Per elles

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 29 DE SETEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Dimarts 25 de setembre, mentre el dia s’estira, mandrós, sobre les parpelles  que es resisteixen a obrir-se, el sentim. És el crit d’un cor ferit, la veu de la mort i de la vida foses en uns ulls oberts de pur terror, en una respiració que queda en suspens, en un ventre i una memòria esgarrats de dolor. És l’udol desesperat d’una mare davant dels cadàvers de les filles assassinades per un pare incapaç d’estimar.

A l’instant, un riu de pena infinita enfosqueix la llum d’un matí gloriós de principi de tardor. Com sempre, ens costa assimilar que un ésser humà tan abominable i alhora tan fidel a les nostres convencions, horaris i gestos, haja pogut confondre’ns d’aquesta manera i ens haja fet creure que era amic entranyable, company fidel. Pare amable.

Com hem arribat fins ací? Per què no ens hem avançat a la tragèdia? Què pensava la jutgessa quan va denegar l’ordre de protecció a la víctima? En quin moment hem decidit assumir el cost de tanta violència?

Cada un de nosaltres participa d’alguna manera del manteniment del feminicidi que continua matant, a pesar de l’esforç d’algunes polítiques i grups socials. Si no, per què suportem la hipersexualització de la dona, les bromes bròfegues sobre el perímetre del nostre cos o els espais de predomini masculí?

Ens han assassinat tantes vegades! Tenim acumulats a la glotis tants errors judicials, apaties, incompetències, insolències i desídies de qui hauria de vetlar per nosaltres, que ja se’ns ha acabat el temps i hem d’espavilar-nos per salvar vides. Sabem que el camí és llarg, enormement complex i d’un abast grandiós; així i tot, des del nostre àmbit més privat, podem ajudar a frenar els comportaments salvatges o, almenys, arraconar-los. Denunciem actituds amenaçadores, abominem de convocatòries que ens ignoren, concerts que silencia les artistes, congressos on només intervenen especialistes masculins, iniciatives esportives que ens giren l’esquena. Qualsevol actuació, per mínima i discreta que siga, pot permetre’ns recuperar el nostre lloc a la societat. I ho hem de fer. Per elles. Per cada dona i xiqueta assassinada. I n’hem de recordar els trets llastimosos de patiment en solitari, el rastre de fracassos i esperances que han mort amb elles, i el nom dels seus botxins. 

Fa uns dies, uns homes van segrestar la vida de totes les edats de la innocència. La tardor les plorarà en cada desmai de pluja. Nosaltres, en les primaveres que ja no vindran.

Inhumà

ARTICLE PUBLICAT

DILLUNS 24 DE SETEMBRE DE 2018

AL DIARI LA VEU

Senyor Sánchez, les bombes maten. Imagine que ja ho sap i que les seues declaracions, les del ministre d’Afers Estrangers o les de la portaveu del Govern, en les quals asseguren que les bombes són d’una precisió tan extrema que no provocaran danys col·laterals, que no afectaran (a quin sant!) la població del Iemen o que el que el comprador, l’Aràbia Saudita, faça o deixe de fer amb aquest material són figues d’un altre paner que a vostés no els importen, forma part d’un guió macabre d’algun Club de la Comèdia on el govern socialista sembla encabotat a participar.

400 bombes.

400.000 vegades l’infern.

I la destrucció. I cossos esquarterats. I criatures de pocs anys esventrades. I llars plenes de vides i de presents riallers esborrades de la faç de la Terra.

I per què, senyor Sánchez? Per a què?

Per diners. Per assegurar contractes milionaris i aliances nauseabundes. Per continuar navegant per damunt de les vides de persones que es pregunten com, que ignorem com, defensar-se de l’horror que s’activa cada dia, amb qualsevol excusa, d’un i altre costat.

