Per vosaltres

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 23 DE DESEMBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Si poguera regalar-vos allò que no existeix, amics estimats, amigues benvolgudes, giraria el temps de l'inrevés i convertiria les hores negres en façanes lluminoses darrere de les quals ens protegiríem de la foscor que sovint ens devora.

            Si poguera restituir-vos el que no tinc, ombres boiroses que ja no sou, vos atorgaria cos i cor per compartir els records que m’assetgen i se m’emporten cap al passat. Buscaríem de nou les paraules que conten la nostra història i, una vegada més, una última vida més, abraçaríem el nostre afecte segellat i n'expulsaríem les nostàlgies. Cantaríem a l’uníson que rememorar és tornar a fer lliscar la brotxa untosa sobre la paret pintada dels nostres instants, és afegir el vent a la massa de la memòria servida des de la llunyania dels anys. Per vosaltres, enyorances meues, inundaria els rius de riures i les valls de balls, i cosiria xarxes d'artèries fluides que llançaria allà on habiten les esperances marcides.

            Si poguera deixar-vos brins de benestar, amors meus, buscaria uns quants capvespres de tardor, d’aquells que el sol arruixa de taronges i violats. Després, els passejaria sobre els trons de les tempestes quotidianes que ens semblaven tifons desaforats i que, en la distància, se'ns han desdibuixat i han esdevingut febles ratxes de sospirs enrabiats.

            Si em permeteren regalar allò que no posseïsc, atraparia el moviment dansant de les ones de la mar i ballaria, insolent, per damunt dels hiverns que ens paralitzen, posaria noms als somnis ocults i ocultats, refrescaria amb aigua els llavis ressecs i abrasaria, en el foc del volcà, les malediccions i les supèrbies que ferixen.

            Per vosaltres, que sou part de la vida de la meua vida, seduiria els dits que trenen les llàgrimes i la veu que silencia els temors, obriria la panxa de les dunes per extraure’n les darreres brases d’un oceà que un dia fou verger, i empaquetaria garbellades de l’aire de vidre que cau redolant de les muntanyes nevades de la pena.  

            Per vosaltres, que em vau traçar el camí, i per qui ara m’hi acompanya, gràcies per repoblar el meu univers amb les vostres presències. Sou la força que lluita per mi. I jo, arrambada a tots vosaltres, amics, amigues, éssers perduts i retrobats eternament, confidents, sentinelles dels batecs que marquen el meu pas, jo continue caminant.

            Per les hores que ja s’acosten, preparades per estrenar-se.

            Perquè demà sempre és futur.

            Per vosaltres.