Per a vosaltres, les bones paraules

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 NOVEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

He estat dies buscant paraules per reportar el cataclisme que s’estén als nostres peus, però era com si se les hagueren engolides els crits de desesper de la gent i els silencis que anunciaven absències imposades. On trobar els mots per descriure els plors de qui ha perdut vides estimades; de qui contempla el paisatge familiar agonitzant sobre la vorera del carrer convuls; de qui ja no té llar i s’aferra al fragment d’un record de passat tendre per continuar endavant? No aconseguia atrapar ni una sola síl·laba per refilar-la als responsables polítics de la tragèdia. Quin dard es mereixen el Capdavanter i el seu exèrcit desbaratat? Morosos? Mentiders? Ineptes crònics que eliminen la Unitat d’Emergència per acantonar el govern anterior i invertir en tortures de bous, en una terra com la nostra, d’aigua salvatge i foc sempre a l’aguait? M’esforçava a localitzar vocables que en denunciaren la incompetència; la manca d’unió entre Generalitat i Generositat; la confabulada presència de l’extrema dreta; la provocació de la visita d’un monarca que circulava per allí. Volia posar per escrit que aquest dolor sense horitzó que sofrim ha sigut culpa de qui ni sap ni vol saber, i que això ho recordarem sempre. 

No, no encertava la paraula justa i vaig arribar a creure que tal vegada només el mutisme honrava el desconsol. 

Però m’heu obert l’esperit, herois i heroïnes de l’hecatombe generada per la infàmia. Ciutadania multicolor, carregada de pales i estima; tractors que han deixat els seus camps per alçar les avingudes enfangades; motxilles farcides d’auxilis; xarxes socials dedicades a unir allò esgarrat; alcaldies enormement implicades. I empatia. Empatia a cabassos. Gràcies a vosaltres el registre de mots que se’m resistia ha tornat a lloc. M’he llançat a capturar-ne uns quants, pocs perquè la commoció encara els reté, però suficients per escriure un text en el vostre honor. Un text que, malgrat els dimonis portadors de l’apocalipsi, m’ajuda a suavitzar la ràbia que m’aclapara i confiar en les persones. En el meu poble. 

Per a vosaltres, aquestes paraules. 

Per a vosaltres, les bones paraules.

Un llop vol entrar en la teua vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 OCTUBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La primera vegada que vaig sentir el conte de Caputxeta Roja vaig riure, no pel paper de la menuda sinó pel del llop. Em resultava poc creïble que una bèstia salvatge acabara disfressant-se de iaia malalta per fer-se amb la neta. Així i tot, és cert que la l’art sempre ha desenvolupat trames que narren l’intent de males peces d’ensenyorir-se del nostre espai a fi de destruir-nos, burlar-se de nosaltres o simplement distraure’s de la grisor que porten damunt. Resumida en una frase, la cosa aniria així: crònica d’un animal que prova d’enganyar-te per amargar-te la vida. 

A poc a poc, però, he descobert que aquell romanç infantil ja no m’és tan divertit, que apareix en l’actualitat quasi a diari i que ofereix arguments explosius. Per exemple, aquella història que parla d’un llop-policia camuflat que s’introdueix en partits polítics o associacions diverses per espiar. O la d’un llop-pederasta vestit amb sotana que penetra la privacitat de criatures verges. O la d’un llop-nóvio d’alcadessa que, amb perruca o sense, furta tant com pot i a qui pot, mentre ella amolla vides. O la del famós llop-Bombó que, amb la coroneta al cap... En fi, tenim un cabàs de notícies sobre alimanyes que es resguarden darrere de mentides per augmentar el seu patrimoni d’aspiracions i venjances. 

Ací, a casa nostra, no n’estem exempts. Des de fa anys, l’Ajuntament de València convoca el certament de relats Beatriu Civera per a la igualtat. Consisteix en escrits que defensen la llibertat de les dones i els autors i autores dels quals, en altres esferes, en demostren respecte. Enguany, però, un dels finalistes és un llop-pamfletista que ha posat el nas en el concurs per a, com si fora una tragèdia grega, rebentar-lo. Per què? Doncs perquè es tracta d’un individu condemnat per violència contra l’esposa. Sí, jutjat i condemnat. Ara el consistori informa que no li retiraran el guardó, que en publicaran l’obra, tot i que de cara al futur bla-bla-bla... Quina deshonra. Quina mofa literària. Ai, Caputxetes, la tradició oral sempre ho ha clamat: hem d’estar alertes. Els boscos, naturals i polítics, continuen, més que mai, farcits de llops que inventen farses per agredir-nos des de tots els fronts. 

Don i Doña

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 OCTUBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Don i Doña, si m’ho permeten, em presentaré: soc un dels fruits de la llengua que acusen d’”impuesta demasiado tiempo”. I ho soc gràcies al rei Jaume I (el del 9 d’octubre, per si no els sona) i als meus pares, família, veïnatge i amistats que habiten el meu país. Des que vaig obrir els ulls al món, els molt devots m’alimentaren amb cançons de bressol i rondalles, refranys i frases fetes, tradicions i jocs de carrer; i amb una quantitat generosa de paraules que ens bullien al cap com la cassola al forn i  escapaven de la boca per envolar-se per les llars. A tots ells, em contaven de nit a la fresca, també els ho havien aplicat els seus, en una mena de deliciosa cadena. 