Vostés fabriquen armament bèl·lic i el venen a clients poc recomanables, i afirmen que no n’hi ha per a tant. Es graduen en màsters que no han pagat ni cursat, i pretenen representar una ciutadania que malviu fent malabarismes econòmics. Controlen tribunals de justícia, mitjans de comunicació i grans empreses, i decideixen, amb un somriure als llavis, qui paga cara la llum i qui n’obtindrà beneficis de per vida, qui té dret a ocupar l’espai públic i qui no, qui pot violentar la llibertat d’expressió amb impunitat i qui acabarà a la presó o a l’exili.

Ens coneixem, cavallers; portem segles aguantant servidors del diable deshonrats. Sabem perfectament qui viu amb la daga de la mort entre els dits repartint dolor i els tenim identificats, amb noms, cognoms i sigles de partits.

I ja en tenim prou; no més olor de carn cremada, ni infants marcats de per vida, ni territoris engolits per la inhumana actitud de qui posa els diners i els privilegis personals per damunt de la vida dels altres. Ha arribat l’hora d’eliminar tanta putrefacció. Volem aire de menta i romaní.

Senyor president, per favor, reserve’s les seues lliçons de justícia o d’honradesa. La pròxima vegada que algú els pregunte per l’armament mortífer que el seu país fabrica i reparteix, tinguen la decència de confessar la veritat: necessiten cadàvers, molts, moltíssims, a cabassos, com més millor. Perquè els cadàvers els fan rics.  

O millor: callen i deixen de vomitar estupideses tan extraordinàriament indecents. Busquen el valor per acostar-se a un barri qualsevol de cases modestes i gent aterrada i escolten atentament com explota una bomba de les seues, d’aquelles que diuen que són brisa de primavera i acaronen el cor. Perquè és ben possible que entre esclats de llum mortífera, retrunys ensordidors i cossos rebentats, entenguen, a la fi, què significa per a la majoria de les persones decents la paraula humanitat.

Article al Diari La Veu

Por

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 15 DE SETEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

De vegades la gent et fa por. Alguna gent. La que emana efluvis d’odi cada colp que mou una pestanya. La que alça la mà per agredir un innocent, i la que alça el braç, ben alt, contra la democràcia i la tolerància. La que no sap, perquè no vol saber. La que, sense obrir la boca, és capaç de fer eco a l’odi dels altres i, sense matar una mosca, espenta amb el seu silenci el puny dels altres. La que veu la desesperació fer estralls al seu voltant però somriu perquè pensa, tota ufana, que ells s’ho han buscat, que haver-se quedat al seu país. La que accepta la brutalitat de la justícia oficial perquè té raó, que carai, que una mare no pot fugir amb els fills per protegir-los del marit furiós, i que aquella manada són bons xicots i millors fills... I continua fent acudits, entre mascles, sobre esposes enganyades, i culs i mamelles exuberants i secretament anhelats.

 Com que alguna gent et fa por, de vegades també et fa por la societat en la qual vius. Massa vegades. Acabes trobant-la un lloc insegur i hostil, farcit de paranys on et pots enganxar les ales.

Una mar, bressol de joies literàries que han parlat de les grans virtuts morals a les quals havia d’aspirar la humanitat, ha mudat la pell i ara és mortalla per a centenars d’éssers, volutes del gran incendi que devora mig planeta; un monument a un dictador és en realitat un fossat de dignitats assassinades; un simple mur pintat que reclama una justícia neta, desperta els odis i les covardies més soterrades, i un poble que arranca a caminar pacíficament cap al seu somni, és dut a l’ostracisme. Sembla com si ja no hi haguera res d’innocu. Com si, des de fa un temps, una incommensurable i sulfúrica boca intentara desmembrar, a dentades, la innocència de les coses i de les paraules.

 Com que de vegades la gent et fa por i la societat en la qual vius et fa por, passa que, al remat, el món sencer et fa por. El món que condueix l’aladre que esclafa colors, formes i actituds diferents per convertir la vida en un erm social. El que ofega la llibertat de proclamar en veu alta el que sentim. El que enverina per enriquir-se. El que justifica l’horror.

Sí, moltes coses t’atemoreixen, tot i que ignores en quin moment començares a témer els titelles monstruosos que es mouen en la foscor. I et preguntes, amb tota urgència: qui he de ser per evitar que emmanillen el que em queda de pensament lliure?

