La meua llengua és

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La meua llengua és il·lustrada, ben afaiçonada i abraçada a la nostra memòria. Al llarg del temps ha anat deixant-nos petjades, amaratges i bagatges. En els atzucacs de l’horitzó ha creat camins que, malgrat els dimonis que pretenen desmantellar-los, nosaltres continuem recorrent. A qui l’estima, la meua llengua li xiuxiueja, l’amera. L’enlluerna. Quan et fa cosquerelles als llavis, ens confessa que “Res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat”. Quan se sent ben pagada, et diu que fas goig; a la inversa, quan té la castanya torta t’amolla que eres curt de gambals, fava o borinot. 

Així i tot, la meua llengua no agredeix perquè adora qui la parla i confia que qui la parle també li corresponga amb tones d’amor i de respecte. Com una gentil parella. “No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”. La meua llengua s’estira damunt d’uns versos amerats d’existències properes, de lluites i d’eternitats. “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. També, per culpa d’una colla d’ingrats i desarrelats, de reivindicacions permanents de la identitat. “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.

La meua llengua passeja pels segles contant rondalles, faules i romanços; i sobre un bon bancal de pentagrames, alimenta rius de cançons populars, jotes, albaes... perquè “d'avui és el cantar, d'avui és el cridar fins que tots els silencis podrem esgarrar”. I què vos sembla quan juga? A la meua llengua li cau la bava i va a bacs de tant de riure amb la trompa, el sambori i la mare carabassera. I quan té més fam que Garró, comença a bramar que vol un tallonet de Meló d’Alger, un arròs amb bledes o un plateret de postres de músic. 

Carrers, vent, ocells i mar, bellesa i lletjor, vida i mort... La meua llengua és tot això i més. Molt més. Com a resultat, diré que la meua llengua no calla mai ni callarà. Que encara que venim “d'un silenci antic i molt llarg”, ella clama que “ací em pariren i ací estic”. I es mantindrà viva. Entre tots nosaltres, la mantindrem viva. Perquè és nostra la terra i nostra la llengua. 

I jo tinc l’esperança intacta.

Un llibre i una poma

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa molt de temps, quan tenia sis o set anys, la meua existència girava al voltant de dues coses que m’embruixaven: els contes infantils i les pomes. No hi havia cap moment de la setmana comparable a aquell en què m’estirava al llit, al costat de les meues germanes, amb un llibre en una mà i la fruita en l’altra. Entre mos i mos, les històries se m’enduien i em mantenien amb l’ai al cor parlant de mascotes extraviades o d’aventures trepidants, fins a oferir-me, en l’últim instant, un final plaent que d’alguna forma em reconciliava amb la humanitat. Em sentia tan feliç en aquelles cerimònies de paper, m’hi trobava tan a recer de l’exterior, que pensava que el món, fora d’aquell on m’instal·lava quan obria un llibre, era igual d’assossegat. Amb el pas del calendari, evidentment, la vida deixà de presentar-se tan bondadosa com l’entreveia en els manuals il·lustrats de la infantesa, però jo ja disposava del recurs que m’havia de salvar del fangar de la realitat: la meua primerenca i fidel afició a la lectura. 

     La literatura infantil és necessària. Ho sabem, veritat? I la literatura infantil compartida entre un adult i un xiquet ho és encara més. Hem de conscienciar-nos que en l’edat tendra, cal ajudar les nostres criatures a descobrir i a submergir-se en la bellesa de la imaginació. Per què? Per moltes raons. La principal: per regalar-los, conte a conte, mossets de realitat amb tota la brillantor de les seues clarianes, però també per acostar-los a poc a poc als penya-segats que fuetegen l’horitzó. No hi ha res com abraçar-se junts, majors i menuts, a una obra escrita i alimentar-nos de riures amb gegants afables o anar a tot vent amb una colla de pirates despistats. I si algun personatge ens encisa, procurarem convocar-lo cada nit, com un membre més de la família.

    Llegir a/amb una criatura és regalar-li el nostre temps i adherir-lo al seu, afegir-hi emocions, mirades i dosis privades d’estima profunda. Res no ho supera. Sempre que puguem, preparem uns minuts de lectura conjunta. Respirem a fons. Agafem-nos d’una mà; amb l’altra, obrim el llibre. Després, enganxem-nos de pressa a les paraules que ja n’ixen volant, i deixem-nos capturar. Comença el viatge.

Intimitat sense preu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 MARÇ DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Veig un documental sobre l’humorista català Eugenio, i m’hi reafirme. Seguisc les múltiples temporades de la sèrie sobre la corona britànica, i m’hi reafirme. Fullege revistes que es dediquen a publicitar les minúcies vitals d’artistes o de figures de l’aristocràcia i la reialesa, i em reafirme: ni en somnis m’agradaria ser un personatge públic consagrat a rendibilitzar la seua vida. 

Per més diners que els abonen, com és possible exposar voluntàriament carn i esperit a les mirades, amb freqüència retorçudes, de qui ni tan sols et coneix fora de la pantalla o del photocall? Amb quina lleugeresa opten els famosets alimentar la humanitat amb la revelació de les seues ombres, derrapatges amorosos o fracassos econòmics? Una boda, una festa privada, un soterrament, són capaços de reportar-los cabassos i cabassos d’euros, a canvi, però, de càmeres en la seua habitació, micròfons infiltrats en els grups d’amistats o fotografies que amplien detalls compromesos. És això suportable? Psicològicament assumible?

El pitjor de tot, al meu entendre, és que en aquesta classe d’operacions no hi ha marxa enrere. Si un bon dia, enlluernat per la fortuna que et tempta, decideixes obrir la porta del teu cor a periodistes i fotògrafs, et resultarà impossible trobar la manera de tancar-ne el pany. Seràs, per a l’eternitat, carn de canó d’aquest tipus de premsa sense massa escrúpols ni decència. Quantes personalitats de galeria que exploten la seua imatge i la de la família, deuen haver pensat més de mil vegades que això no és manera de viure i, menys, de realitzar-se? La intimitat, unida a la discreció, és un refugi situat en una part profundíssima de la identitat, d’una privacitat espectacular, a la qual tan sols nosaltres tenim accés, mentre que el nostre perfil, real o teatralitzat, es manté circulant a cel obert. Cal que ens reservem sempre una porció de nosaltres mateixos per tal d’instal·lar-hi el jo que ningú més no controla i retirar-nos-hi en els moments de màxima necessitat.

Intentar acurtar fins a no poder més la distància entre aquest tresor únic i la nostra existència exposada a la resta del món podria ser el secret per ajudar a sanejar l’equilibri de la ment.