Com, Don i Doña? No. He dit “cadena”, no “condemna”, que és el que van airejant vostés pertot arreu.

Perdonats estan.

Prosseguisc. 

Allà pel segle XVIII, el monarca veí de Castella i la seua colla van entrar al Regne sense permís i es van arremangar bona cosa per caçar la mosca apegalosa que tant odiaven: la nostra llengua. Pretenien substituir-la per la seua que, es vanagloriaven, havia nascut quan el Big Bang i els atorgava el dret a menysprear qualsevol parla que se’ls posara entre cames. Es van llançar a desbrossar els racons del territori per buidar-lo de vocals obertes i tancades, d’historietes de gegants del romaní i de músiques que cantaven l’ama del corral o la casa del Cabanyal que fa cantonet. 

Ens van enverinar l’aire. Així i tot, jugant jugant, des del 1238 en som milers a continuar fidels a qui ens va parir. 

Don i Doña, no entenen que si el valencià s’haguera “impuesto”, vostés el dominarien? Per nassos. Igual que la majoria dominem a la força l’idioma dels Borbó. El problema és que vostés van desertar fa molts anys i se senten desarrelats. Per això festegen la Diada o les Falles com si es tractara del Día de la hispanidad. Si no fora així, també seria seua la llengua en què m’expresse i la dignificarien sense prejudicis. 

No diré que el valencià, ferit per les seues polítiques agressives, no s’encongeix de dolor però es manté viu perquè el parlem, el llegim i el cantem. Per evitar acabar com vostés, Don i Doña, desubicats en un país que es resisteixen a comprendre i a estimar.

La vergonya no és nostra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 SETEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No sé si pensareu que exagere si dic que n’estic farta, molt farta. Que no s’esvaeix un sol dia sense que aparega un nou cas d’abús sexual contra una dona. Que els crits de les víctimes, o els seus silencis imposats, em pertorben el cor. Que m’aclapara que la justícia desvie la mirada davant d’aquests actes miserables. I és que no pare de preguntar-me, quina casta de jutge pot eximir del càstig uns ancians que han abusat de menors, captades a les portes de centres escolars?; quants futbolistes, acusats de delictes sexuals contra dones, tornen al club com si res?; a quina classe de judici humiliant sotmeten Gisèle Pelicot, drogada durant una dècada pel marit per oferir-la a altres homes perquè la violaren mentre ell ho filmava?; quina mena d’alcalde, representant màxim del poble, canta en públic una cançó pedòfila que parla del plaer de baixar les bragues a una menuda?; quin públic l’aplaudeix?; i quina perla de la Confederació Episcopal l’excusa assignant la culpa a la societat que, resol, ha esdevingut excessivament puritana? 

Imagine que sovint vos qüestioneu la justícia que hem forjat. Jo també. I em remou l’estómac la imatge de les agredides de per vida per desgraciats que es creuen blindats. Així i tot, els delinqüents ho pagaran ben pagat. Em force a interioritzar-ho. Tot el que han fet els passarà factura, tal vegada no de la mà dels tribunals, per desgràcia encara n’estem a anys llum, però sí que ho tributaran de la pitjor manera que abonem els nostres errors: a través de la consciència. La nostra que, tard o d’hora, ens dispara remordiments i imputacions i, sobretot, la consciència de la societat. Perquè un dia, algú que els criminals estimen i veneren per damunt de tot els recriminarà de ser (espós, pare, iaio, amic, amant...) l’individu més deshonrós que mare Natura haja parit, un brancatge tortuós i pudent de barranc que s’ha de denunciar i perseguir fins l’extermini del seu nom. 

Per tot això ens necessitem, homes i dones bons: per a la defensa del respecte i de les llibertats, i per traure a la llum les actituds violentes que condemnen les dones al dolor etern, a fi que prompte, com reivindica l’admirable Gisèle, “la vergonya canvie de bàndol”.

Nos amours

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 AGOST DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’estiu ha tenyit la casa d’un silenci espés. Un raig de sol, cansat de joguinejar amb la cortina dansaire, s’ha deixat caure sobre l’estora. Sembla com si ell també reclamara repòs, igual que la menuda que dorm plàcidament al sofà. La mare la mira i sospira de benestar. Els cabells negres de la xiqueta contrasten amb la pell de nata, tan suau que pareix que ni l’aire gose acaronar-la. Però la mare, sí; amb tendresa, li prem el bracet mentre sent com batega la felicitat. 

Decidida a respectar el descans infantil, encén el televisor i el redueix a un fil de so. Durant uns instants ressegueix les imatges de la inauguració dels Jocs Olímpics: una diversitat exuberant de colors, reivindicacions, homenatges i desfilades. Tanmateix, l’opressió al cor li fa aclucar els ulls. Li costa assimilar aquesta festa nascuda per asserenar les mentalitats, perquè sap que a l’exterior de l’obra teatral que París ofereix, la crua realitat no s’ha alterat ni un mil·límetre. Mentre el Comité Olímpic ha acceptat emblanquinar banderes amb noms de dictadors genocides, a uns quilòmetres de distància no han cessat de ploure bombes que han rebentat famílies senceres; no han parat d’enfonsar-se barques d’emigrants que ningú no rescatarà; no han escatimat assassinats d’estudiants, i no han emmudit les veus que gestionen el planeta reptant-se, declarant guerres, firmant rendicions, i torna a començar. Mentrestant, recorre el món un Hymne à l’amour que confirma l’amor apassionat i egoista en què viu la humanitat. “Les Olimpíades sempre han sigut un parèntesi de pau per acollir la competència amistosa -li va dir algú-. A més, la vida ha de continuar”. Ha de continuar malgrat el desempar activat per polítiques immorals. La vida ha de continuar, sí, però també la denúncia dels criminals i, per damunt de tot, la lluita per la supervivència dels pobles. 

