dissabte, 23 de març de 2019

No pararem

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE MARÇ DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Sé que el meu últim article també versava sobre el tema de la dona. No tinc per costum repetir-me però hui necessite reprendre el fil del que publicava fa uns dies. Per què? Per molts motius.
En primer lloc, per la celebració del Dia de la dona, el 8 de març, amb unes manifestacions multitudinàries que han inundat els carrers de les ciutats clamant contra les injustícies grans i minúscules que patim una gran part de la societat. A València ha sigut una demostració pacífica de força i coratge que ha superat la d’anys anteriors i no oblidarem fàcilment els milers de veus exigint igualtat de drets i oportunitats per a la dona.
En segon lloc, per haver presenciat una vegada més, astorades i impotents, com la violència contra nosaltres ha continuat com si res, amb més agressions i més assassinats. Uns malànimes han considerat justificat agredir les seues companyes, guiats i sostinguts per un còctel d’incultura, masclisme, brutalitat, permissivitat i silencis, adobat amb tesis de dreta i d’ultradreta.
Finalment, en tercer lloc, pel Partit Popular, qui, desatenent el clam universal a favor dels drets de les dones, oferia una negociació bruta, mesquina i inhumana a les dones emigrants sense papers: si estàs embarassada, t’allarguem l’estada en aquesta terra de bondat, a condició que quan parisques, ens quedem el teu fill. En acabant, t’expulsem. Sense vergonya. Sense empatia. Amb una crueltat insuportable. La dona com a fàbrica d’éssers humans; l’emigrant com a esclava.
En comparació, El conte de la criada de Margaret Atwood sembla una cançó de bressol. De segur que l’autora, que va recrear literàriament l’ambient asfixiant de l’explotació sexual femenina, s’estremiria davant dels propòsits del senyor Casado, desitjós de representar una societat del segle XXI. Aquest personatge ha demostrat que ignora què se sent quan naix una criatura. Les persones decents sí que ho sabem i plorem a la sola idea de veure’ns forçades a renunciar a qui acaba d’abandonar les nostres entranyes. Com és possible que es defense una idea tan aterradora? Com pot creure, Casado, que algú renunciaria als fills? Ni per tot l’or del món! Ni per un miserable permís de residència! Ni tan sols per un grapat de màsters de veritat! O no?
Enteneu ara per què necessite totes les paraules per repetir fins a l’extenuació que ens volem vives i lliures, que no pararem? Enteneu per què el 8 de març no s’acaba mai? Perquè juntes, ho podem tot.