dissabte, 5 de novembre de 2011

Andana 70

Me n’he oblidat completament. Ho tenia apuntat al pensament, però es veu que el temps s’esmuny entre els dits i, quan he volgut adornar-me’n, ja era molt tard. M’he vestit d’una revolada i he baixat les escales de quatre en quatre. Si m’afanyava encara podria arribar a l’estació just a temps per veure-la passar. Durant uns segons, he estat a punt d’abandonar perquè les cames em tremolaven tant que no aconseguia redreçar-les i dirigir-les cap al meu destí. Tanmateix, ha sigut el meu cor qui m’ha arrossegat, desgastat com està, i qui, a força d’empentes, m’ha fet arribar a l’andana. A l’andana número 70.
En aquell mateix moment, ha passat el tren i l’he vista abocada a la finestra. Tenia l’expressió cansada de qui ha viscut molt, però també la brillantor en la pell dels qui es resisteixen a deixar-se véncer. M’ha mirat tendrament, ha alçat la mà i m’ha saludat, mentre el tren continuava encarrilat, impertorbable, pels senders del destí fatídic.
I jo, que hauria volgut retenir aquella flama que ja s’apagava, m’he quedat sol, contemplant com la vida se m’escapava.