La mare desvia la mirada i busca el rostre de la menuda que ara ha entreobert la boca i aparenta somriure. Acarona el front del seu estimat oasi de pau que respira per aquells éssers que l’horror ha silenciat i, entre bes i bes, li xiuxiueja el secret de qui no vol deixar d’existir: “Tous les amours du monde sont nos amours. Luttons pour eux”.

Ser respecte o no ser

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 JULIOL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ahir, passejant per València, vaig observar que en una de les parets d’un edifici impol·lut, algú hi havia fet una pintada. Tot i que sempre he pensat que la majoria dels grafits que visualitzem per les ciutats solen reflectir eslògans, reivindicacions o versos com una manera més de llibertat d’expressió, en el cas que comente, el dibuix semblava inacabat i resultava insuls, buit. Però el que més em va xocar va ser el llenç triat per amollar-lo: a la porta d’un tanatori. En un espai on habita la tristesa. En un refugi construït per fer costat al dolor de la nostra gent. Es veu que a aquest indret sagrat per a mi, com ho són una escola, una residència d’ancians, un hospital o, simplement, la casa d’algú, arribà una persona, destapà l’esprai i atacà la superfície verge que se li presentava davant dels morros sense plantejar-se què representava el lloc. 

Soc conscient que pintar quatre ratlles en un mur no altera el rumb de la vida que s’oculta al voltants de la pedra, però no deixarà mai d’atabalar-me l’absència enorme de consideració que circula entre nosaltres, les desenes i desenes de conductes irrespectuoses que presenciem a diari, de graus, intencions i conseqüències diferents encara que lligades per la mateixa falta d’empatia per tot i per tots. Tenim qui, en el tren, ocupa un seient amb els peus; qui orina en les parets d’un monument; munta Ferias de música que marginen la cançó en valencià; qui, en un museu, agredeix obres d’art en nom d’alguna lluita; qui menysprea gent pel color de la pell o la llengua; aterra al món de la política per escopir sobre la llibertat; organitza festes a altes hores de la nit;  o passeja gossos sense corretja. Són els comportaments que s’allunyen anys llum del respecte i els que, per desgràcia, més practiquem: meninfotisme, intolerància, incultura, incivisme... 

Tal volta caldria obrir tots els diccionaris i posar en negreta la paraula “respecte” per recordar que si l’obviem estem perduts; que una societat que aspire a “ser” (íntegra, bella, justa) haurà de basar els seus fonaments, defenses, i presents i futurs de convivència en l’actitud d’estima generosa de la seua ciutadania. 

Malsons a vora mar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 JULIOL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La nit de Sant Joan és, per definició, bellesa, alegria i calidesa. El llenç nocturn esguitat d’estrelles i de llunes representa tot allò que esperem de l’estiu i, per què no, de la vida. En un ambient festiu, juguem amb el foc, el foc amb l’arena, l’arena amb la mar fins que, en unes hores, flames, terra i aigua s’apropien de nosaltres i ens porten amunt i avall d’un univers de sensacions ben particulars.

Però, igual que tot en la vida, arriba el moment en què es fa la llum, s’esfuma la màgia i tornem a tenir davant dels ulls la nostra realitat, aquella que procurem configurar dia a dia. Enguany, l’alba també ens ha abocat a les retines encara enfebrades per la celebració, les imatges d’un panorama que es repeteix any rere any, cada colp més fosc i provocador. Parle de les deixalles dels milers d’individus que han passat una nit entre els braços de la natura, amfitriona generosa, i que, quan se n’han hagut de separar, li han donat les gràcies obsequiant-la amb quilos de botelles, plàstics, papers, cendres i algun que altre vòmit. Una manera miserable d’agrair la bondat d’una costa marina que s’esforça per sobreviure a la nostra maldat. A pesar d’això, allí tenim, a primeríssimes hores del matí, el sacrificat personal de la neteja que s’afanya per recollir la immundícia de l’atac de pirates de totes les edats, sexes i procedències. 

Evidentment qui ha de carregar amb la culpa d’emporcar el territori és, d’entrada, qui participa en l’esdeveniment. Per què cada persona no recull la ronya que genera i se l’enduu a casa? Perquè li falta mirament. Quina en seria la solució? Educar. Com sempre. Qui se n’ha de fer càrrec? Els adults, les famílies, les administracions públiques, les autoritats, els mitjans de comunicació, l’escola, la col·lectivitat en general... Mira que posseïm agents que podrien conformar un canvi d’actitud en qui abusa del món, però no ho fem perquè ocupem el temps en l’amfiteatre dels egoismes i dels insults permanents per tal d’aconseguir poder i estovar-nos sobre els caps dels altres. 

Després protestem si entropessem amb gossos a vora mar, perquè lladren, embruten, molesten... Queda demostrat que, de moment, preferim una altra classe de malsons.

