dissabte, 20 de febrer de 2016

Absències

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 20 DE FEBRER DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hui parlaríem de vosaltres, absències estimades, irreals de tan reals. Evocaríem mans, rostres i riures, i no ens en cansaríem perquè acaronar-vos amb la punta dels records és la nostra manera de salvar-vos de l’ocàs infinit. Com vos enyorem, presències del passat!  A totes i a cada una. Sou el tall sagnant en un horitzó que semblava perfecte. Amb la vostra partida ens arrancàreu un retall del cor que cap sargit ha pogut reconstruir i des d’aleshores ens falten batecs per continuar alenant. Les vostres siluetes traspassen la nit i ens acosten novament veus que se’ns queden enganxades als llavis. Ens sorprenem assaborint els vostres noms que ens redolen per la boca com caramels de sabors evocats, i que ens atorguen el poder d’empresonar-vos entre els braços, una última vegada.
Sou, absències adorades, el clot profund en el parterre dels nostres dies.

Després, però no molt més tard, parlaríem de les altres absències, minúscules com volves de neu que s’esmunyen en l’ànima, però immensament gèlides. Pensem en el buit dels fills que no arriben a hora per cobrir de besos la solitud dels pares; en la família que revolteja pel món i no es retroba mai més. Ens referim a les il·lusions de joventut que el temps va anar corcant o a l’alegria d’un instant, segrestada, que ja no va saber regressar a nosaltres. Parlem del gest adust que et rebutja i et fa tornar al cau espinós de la tristesa; de les corones d’afectes que algú ens hauria d’haver teixit; del telèfon que va emmudir quan el nostre crit d’auxili va ressonar per tot l’univers.
Sou, absències vives, el brot nociu en el parterre dels nostres riures.

Però enfront del buit d’allò que no és, com un tornado de vida, les presències. La plenitud de l’amor que camina al nostre costat, lluitant feroçment o amablement per nosaltres, i que ens habita com una segona pell, suau i flexible. És la filla, que un dia fou farcellet i, de sobte, ha esdevingut capa confortable que ens abriga les espatles i els temors. És l’amiga que corre en una altra carrera, a un altre ritme i amb una altra destinació, però que ens busca en els viaranys del camí per abraçar-nos. Són els companys que ens miren i saben; el conegut que, tot d’una, ens obri una porta...
Sou, presències estimades, el broll rotund en el parterre de la nostra ventura.

Gràcies a vosaltres, absències i presències totes, qui ens heu fet com som. Sou marea morta i marea viva.

Sou la baixamar i la plenamar de les nostres vides.