dimecres, 19 de febrer de 2014

Hui fa un mes que te'n vas anar. Et recorde amb tanta força que de vegades oblide que ara només habites en mi. Voldria tornar a viure't, ni que fóra un instant, per dir-te allò que no he sabut, per callar allò que vaig dir. Tot em parla de tu i de mi, i m'acompanya en aquest hivern inhòspit de vents tristíssims i llàgrimes de gel on em vas abandonar. 
Tu eres tot record. Jo, tot amor.
No permetré mai, mare, que neve sobre la teua memòria.

diumenge, 16 de febrer de 2014

Pensem que som roques, fins que un dia l'alé enverinat d'un mot o el batec violent d'unes pestanyes ens esmicolen el cor i el fan redolar, vida avall.
He construït un pont entre el passat i el futur. Entre els seus ulls, la meua vida fluïx lentament, com un riu somnolent.

dijous, 13 de febrer de 2014

diumenge, 9 de febrer de 2014

Si fóra reina

Si jo fóra la reina, ara mateix em rapava la permanent, em pintava les ungles de fosfo i em feia uns tatuatges en la zona vip del cos. Després em col·locava una Harley entre cames, i em xuplava el desert de Gobi de dalt a baix i de baix a dalt i torna a començar, per allò de posar quilòmetres entre Espanya i moi . Amb uns cascos de mig metre de circumferència en cada orella reial, i uns altaveus grans com una bona estafa pepera, amollava alhora, a tota virolla, la discografia completa de Deep Purple, Queen i Alice Cooper, per tal de donar quatre lliçons de bona música al flautista d'Hamelín de successor que tinc i, de rebot, per intentar distraure'm dels pensaments funestos.
I és que contemplar com el teu gendre ha encistellat la teua filla i uns quants negocis foscos és dur; descobrir que la teua menuda s'ha casat amb un catàleg de Burda, també; i que el teu nét major és una escopinyada borbònica, cou un ou; però el que és insuportable, per dolorós al cos, al cor i a la vista, és presenciar com el teu reiet es deixa tunejar com si fóra el capot del cotxe d'un poligonero. No vindrà el dia que el tornaran de l'hospital en versió turbo?

Ai, pobra Sofia, en el nom portes la penitència. Quin sofiment, Sofi, ser la més sàvia del clan i haver d'empassar-se aquests sainets! Quina família! No m'estranya que n'estigues reialment fins a la corona. Nosaltres també; de tots vosaltres, reina, fins als coro...llons!

dilluns, 3 de febrer de 2014

MARE

Mira que bonica que eres. Et contemple i em sembla que el temps t’ha estimat igual com ho ha fet la vida. Els trets elegants del teu rostre, l’esveltesa del coll, les teues maneres refinades, em fan pensar que sempre has sigut una reina atrapada en el paper equivocat, plena de bondat, rebel sovint, respectuosa sempre. Amb el pensament rastelle els teus cabells d’argent i atrape al vol records d’infantesa, quan eres tu qui em trenava la cabellera llarga i pesada i la firmaves amb una cinta de setí, blanca un dia, blava un altre. La teua pell de porcellana, ara clivellada pels milers de batecs del teu cor fràgil, és l’aroma que ha acompanyat els fulls del meu calendari, i sé que no hi haurà mai cap verger capaç d’emanar un perfum més adorat.

El silenci que t’envolta en aquesta sala s’ompli de sobte amb l’eco recuperat de la teua veu. Quanta filosofia cristal·lina has abocat a les meues oïdes juvenils; quants consells i quantes il·lusions! T’observe i, tot i el repòs del teu cos, sé que tu has sigut sempre el camí. Quantes vegades has carregat amb valentia les teues tragèdies i has continuat recorrent el sender de la vida. Quantes vegades, quan el destí et va portar a aquell país de sol absent, vas clavar les cames sobre la senda dels emigrants i vas donar els passos dolorosos però ferms que t’havien de rescatar de la misèria. I quan la vida t’atorgà un sospir i et permeté tornar a la llar i descobrir amb amargura la grisor incrustada en el paisatge de la teua infantesa, també et vas calçar les sandàlies de la lluita i vas avançar en direcció a l’horitzó obert. I jo, humilment, he procurat sempre seguir-te i abonar-me a la teua lluita de dona, de filla, d’esposa, de mare. De mare adorada.

Hui, mentre et mire per última vegada a través del vidre que marca la frontera entre la meua vida i la teua mort, em deixe bressolar per la pena immensa de no poder abraçar-te ja, de saber-te lluny d’ací, irrecuperable, però alhora tan profundament ancorada en mi que note, com cada capvespre quan ens retrobàvem, la delicadesa de la teua mà sobre la meua, mentre em xiuxiueges dolçament que no patisca, que tot anirà bé, que només la mort no té remei.

I ara que l’obscuritat, a poc a poc, cau sobre nosaltres com una nit d’hivern definitiva, que el meu cor, adolorit de tant de caminar pel sender de l’adéu, es resistix a acomiadar-te, i que les llàgrimes m’ennuvolen la teua imatge última, et promet, mare d’abraçades, mare fidel, mare meua, que no amollaré mai la mà del teu record adorat, que romandrà abraçat a la meua pell com una capa càlida i indestructible de mots, besos i somriures eternament nostres.