Si jo...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 JUNY DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Què hauria ocorregut, ens preguntem sovint, si aquell dia, en aquell instant, amb aquella persona, en lloc de creure’ns els seus arguments, haguérem dubtat; en lloc de girar cap a l’esquerra, haguérem entrat al carreró de la dreta? Què hauria sigut de nosaltres si haguérem alterat una sola paraula, un gest mínim, en la narrativa de la nostra existència passada? 

El destí està fet d’un continu de tries i de descarts, i és evident que és impossible saber quins efectes haurien tingut les decisions que vam deixar anar. Perquè des que ens alcem fins que tornem al llit, des que comencem a tenir ús de raó fins que amollem l’últim sospir, recorrem el calendari elegint una de les múltiples opcions que la vida ens posa a l’abast. No som sabedors dels milers de milions de disjuntives que s’obrin davant de nosaltres i que ens pressionen per resoldre en una fracció de segon: quin vestit em pose? M’endinse en la hipoteca? Hi vaig o m’espere? En la majoria dels casos, no disposem de temps per parar-nos a reflexionar en la nostra resolució. I això és un regal dels déus: l’habilitat per no ser conscients que sempre, sempre, estem garbellant, escollint, excloent a tota velocitat, sense quasi alé per analitzar la situació. De vegades, però, convertida aquella decisió en un passat remot, som capaços de penedir-nos-en.

Fa uns dies, en un concurs de televisió, una de les participants es lamentava que si haguera sabut que havia de compartir el joc amb un autèntic mascle d’escullera que havia intentat humiliar-la, no hi hauria acudit. I jo pense en la quantitat de circumstàncies en què canviaríem de paréixer si haguérem pogut tornar enrere, si tinguérem segones oportunitats. Qui seria jo ara, on viuria, en quin ambient, amb quina salut... si haguera acceptat aquella faena o mirat abans de travessar el carrer. Perquè així és la navegació vital, temptejant, optant i, al remat, esforçant-nos per assumir, un darrere l’altre, els nostres veredictes i les seues conseqüències de la manera més valenta possible.

Si jo... és la teoria de les ocasions arraconades. Si jo... deu ser també la teoria  de les vides diverses, de les vides perdudes i, per damunt de tot, de les vides viscudes. 

La plaga

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 JUNY DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

A València, vivim la pitjor època de l’any: aire pesat, temperatures elevades als llavis, tempestes explosives, ambient asfixiant. I, cada volta més, insectes. Milers d’insectes malèvols que ens persegueixen i ens ataquen, pertot arreu i a tothora, i que la direcció política valenciana fa mesos que ens proporciona a cabassos i de tots els colors. Abans, les bestioles bramadores d’aquesta part del món es presentaven i es retiraven a toc d’urnes. Ara, però, siga pel canvi climàtic o per una justícia casolana delirant, venen, et claven les dents, fugen i tornen impunes, sense cap mirament ni requisit de perdó, quan els dona la santa gana. No m’agrada el maltractament animal, i em regiren l’estómac els matadors de bous i qualsevol altre torturador de mascotes, però també m’encenen de ràbia els moscards que intenten xuplar-nos la sang i degenerar-nos l’existència. 

Cal reconéixer que l’aparició de plagues tradicionals i ultraconservadores, només s’explica perquè, en realitat, els animalons ja duien dècades instal·lats entre nosaltres, infiltrats en càrrecs, periòdics, tribunals i càmeres. Alguns dels portaveus d’aquest vesper se solen mostrar tan agressius que ens recorden aquell Mai Honorable que prohibeix als periodistes expressar-se amb llibertat i els ordena de callar. I és que, sovint, ser demòcrates i lluir educació ens exposa a la ingratitud dels guilopos que ens volen dominar. 

Jo, com que em resistisc a ser aliment de les malànimes que no respecten ni costums ni territori, suggerisc mantenir-los a ratlla flitant-los amb nuvolades de manifestacions joioses i tenaces. Si eliminen premis literaris; els arruixarem amb fires. Si anul·len concerts, regarem els carrers amb la nostra música. Si esborren el valencià, conrearem manifestacions escrites i orals en la nostra llengua. Si ens esguiten amb insults, obrirem paraigües de versos. I protestarem. I reclamarem. I tot això en bucle. Fins que accepten respectar el que som i d’on venim. I aleshores, només aleshores, quan deixen l’atmosfera neta de violències i d’amenaces, de mossegades a la llibertat i de calbots a la intel·ligència, podrem celebrar de nou la placidesa de l’estiu.

Pública i en valencià

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 MAIG DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Jo he sigut professora. Una professora feliç. M’he passejat entre pupitres i pissarres de diversos centres i he conviscut amb desenes de directives, alumnes, claustres, programes, guàrdies i cerimònies d’adéu i molta sort. Del cofre de records que ha recorregut amb mi dècades i dècades, n’he tret dues coses bellíssimes: moments farcits d’estima, i amistats per a tota la vida. L’amor a la meua professió, però, no m’ha estalviat els inferns que hi hem viscut. Entre d’altres, la lluita incessant per una escola a l’abast de tot el món i en la nostra llengua. Cal reconéixer que ens hem sacrificat bona cosa per aconseguir alguns guanys i fer que el camí s’anara suavitzant però, des de fa uns mesos, ha tornat la foscor. 

