dimecres, 18 de novembre de 2020

Com tu vulgues

ARTICLE PUBLICAT
DIVENDRES13 DE NOVEMBRE
A NOSALTRES LA VEU 

Les llibreries són cabanyes de tinta i paper. O palaus de pergamí. També hi ha qui afirma que són coves de parets il·lustrades. Com tu vulgues. 

Quan plou, però, no es desfan, ni es cremen amb la calor que socarra les pedres, ni s'envolen quan bufa la tempesta. Perquè la pluja, el sol i el vent, també la neu i el llamp, fins i tot el cel, la mar i la terra sencers habiten entre les seues parets. O no. Com tu vulgues.

Les llibreries tenen milers de portes i finestres sempre obertes que t'ensenyen el món i, al sostre, fumerals que hi aboquen boires enigmàtiques o rajos estel·lars. De vegades, però, tan sols són humils refugis de fusta que, en la penombra, t’abriguen les mans amb focs imaginaris. Com tu vulgues. 

A les llibreries, no fa ni fred ni calor perquè allí dins les estacions i el temps esdevenen aire perfumat que t'embriaga i et fa viure i reviure els teus somnis. I t'envoles, capitaneges caravel·les, t'emociones fins a les llàgrimes, o seus serenament a xarrar amb els personatges que t'han fer ser qui eres. Com tu vulgues.

Quan entres a una llibreria, amb l’ajuda inestimable del llibrer o de la llibrera, esdevens automàticament Gran Jurat. I tries i atorgues confiança al llibre, a l’autor o a l’autora, a l’editorial que li ha donat forma, a les il·lustracions que et conten la mateixa història d’una manera diferent. O complementària. Com tu vulgues.

En aquesta casa ets tan important que tot el que hi viu, hi viu per tu i per a tu. La llibreria et conta la vida. La teua. O totes les altres. Com tu vulgues.

La llibreria és la llar on naixem, una vegada i altra. Per això si un dilluns o un dijous, posem per cas, t’abelleix viatjar a través del temps i dels cors, ser immortal o sentir-te deliciosament mortal, no ho dubtes: travessa el llindar d’una llibreria. No hi ha ésser humà que es resistisca a la fantasia de viure des de sempre fins sempre. O la de viure la fantasia des de sempre fins sempre.

Com tu vulgues.



divendres, 13 de novembre de 2020

Visca la cultura

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE NOVEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


S’acaba de celebrar a València la Plaça del Llibre on cada any es presenten les lletres escrites en valencià: les obres premiades, els autors novells i les autores consolidades, o a l’inrevés, el treball titànic de les editorials per continuar en la bretxa, la poesia cantada, les revistes d’ací, els còmics... En resum, durant uns dies tenim l’oportunitat de submergir-nos en el riu, cada vegada menys cabalós, certament, però no per això menys torrencial, de la literatura en la nostra llengua.

Em reconforta saber que hi ha persones que escriuen per a mi. Que un bon dia una revelació (una paraula, un núvol, una olor) els accelera el pols i els aboca sobre el full blanc, aquell continent fred que, més prompte que tard, hauran de travessar de punta a punta corrues de paraules, enganxades les unes a les altres com una gossada que estira el trineu de l’argument. Així, per arribar a bon port, al llarg de mesos, l’artista s’haurà d’extraure de la boca de l’estómac o del fons del cor el cordell que bastirà la trama del text, igual que l’aranya escup el fil trèmul que acabarà formant la sòlida i alhora elàstica i harmoniosa teranyina.

Encara que, per falta de temps i d’un compte bancari més sucós, només puc consumir una ínfima part d’allò que es produeix, em considere afortunada de tindre accés a la màgia de la literatura en concret i de l’art en general. Ja siga des del teatre, la dansa, la pintura, la música o la mateixa escriptura, la creativitat sempre ha sigut el regal més generós de la humanitat a la humanitat. He conegut esperits il·luminats capaços de recrear una multiplicitat de paisatges i personatges que d’alguna manera tan sols existiran al meu interior; de presentar-me protagonistes que, sense demanar res a canvi, em descobreixen les seues angoixes i esperances a fi que jo hi retrobe també les meues; d’atorgar-me el coratge de llançar-me al buit, lliure de temors,  perquè en la seua fantasia obsequiada em recollirà un jaç de fulles tendres. I de tots aquests bells encontres, en resulte sempre tan extasiada, enfortida o pensarosa que, a voltes, no he volgut eixir-ne.

Tot és possible amb la cultura, i poc farem si ens n’allunyem. Per això, a mossets o tota d’un glop, hem d’aprendre a assaborir-la en cada una de les seues manifestacions per poder mirar-nos en la resta de la humanitat i obrir-nos a les seues existències. Ni que fora, tan sols, per aconseguir entendre la nostra pròpia.  

 

dissabte, 7 de novembre de 2020

Comèdia sense fi

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 D'OCTUBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Em solia dir que hi havia llocs al món que t’ajudaven a riure. No es referia a cap Club de la broma ni a la projecció de cap obra dels Marx, ni molt menys a una sessió parlamentària en la qual els monòlegs surrealistes d’alguns extremats ens fan cosquerelles alhora a la faringe i a l’estómac, i comences somrient i acabes perbocant. No, ell em parlava d’on habita la felicitat de forma perenne i dels indrets espurnejants de gràcia escumosa; aquella que només reconeix qui escorcolla l’existència amb avidesa. Els carrers baixen sempre plens de riures, repetia sovint mentre passejàvem agafats de la mà. La meua, infantil i vellutada; la seua, nerviüda i de pell pansida.

No ho he oblidat mai. I tal vegada per això sempre he vist el carrer com un teatre extremadament generós on uns figurants representen multituds d’esquetxos en una sessió contínua però no lineal, solapant-se, interferint-se, silenciant-se, de manera que si mires de prop i amb ulls àvids de rialla qualsevol racó d’espai públic, pots aconseguir que et projecten una comèdia sense fi. Un fragment de conversa tret de context, el crit operístic d’una dona que entropessa amb una amistat, uns ancians que s’aguanten la dentadura de tant de riure, una parella que s’enrotlla amb la corretja del gos, un grup d’adolescents calcats els uns als altres, un repartidor que intenta abandonar el seu vehicle sense llevar-se el cinturó, un xiquet instal·lat en el carro de la compra, una porta que s’obri i es tanca quan no toca... En cada vorera o en cada plaça, entrant a una casa o eixint d’un supermercat, de dos en dos o en solitari, des d’un balcó o des de la finestra d’un cotxe, en són milers els escenaris, els protagonistes i els guions que s’ajunten i es desfan a una velocitat digna d’una pel·lícula d’acció extrema, i que ens serveixen en safata moments d’hilaritats sanadores.

I és que el trellat ens suplica amb urgència dosis enormes d’alegria. Sabem que viure pot arribar a ser monstruosament dur i que el nostre interior és la trinxera predilecta de llàgrimes i temors, però també hem experimentat que, en ocasions, la vida posseeix una bellesa que cal ensumar i destapar. I ací és on ens hem d’esforçar per augmentar la reserva de bombolles d’oxigen, aquelles que van dret al cor i l’eixamplen. Perquè en això, en el fet que els nostres cors es mantinguen oberts i receptius malgrat els temps que corren, en això simplement ens hi va la vida.