capdavanter de la reconstrucció d’allò que he destruït... Una vegada més, les seues faules mostren el rostre descarnat de qui prefereix el flagell social al soterrament de l’ego. Però tranquil, senyor Collodi, igual que vosté ho va escriure, nosaltres també sabem que els nassos llargs, plens de descomposició, sempre acaben consumint-se, lentament i sense remissió, en la inevitable foguera de les falsedats.

Per a vosaltres, les bones paraules

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 NOVEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

He estat dies buscant paraules per reportar el cataclisme que s’estén als nostres peus, però era com si se les hagueren engolides els crits de desesper de la gent i els silencis que anunciaven absències imposades. On trobar els mots per descriure els plors de qui ha perdut vides estimades; de qui contempla el paisatge familiar agonitzant sobre la vorera del carrer convuls; de qui ja no té llar i s’aferra al fragment d’un record de passat tendre per continuar endavant? No aconseguia atrapar ni una sola síl·laba per refilar-la als responsables polítics de la tragèdia. Quin dard es mereixen el Capdavanter i el seu exèrcit desbaratat? Morosos? Mentiders? Ineptes crònics que eliminen la Unitat d’Emergència per acantonar el govern anterior i invertir en tortures de bous, en una terra com la nostra, d’aigua salvatge i foc sempre a l’aguait? M’esforçava a localitzar vocables que en denunciaren la incompetència; la manca d’unió entre Generalitat i Generositat; la confabulada presència de l’extrema dreta; la provocació de la visita d’un monarca que circulava per allí. Volia posar per escrit que aquest dolor sense horitzó que sofrim ha sigut culpa de qui ni sap ni vol saber, i que això ho recordarem sempre. 

No, no encertava la paraula justa i vaig arribar a creure que tal vegada només el mutisme honrava el desconsol. 

Però m’heu obert l’esperit, herois i heroïnes de l’hecatombe generada per la infàmia. Ciutadania multicolor, carregada de pales i estima; tractors que han deixat els seus camps per alçar les avingudes enfangades; motxilles farcides d’auxilis; xarxes socials dedicades a unir allò esgarrat; alcaldies enormement implicades. I empatia. Empatia a cabassos. Gràcies a vosaltres el registre de mots que se’m resistia ha tornat a lloc. M’he llançat a capturar-ne uns quants, pocs perquè la commoció encara els reté, però suficients per escriure un text en el vostre honor. Un text que, malgrat els dimonis portadors de l’apocalipsi, m’ajuda a suavitzar la ràbia que m’aclapara i confiar en les persones. En el meu poble. 

Per a vosaltres, aquestes paraules. 

Per a vosaltres, les bones paraules.

Un llop vol entrar en la teua vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 OCTUBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La primera vegada que vaig sentir el conte de Caputxeta Roja vaig riure, no pel paper de la menuda sinó pel del llop. Em resultava poc creïble que una bèstia salvatge acabara disfressant-se de iaia malalta per fer-se amb la neta. Així i tot, és cert que la l’art sempre ha desenvolupat trames que narren l’intent de males peces d’ensenyorir-se del nostre espai a fi de destruir-nos, burlar-se de nosaltres o simplement distraure’s de la grisor que porten damunt. Resumida en una frase, la cosa aniria així: crònica d’un animal que prova d’enganyar-te per amargar-te la vida. 

A poc a poc, però, he descobert que aquell romanç infantil ja no m’és tan divertit, que apareix en l’actualitat quasi a diari i que ofereix arguments explosius. Per exemple, aquella història que parla d’un llop-policia camuflat que s’introdueix en partits polítics o associacions diverses per espiar. O la d’un llop-pederasta vestit amb sotana que penetra la privacitat de criatures verges. O la d’un llop-nóvio d’alcadessa que, amb perruca o sense, furta tant com pot i a qui pot, mentre ella amolla vides. O la del famós llop-Bombó que, amb la coroneta al cap... En fi, tenim un cabàs de notícies sobre alimanyes que es resguarden darrere de mentides per augmentar el seu patrimoni d’aspiracions i venjances. 

Ací, a casa nostra, no n’estem exempts. Des de fa anys, l’Ajuntament de València convoca el certament de relats Beatriu Civera per a la igualtat. Consisteix en escrits que defensen la llibertat de les dones i els autors i autores dels quals, en altres esferes, en demostren respecte. Enguany, però, un dels finalistes és un llop-pamfletista que ha posat el nas en el concurs per a, com si fora una tragèdia grega, rebentar-lo. Per què? Doncs perquè es tracta d’un individu condemnat per violència contra l’esposa. Sí, jutjat i condemnat. Ara el consistori informa que no li retiraran el guardó, que en publicaran l’obra, tot i que de cara al futur bla-bla-bla... Quina deshonra. Quina mofa literària. Ai, Caputxetes, la tradició oral sempre ho ha clamat: hem d’estar alertes. Els boscos, naturals i polítics, continuen, més que mai, farcits de llops que inventen farses per agredir-nos des de tots els fronts. 

