dissabte, 23 de juny de 2018

Ensenyant

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DE JUNY DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Unes estudiants de quart escriuen un poema i el reciten en veu alta davant de la  classe. Parlen d’allò que amera les cases d’un carrer: la intimitat, l’amor, la incertesa, la por... El text, senzill i profund com ho són els barris antics dels pobles, és tot sentiment. Les felicite i els pose nota. L’activitat ha acabat.
En finalitzar la sessió, però, vénen a mi: em volen regalar els versos. Van dedicats. És un obsequi a qui ha intentat explicar-los, al llarg dels mesos, que som responsables de la vida i de la mort de la nostra llengua. No ho negaré: m’emocione.
Així i tot, el que vull destacar de l’anècdota no és el nus a la gola, ni la repercussió de les lliçons impartides, ni tan sols el regal generós. Allò que m’atrapa és l’aroma que sura en l’aire de l’aula i que reconec d’altres matins i d’altres cursos. És el que em transporta tendrament als rostres d’escolars del passat més llunyà. Parle del perfum que exhalen les persones bones, un bouquet compost d’educació i amabilitat.
Certament, quan analitzem la situació del dia a dia a les aules, tendim a remarcar la immaduresa d'alguns joves o l’actitud rebel. Ens queixem de la seua falta d’empatia i lamentem que desaprofiten les oportunitats. Així i tot, amb ells i per ells, lluitem amb energia pel seu futur.
Ara bé, si deixem de banda el discurs cru que afecta una part reduïda de la realitat acadèmica, hem de confessar que gaudim d’un alumnat magnífic. Insistisc: magnífic. Com ho són les persones que revelen una curiositat perenne, que entren al debat fugint de la confrontació histèrica, que practiquen el respecte sense mesura, que et perdonen els dubtes i canvis d’humor, que diuen bon dia, per favor... Quin goig compartir camí amb tantíssims esperits en construcció que t'atorguen permís per soterrar fal·làcies i obrir finestres!
Hui que les aules han emmudit, conscient que cada curs escolar és únic i irrepetible, vull donar les gràcies al meu alumnat per atorgar-me un lloc privilegiat en aquesta apassionant travessia conjunta. Gràcies per obligar-me a superar-me, a resoldre els reptes plantejats, a desentrellar les bifurcacions sorgides ací i allà. Gràcies, sobretot, per estimular-me, perquè la il·lusió és la força que ens empeny a ser i a fer més.
La vostra humanitat és el meu repte i el meu premi. En això m’hi va la vida professional.
Ho vull tot per a vosaltres.
Per a mi, la sort de ser ensenyant.