Com era d’esperar, la nova llei (“educativa”?) de PP-VOX aspira a legislar contra el valencià i l’ensenyament lliure. Mentre la societat es manifesta en massa per defensar l’escola pública i reivindicar el dret a la llengua pròpia, la dreta i l’extrema dreta continuen mirant-ho tot de mal ull i activant zones de guerra a mansalva. Per exemple, fa uns dies, l’ajuntament de Meliana (Horta nord) ha suspés el Premi de Literatura Infantil i Juvenil, de brillant trajectòria. Que les criatures de la localitat, avesades a la festa anual de lliurament del guardó (enguany, a JoanJo Garcia que, amb la mateixa obra bandejada, acaba de guanyar el prestigiós Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians) i a l’edició d’un nou llibre a càrrec de l’editorial Andana, es queden sense res, no sembla important.

L’únic que els conservadors tenen entre cella i cella és amagar tant com puguen la llengua del poble. Així, cada alba ens saluda amb una llarga llista d’atacs al valencià i a allò que s’hi relaciona: música, literatura, exposicions, conferències, revistes... Tot i això, moltíssimes persones, col·lectius i associacions ho denuncien sense parar pertot arreu, començant amb les protestes multitudinàries al carrer. Hem de lluitar perquè la raó acabe fluint i ens permeta recuperar el respecte segrestat per qui habita la caverna de l’odi i la ignorància; una caverna on la majoria de nosaltres no hi acudirà mai. Perquè sempre preferirem l’educació. 

Pública. 

I en valencià.

A la fira no vages...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 ABRIL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

“A la fira no vages, si no tens diners, que voràs moltes coses i no compraràs res!”, diu el refrany i m’avisava la iaia quan jo, de joveneta, li anunciava que me n’anava de compres a la capital o al mercat. En aquella època, l’única fira que t’oferia un gran ventall d’atraccions que et deixaven la butxaca ben llepada, era la festa que preparaven els firaires amb els seus cavallets de fusta i les pomes ensucrades. Ningú no associava aquell concepte amb l’exposició i venda de llibres de totes les temàtiques i gèneres. Un bon dia, però, llibreries i editorials van decidir organitzar-se i traure l’art al carrer. Gràcies a elles, dècades després continuem celebrant la Fira del Llibre de València. Enguany, la cinquanta-novena edició. Poca broma si tenim en compte els temps que corren, fuetejats per rostres grisos, braços en alt i brams repugnants. 

A la Fira del Llibre, és a dir, de la Cultura, és a dir, de l’Educació, s’hi haurien d’acostar els caràcters arrogants de crits i amenaces permanents, i els blocs de marbre de pensament únic, ja que és possible que enmig de tanta lletra reflexionada acaben entenent que al món hi ha opinions i creences a cabassos, però que només entren al debat respectuós aquelles que es defensen lluny de les violències verbals. 

També, ara més que mai, l’haurien de visitar les ments tancades perquè hi trobaran una infinitat de maneres d’explicar la vida. Sí, centenars de treballs escrits, moltíssims en valencià, la llengua que, segons aquells que fan de barrera, mereix que l’arraconen; a ella i a qui la parla, la llig, la canta, la literaturitza, la reivindica, la passa de generació en generació. En una paraula: l’estima. 

A la Fira del Llibre, som moltíssimes persones a anar-hi, any rere any, per ofrenar a les noves generacions la possibilitat de formar-se en el saber i de distanciar-se de la incultura i la intolerància governants en l’actualitat; per atorgar-nos el plaer de compartir el jardí on floreixen paraules centellejants i reflexions profitoses; i per deixar-nos seduir per cada una de les panoràmiques de la literatura, que ens proveeix i ens proveirà sempre de les claus de la honrosa llibertat de pensament.

Butonis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 ABRIL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Sempre hi ha hagut Terminators que han transitat per la història de la humanitat invitant la mort a fer acte de presència i disfressant-la amb tots els colors del sofriment. Són éssers que han recorregut i recorren serralades mil·lenàries amb una escopeta a la mà per divertir-se a costa de la vida de la natura; mascles esgarriats que torturen esposes; militars que lliuren soldats-ofrena a la guerra; governants que disparen míssils o premen pistoles contra la població civil. 

Però hi ha una altra classe de personatges, procedent també de la foscor del temps que, malgrat el mal que causen, tampoc no hem aconseguit refrenar. Em referisc als butonis socials: individus que pretenen desfer-se d’allò que no els cau en gràcia, i com més prompte millor. És vox populi que se solen amagar darrere d’institucions democràtiques i d’una imatge de falsa tolerància, però resulten fàcilment detectables per l’obsessió a sotmetre qualsevol saber que no s’adherisca a la seua ideologia o a diluir tota manifestació cultural engendrada per una col·lectivitat amb la qual no s’identifiquen. En els seus intents desesperats de destruir i destruir i destruir, miren de cosir els llavis a les llengües, arrancar records, emmudir literatures i músiques, trair tradicions, és a dir eliminar tot el que ens fa diferents i que, alhora, ens uneix. Poden actuar des de Moscou, des de Madrid o des del poble del costat; vestir-se de cowboy o pentinar-se estil son goku. No importa. Són veterans i veteranes de l’odi, de ment estreta com un congost, que passen la vida barbotejant en fangars d’amenaces, de faltes de respecte, que s’abracen a l’insult i a la humiliació d’aquells o d’allò que consideren enemics del seu enteniment bonsai, i que se situen a les antípodes de l’intercanvi amable de pensaments.

