dissabte, 19 de setembre de 2020

La lletjor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 D'AGOST DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


“És molt lleig” afirmava la iaia, una dona de poble del segle passat, sense estudis ni món. Ho repetia sovint, sacsejant el cap i espolsant-se unes molles invisibles del davantal endolat. La dona no es referia als valors estètics d’una persona o d’un paisatge. De fet, en comptades ocasions l’he sentit comentar l’aspecte de ningú. A diferència d’altres, ella no tenia per costum pronunciar-se sobre els encants de tal o qual, o sentenciar si aquell, condemnat per la societat per culpa d’unes orelles de pàmpol o unes cames curtes, es quedaria per a vestir sants. La seua reflexió al voltant dels atributs del món es centrava, sobretot, en les actituds dels individus, en els seus comportaments.

“Açò que dius és lleig” o “Això que has fet ha estat molt lleig” significava per a ella que les paraules que acabaves d’emetre o l’acció que havies portat a terme no s’adeien a la teua bona educació, la qual tenies l’obligació moral d’exhibir a tothora i a tot arreu; significava que tota tu ofenies, en la forma, en el contingut o en ambdós.

Últimament, em pregunte què diria si haguera hagut de sofrir aquesta lletgesa que rovella els mecanismes de la nostra convivència. Estic convençuda que a la iaia, que va patir la dolorosa travessia d’una època terrible, la sobresaltaria la monstruositat del grapat de panxacontents de sempre que són més i més rics a costa dels milions de sempre que s’enfonsen, més i més pobres. Illetrada però educada en la supervivència, identificaria sense pestanyejar aquells que enganyen, emparats en la seua pretesa noblesa de cor i que, per no respondre del delicte, peguen a fugir perseguits per la deshonra; i no li passaria per alt l’aberració de l’empresonament o l’exili de qui tan sols ha volgut fer ús de la llibertat d’expressió. A ella, esposa i mare enfortida en mil batalles i una guerra, li faria oix descobrir com es permet a quatre desgraciats castigar una família mitjançant un escarni sostingut, amb el vistiplau d’uns i d’altres.

I jo li faria saber que fa temps que la decència es va extraviar en els revolts del dia a dia i que el més trist és haver de continuar escrivint textos que denuncien la lletjor dels voltors de caus infectes, els mateixos que ella va suportar en vida. Tanque els ulls i m’arriba el xiuxiueig de la seua veu quan començava a enfosquir. “Ja s’ha fet de nit, teta. No donaries una miqueta de llum?”.

I tant que sí, iaia, i tant que sí. En això estem.

diumenge, 13 de setembre de 2020

Ancoratge

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 D'AGOST DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Diu Annie Ernaux, a la primera frase del seu magnífic llibre Els anys, que “Totes les imatges desapareixeran”. Quan ens arribe l’hora, sosté, no solament haurem deixat d’existir sinó que ben prompte no haurem existit mai.

Els records que bastim amb tant d’esforç en cada parpelleig no ens protegiran de l’oblit per més que gràcies a ells, nosaltres, organismes alhora dèbils i aterridors, éssers amb data de caducitat impossible d’alterar, ens forgem un autèntic miracle: viure per segona vegada allò que ens atrapà, i reviure-ho mentre passegem pel present. Durant uns instants, la reminiscència dels fets ens regala el poder de superposar vida sobre vida i així, des de l’ahir i l’ara a l’uníson, aconseguim la màgia de rememorar qui som i on som.

Certament, en l’últim sospir ens emportem els records que hem anat acumulant i que són únics en tant que única i intransferible és la percepció que posseïm del tacte de la vida i dels esdeveniments que hi ocorren. Es difuminen les fotografies de la nostra realitat, certes o imaginàries, de moments entranyables o insignificants, de personatges estimats o que ens van esborronar la pell. S’esfuma la memòria de l’olfacte, que ens colpeja de ple al mig del pit per transportar-nos a la ferum de la vaqueria on fumejava la llet munyida, a l’aroma que desprenien els cabells de la iaia, a l’aire humit de les nits d’estiu, a la flaire olorosa d’aquella sopa modesta... Morim i amb nosaltres mor la memòria de farina, volàtil i mal·leable.

Ernaux, però, va més enllà i ens avisa que sobre l’absència, a poc a poc, s’anirà teixint el silenci, es fondran les paraules pronunciades i s’esvairan per sempre més les imatges del nostre pas pel món. No quedaran ni les restes del nostre nom per parlar de nosaltres.

Aleshores, ens preguntem, com és que l’autora ens ofereix a continuació centenars de pàgines farcides de records privats i col·lectius? “Per salvar allò que no tornarà a ser”, respon. Per això escriu la narració del viatge de la seua vida, travessat pels recorreguts d’altres individus i habitat per múltiples paisatges de la història recent, perquè vol conservar la seua experiència ben amarrada a la terra ja que de forma quasi immediata haurà de servir d’ancoratge a les generacions següents. Perquè creu, i nosaltres amb ella, que per formar l’esquelet d’allò que un dia s’erigirà en futur, és vital reclamar una memòria heretada, respectada i compartida.