Don i Doña

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 OCTUBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Don i Doña, si m’ho permeten, em presentaré: soc un dels fruits de la llengua que acusen d’”impuesta demasiado tiempo”. I ho soc gràcies al rei Jaume I (el del 9 d’octubre, per si no els sona) i als meus pares, família, veïnatge i amistats que habiten el meu país. Des que vaig obrir els ulls al món, els molt devots m’alimentaren amb cançons de bressol i rondalles, refranys i frases fetes, tradicions i jocs de carrer; i amb una quantitat generosa de paraules que ens bullien al cap com la cassola al forn i  escapaven de la boca per envolar-se per les llars. A tots ells, em contaven de nit a la fresca, també els ho havien aplicat els seus, en una mena de deliciosa cadena. 

Com, Don i Doña? No. He dit “cadena”, no “condemna”, que és el que van airejant vostés pertot arreu.

Perdonats estan.

Prosseguisc. 

Allà pel segle XVIII, el monarca veí de Castella i la seua colla van entrar al Regne sense permís i es van arremangar bona cosa per caçar la mosca apegalosa que tant odiaven: la nostra llengua. Pretenien substituir-la per la seua que, es vanagloriaven, havia nascut quan el Big Bang i els atorgava el dret a menysprear qualsevol parla que se’ls posara entre cames. Es van llançar a desbrossar els racons del territori per buidar-lo de vocals obertes i tancades, d’historietes de gegants del romaní i de músiques que cantaven l’ama del corral o la casa del Cabanyal que fa cantonet. 

Ens van enverinar l’aire. Així i tot, jugant jugant, des del 1238 en som milers a continuar fidels a qui ens va parir. 

Don i Doña, no entenen que si el valencià s’haguera “impuesto”, vostés el dominarien? Per nassos. Igual que la majoria dominem a la força l’idioma dels Borbó. El problema és que vostés van desertar fa molts anys i se senten desarrelats. Per això festegen la Diada o les Falles com si es tractara del Día de la hispanidad. Si no fora així, també seria seua la llengua en què m’expresse i la dignificarien sense prejudicis. 

No diré que el valencià, ferit per les seues polítiques agressives, no s’encongeix de dolor però es manté viu perquè el parlem, el llegim i el cantem. Per evitar acabar com vostés, Don i Doña, desubicats en un país que es resisteixen a comprendre i a estimar.

La vergonya no és nostra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 SETEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No sé si pensareu que exagere si dic que n’estic farta, molt farta. Que no s’esvaeix un sol dia sense que aparega un nou cas d’abús sexual contra una dona. Que els crits de les víctimes, o els seus silencis imposats, em pertorben el cor. Que m’aclapara que la justícia desvie la mirada davant d’aquests actes miserables. I és que no pare de preguntar-me, quina casta de jutge pot eximir del càstig uns ancians que han abusat de menors, captades a les portes de centres escolars?; quants futbolistes, acusats de delictes sexuals contra dones, tornen al club com si res?; a quina classe de judici humiliant sotmeten Gisèle Pelicot, drogada durant una dècada pel marit per oferir-la a altres homes perquè la violaren mentre ell ho filmava?; quina mena d’alcalde, representant màxim del poble, canta en públic una cançó pedòfila que parla del plaer de baixar les bragues a una menuda?; quin públic l’aplaudeix?; i quina perla de la Confederació Episcopal l’excusa assignant la culpa a la societat que, resol, ha esdevingut excessivament puritana? 

Imagine que sovint vos qüestioneu la justícia que hem forjat. Jo també. I em remou l’estómac la imatge de les agredides de per vida per desgraciats que es creuen blindats. Així i tot, els delinqüents ho pagaran ben pagat. Em force a interioritzar-ho. Tot el que han fet els passarà factura, tal vegada no de la mà dels tribunals, per desgràcia encara n’estem a anys llum, però sí que ho tributaran de la pitjor manera que abonem els nostres errors: a través de la consciència. La nostra que, tard o d’hora, ens dispara remordiments i imputacions i, sobretot, la consciència de la societat. Perquè un dia, algú que els criminals estimen i veneren per damunt de tot els recriminarà de ser (espós, pare, iaio, amic, amant...) l’individu més deshonrós que mare Natura haja parit, un brancatge tortuós i pudent de barranc que s’ha de denunciar i perseguir fins l’extermini del seu nom. 

Per tot això ens necessitem, homes i dones bons: per a la defensa del respecte i de les llibertats, i per traure a la llum les actituds violentes que condemnen les dones al dolor etern, a fi que prompte, com reivindica l’admirable Gisèle, “la vergonya canvie de bàndol”.