Ho hem de cridar ben fort o xiuxiuejar-ho a les oïdes, o les dues coses a la vegada, però hem de fugir del silenci i repetir a cada segon, sense descans, que la gent civilitzada, la bona gent, abjurem de les violències, de les mofes, dels atacs personals. Que sabem evolucionar sense dits acusadors. I que som i serem sempre el més allunyat de qualsevol sicari de memòries, de qualsevol matador d’educació.

La meua llengua és

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La meua llengua és il·lustrada, ben afaiçonada i abraçada a la nostra memòria. Al llarg del temps ha anat deixant-nos petjades, amaratges i bagatges. En els atzucacs de l’horitzó ha creat camins que, malgrat els dimonis que pretenen desmantellar-los, nosaltres continuem recorrent. A qui l’estima, la meua llengua li xiuxiueja, l’amera. L’enlluerna. Quan et fa cosquerelles als llavis, ens confessa que “Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat”. Quan se sent ben pagada, et diu que fas goig; a la inversa, quan té la castanya torta t’amolla que eres curt de gambals, fava o borinot. 

Així i tot, la meua llengua no agredeix perquè adora qui la parla i confia que qui la parle també li corresponga amb tones d’amor i de respecte. Com una gentil parella. “No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”. La meua llengua s’estira damunt d’uns versos amerats d’existències properes, de lluites i d’eternitats. “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. També, per culpa d’una colla d’ingrats i desarrelats, de reivindicacions permanents de la identitat. “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.

La meua llengua passeja pels segles contant rondalles, faules i romanços; i sobre un bon bancal de pentagrames, alimenta rius de cançons populars, jotes, albaes... perquè “d'avui és el cantar, d'avui és el cridar fins que tots els silencis podrem esgarrar”. I què vos sembla quan juga? A la meua llengua li cau la bava i va a bacs de tant de riure amb la trompa, el sambori i la mare carabassera. I quan té més fam que Garró, comença a bramar que vol un tallonet de Meló d’Alger, un arròs amb bledes o un plateret de postres de músic. 

Carrers, vent, ocells i mar, bellesa i lletjor, vida i mort... La meua llengua és tot això i més. Molt més. Com a resultat, diré que la meua llengua no calla mai ni callarà. Que encara que venim “d'un silenci antic i molt llarg”, ella clama que “ací em pariren i ací estic”. I es mantindrà viva. Entre tots nosaltres, la mantindrem viva. Perquè és nostra la terra i nostra la llengua. 

I jo tinc l’esperança intacta.

Un llibre i una poma

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa molt de temps, quan tenia sis o set anys, la meua existència girava al voltant de dues coses que m’embruixaven: els contes infantils i les pomes. No hi havia cap moment de la setmana comparable a aquell en què m’estirava al llit, al costat de les meues germanes, amb un llibre en una mà i la fruita en l’altra. Entre mos i mos, les històries se m’enduien i em mantenien amb l’ai al cor parlant de mascotes extraviades o d’aventures trepidants, fins a oferir-me, en l’últim instant, un final plaent que d’alguna forma em reconciliava amb la humanitat. Em sentia tan feliç en aquelles cerimònies de paper, m’hi trobava tan a recer de l’exterior, que pensava que el món, fora d’aquell on m’instal·lava quan obria un llibre, era igual d’assossegat. Amb el pas del calendari, evidentment, la vida deixà de presentar-se tan bondadosa com l’entreveia en els manuals il·lustrats de la infantesa, però jo ja disposava del recurs que m’havia de salvar del fangar de la realitat: la meua primerenca i fidel afició a la lectura. 

     La literatura infantil és necessària. Ho sabem, veritat? I la literatura infantil compartida entre un adult i un xiquet ho és encara més. Hem de conscienciar-nos que en l’edat tendra, cal ajudar les nostres criatures a descobrir i a submergir-se en la bellesa de la imaginació. Per què? Per moltes raons. La principal: per regalar-los, conte a conte, mossets de realitat amb tota la brillantor de les seues clarianes, però també per acostar-los a poc a poc als penya-segats que fuetegen l’horitzó. No hi ha res com abraçar-se junts, majors i menuts, a una obra escrita i alimentar-nos de riures amb gegants afables o anar a tot vent amb una colla de pirates despistats. I si algun personatge ens encisa, procurarem convocar-lo cada nit, com un membre més de la família.

    Llegir a/amb una criatura és regalar-li el nostre temps i adherir-lo al seu, afegir-hi emocions, mirades i dosis privades d’estima profunda. Res no ho supera. Sempre que puguem, preparem uns minuts de lectura conjunta. Respirem a fons. Agafem-nos d’una mà; amb l’altra, obrim el llibre. Després, enganxem-nos de pressa a les paraules que ja n’ixen volant, i deixem-nos capturar. Comença el viatge.

Intimitat sense preu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Veig un documental sobre l’humorista català Eugenio, i m’hi reafirme. Seguisc les múltiples temporades de la sèrie sobre la corona britànica, i m’hi reafirme. Fullege revistes que es dediquen a publicitar les minúcies vitals d’artistes o de figures de l’aristocràcia i la reialesa, i em reafirme: ni en somnis m’agradaria ser un personatge públic consagrat a rendibilitzar la seua vida. 

Per més diners que els abonen, com és possible exposar voluntàriament carn i esperit a les mirades, amb freqüència retorçudes, de qui ni tan sols et coneix fora de la pantalla o del photocall? Amb quina lleugeresa opten els famosets alimentar la humanitat amb la revelació de les seues ombres, derrapatges amorosos o fracassos econòmics? Una boda, una festa privada, un soterrament, són capaços de reportar-los cabassos i cabassos d’euros, a canvi, però, de càmeres en la seua habitació, micròfons infiltrats en els grups d’amistats o fotografies que amplien detalls compromesos. És això suportable? Psicològicament assumible?

El pitjor de tot, al meu entendre, és que en aquesta classe d’operacions no hi ha marxa enrere. Si un bon dia, enlluernat per la fortuna que et tempta, decideixes obrir la porta del teu cor a periodistes i fotògrafs, et resultarà impossible trobar la manera de tancar-ne el pany. Seràs, per a l’eternitat, carn de canó d’aquest tipus de premsa sense massa escrúpols ni decència. Quantes personalitats de galeria que exploten la seua imatge i la de la família, deuen haver pensat més de mil vegades que això no és manera de viure i, menys, de realitzar-se? La intimitat, unida a la discreció, és un refugi situat en una part profundíssima de la identitat, d’una privacitat espectacular, a la qual tan sols nosaltres tenim accés, mentre que el nostre perfil, real o teatralitzat, es manté circulant a cel obert. Cal que ens reservem sempre una porció de nosaltres mateixos per tal d’instal·lar-hi el jo que ningú més no controla i retirar-nos-hi en els moments de màxima necessitat.

Intentar acurtar fins a no poder més la distància entre aquest tresor únic i la nostra existència exposada a la resta del món podria ser el secret per ajudar a sanejar l’equilibri de la ment.

Tenim veus

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 FEBRER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Segons la majoria dels mitjans de comunicació, l’últim lliurament dels Premis Goya va destacar sobretot pel seu caràcter enormement reivindicatiu. S’hi van donar infinitats d’ocasions en què representants del seté art van fer públiques denúncies de situacions injustes i van convertir el festival en un constant clam verbal i visual (amb el pai-pai del “Se acabó” o adhesius amb la paraula Gaza), en bé d’una comunitat més humana. El tema principal, sens dubte, fou la condemna de la violència sexual i la necessitat d’una igualtat de gènere efectiva, però també es van sentir protestes contra la precarietat de les persones que viuen de la indústria del cinema, al·legats a favor de la diversitat de cossos, desitjos d’atorgar visibilitat al col·lectiu LGTBI, repulsa al genocidi d’Israel sobre Palestina, entre d’altres.

Aquestes intervencions em van semblar totes molt robustes, però n’hi va haver una que em va deixar bocabadada i que, d’alguna forma, englobava algunes de les demandes de la nit. Em referisc a la dedicatòria de la intèrpret homenatjada, Sigourney Weaver, a l’actriu de doblatge que li ha prestat la veu en vora 40 pel·lícules, Maria Lluïsa Solà. En un instant tan privilegiat on el teu discurs ressona per mig planeta, la famosa estrella va agrair a la seua eterna dobladora el meravellós compromís i va lamentar que no estiguera dalt de l’escenari amb ella. La senyora Solà encara no s’ha recuperat de l’emoció. Opina que és el primer reconeixement a la seua tasca i una manera de fer visible un dels oficis cinematogràfics més oblidat. 

Dona, veterana, treball excel·lent però allunyat dels focus i dels elogis... Això m’ha fet pensar en quantes dones majors esplèndides hem conegut o coneixem, que continuen amarades de silenci per culpa d’un món que solament es deixa arrossegar per falsos brilli-brilli. No seria hora, tal com ens va ensenyar l’artista americana, de dir ben fort el nom de totes les Maria Lluïsa Solà? Perquè, tot i que hem de venerar les nostres deesses, el que necessitem ara més que mai és un senzill i alhora ensordidor aplaudiment a les perles humils que han mantingut, durant generacions i generacions, els autèntics pilars de la nostra societat.

Sense edat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 FEBRER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ningú no s’escapa de l’alliçonament del temps que passa. Ningú no assoleix l’edat madura sense una bona maleta de penediments, encerts, renúncies i perdons. En una paraula: d’ensenyaments ben apresos. Qualsevol ésser, pel simple fet d’haver seguit el trajecte de la vida, és posseïdor d’una experiència vital que li confereix el domini d’un grapat de secrets sobre l’existència humana. De segur que ha sofert situacions de tirania o d’honor; ha conegut la traïció o la bondat; ha ensumat l’enveja; ha buscat durant anys la justícia i l’estima i, tal vegada, les ha trobades. La pell i la mirada, mapes del seu recorregut, semblen marcides, però, si ens hi acostem, descobrirem que brillen amb tot allò que han aconseguit arreplegar de la humanitat freqüentada.

Així i tot, en la nostra societat no sovinteja topar-se amb manifestacions d’admiració envers les persones que, per un motiu o un altre, considerem ja majors. És com si el fet d’haver xafat més caselles en el tauler del temps, les empresonara en una espècie de campana de vidre que els permetera observar què ocorre al seu voltant i rebre’n les diverses sensacions, però sense l’oportunitat d’intervenir-hi. Qui determina que tal o qual ja ha perdut el tren de l’actualitat i, per tant, de la vida? Qui escolta hui en dia amb interés les històries del passat que arreceren molts ancians i ancianes? Qui dona pas en les assemblees de partits polítics, de veïnatge, d’associacions, a les seues veus i en respecta les aportacions? No deu ser que en molts casos, per culpa d’un calendari i d’una falta d’empatia per la nostra part, hem col·locat una barrera difícil de franquejar que aïlla les vivències humanes més riques que posseïm? Com pretenem, joves i no tan joves, travessar desajusts, misèries i foscors si hem decidit voluntàriament desfer-nos de qui ja ha transitat per allí i n’ha recollit solucions o, almenys, reflexions que ens ajudarien a alleugerir els nostres passos? 

Idolatrem atletes que s’esforcen a superar obstacles per pujar al cim del pòdium, però ignorem la ciutadania que ha viatjat durant dècades per la vida i  arriba a la meta. No hauríem de donar veu a qui llueix el trofeu de la saviesa més íntima?

Temps perdut

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 GENER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

2024. Enguany celebrem el centenari de Vicent Andrés Estellés, el poeta més important en la nostra llengua després d’Ausiàs March. De sempre, els seus versos ens han acompanyat en el rescat del nostre patrimoni gràcies a un bon grapat de persones que s’han esforçat, des de múltiples fòrums, a mantenir-ne viva l’obra. Ara mateix hi ha en actiu diferents projectes amb la intenció que tota la gent puga llegir les seues declaracions d’estima per la terra i reconéixer-s’hi. La Coordinadora Pro Fundació Estellés ha posat en marxa la campanya “Cent d’Estellés” que pretén activar la societat civil a retre homenatge al poeta. Publicacions, teatre, exposicions, taules redones, festes, sopars, recitals, iniciatives d’ajuntaments, associacions o particulars, tot servirà per enaltir la imatge del cronista de Burjassot i la de qui som i qui volem ser.

Mentrestant, el conseller de Cultura, només desembarcar al càrrec, va anunciar que no hi hauria cap cobertura institucional per a la celebració de l’any Estellés. L’home, a més, va començar a censurar sense miraments revistes, actes culturals, centres de difusió d’obres literàries dels nostres autors i autores, etc...; és a dir, es va llançar a aplicar a toc de corneta el primer manament del seu govern: eliminar qualsevol mostra de promoció del valencià. Però l’animadversió que supura dels dirigents de dreta i d’extrema dreta, i que pretén conduir-nos a una batalla permanent, ha rebut una resposta tan contundent com pacífica. Qui no s’avergonyeix dels avantpassats, ni d’allò que van construir i ens van llegar, ni de la llengua que ens van transferir des de la intimitat, aquesta part de la societat que es manté fidel als seus orígens, segueix adherida amb força a l’art i la literatura que ens dibuixen la història, a la música que ens atorga oxigen i a totes les actuacions en valencià que portem ancorades al cor.

És una pena que uns pocs hagen decidit renunciar a tan belles manifestacions i castigar qui les defensa. Però és temps perdut. Perquè nosaltres continuarem abraçant l’herència rebuda i mirant-nos en els versos d’Estellés, un dels espills on queda reflectida la nostra autèntica identitat.

Confetis

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 GENER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Al llarg dels anys som testimonis de situacions extraordinàries que ens pinten un somriure als llavis i ens engrandeixen el cor de l’alegria. Són aquells successos que no oblidarem mai perquè ens van marcar positivament i ens feren madurar: des del naixement d’una criatura a la superació d’una malaltia; des de l’obtenció d’un diploma a la firma del primer contracte laboral o a l’aparició d’algun ésser humà que ens segresta l’esperit i ens fa volar de felicitat. Qualsevol d’aquests fets, i molts altres, són els que acabaran perfilant, grosso modo, la nostra línia biogràfica més alegre.

Així i tot, a banda, en cada persona també hi ha una infinitat d’actes igual de fascinants i prodigiosos però més quotidians, abundants i, per això, més ignorats. Solen ser manifestacions tan integrades en la nostra existència, que ens hi hem acostumat i hem extraviat la capacitat de veure’n la brillantor o de sentir-ne la dolça aroma.

No em referisc a la parafernàlia d’aparells elèctrics i electrònics que busquen suplantar-nos en el món, ni als moderns mitjans de transport que alternen amb l’automòbil, ni als exèrcits de drons que solquen l’horitzó a la recerca d’informació privada o per dibuixar figures sobre el firmament. Parle de fragments de gestes, de confetis d’accions meravelloses que ens arriben de tot arreu, a tothora, i que nosaltres tractem sovint, en el millor dels casos, amb una indiferència absoluta.

Una anciana busca i troba la mà de la filla. Un jove et crida i et lliura la bufanda que acabes de perdre. Un ocell s’instal·la al balcó i canta per a tu. Un vianant dona les gràcies al vehicle que s’ha detingut per deixar-lo passar. Algú aguanta, pacientment, la porta d’un local mentre la gent n’ix. Al cel, els núvols formen una galeria de personatges i t’entretens a identificar-los. Una amiga et fa un obsequi perquè sí, per pura estima. L’amable caixera d’un supermercat t’ajuda a omplir la bossa. Al metro, un senyor major ofereix el seu seient a un xicot que coixeja.

Fem visibles tots aquests moviments que aparenten ser insignificants. Elogiem-los. Atorguem-los cos i força; són els que ens regalen la bellesa de vida a què aspirem sempre.