Què he de fer per esborrar la por que ja em petrifica?

  

Arrelada als núvols

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 1 DE SETEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si hi vas, te n’adonaràs a l’instant mateix de marcar la terra amb la teua petjada: Euskadi es respira. El seu aire de clorofil·la et penetra els pulmons i, com una clau perduda que acabes de recuperar, t’eixampla la felicitat, et desborda d’esperança i et torna al punt on vas ser feliç per primera vegada.

Aquesta terra que posseeix “tots els colors del verd”, com canta el gran poeta que és Raimon, t’embolcalla igual que ho faria una molsa acollidora i et transporta a llocs i èpoques remotes que van parir una gent dura però de mirada afable, eixuta però de cor tendre.

Dels cims bromosos t’arriba el ressò dels passos dels avantpassats que un dia van abandonar la frondositat dels arbres i es van llançar a la planura inexplorada de la vida. I perceps, com poques vegades has tingut ocasió de fer-ho, que aquesta també és la teua casa.

Cada capvespre, puntual, un desmai de pluja t'humiteja la pell. El plor d’aquest cel baix, alhora dolç i immensament poderós, és capaç de silenciar el món sencer per poder bressolar-te l'esperit. No, aquesta terra no té pressa per viure’t. De fet, no és ella qui et reclama; eres tu qui la necessita per recuperar records a flor de pell. Euskadi és un déu que esculpeix paisatges per conservar-hi els somnis. Per això, encara hi trobes esculls de pau que fan encallar les teues presses i que t’alliberen de la càrrega que t’ha enfonsat en altres desnivells. I aquests camins que transiten pertot arreu, escrits sobre l’aigua o sobre la terra molla, t’obliguen a obrir les ales dels ulls per aguaitar pels penya-segats i buscar-hi les llegendes de mariners perduts i de naus rescatades.

Si vas a Euskadi, no et resistisques a la conjura de les forces de la Natura: enganxa’t al vent i alça el vol per damunt de les onades que s’abraonen sobre la badia; eleva’t l’ànim al ritme dels tambors; abraça trons i llamps amb les mans àvides de sensacions; rellisca per damunt dels prats i, de nit, confessa els teus temors als guardians de les coves i a les bruixes de Zugarramurdi. Si vas a Euskadi, atorga’t temps per encetar converses amb les pedres antigues. I per assaborir amb lentitud cada petxina de mar. Fes per recuperar el sabor de la sal. Fes per abandonar-te al vaivé de les ones diminutes, pèndol atzur del Temps, i buscar els vestigis de les sirenes que un dia fórem.

Perquè tot es possible en aquesta terra que creix, generosa i humil, arrelada als núvols.

Com si fórem vent

TEXT PUBLICAT

DIJOUS 2 D'AGOST DE 2018

AL LLIBRE DE FESTES MELIANA 2018

Admirem la natura. La reverenciem. De vegades, la temem. I, ben sovint, la imitem. Edifiquem fonts que recorden els salts d’aigua entre muntanyes. Escampem llavors i ens meravella la nostra selva domèstica. Encenem un llum perquè un sol brille a l’habitació. Construïm un far pensant que hem col·locat una estrella vigilant a la punta de la roca. Però, i el vent? Qui és capaç d’emular-lo?

Diuen que el vent és el millor ballador del món. És ell qui dibuixa els paisatges de la Terra arrossegant-se de duna en duna, de mar a oceà, de bosc a desert. Amb els seus dits desllavassats de brisa tòrrida o amb les urpes salvatges dels huracans, destrueix, amassa, aplana o encimbella. Ha desgastat penya-segats majestuosos que ara, al cap de milers d’anys, han esdevingut cales que s’estiren com estores d’or als peus de les ones. Amb la seua llengua rasposa, ha llepat cims esvelts i n’ha rebaixat l’orgull. Ha format barreres d’arena. Ha vinclat troncs mil·lenaris.

El vent es mou. Sempre.

El vent balla.

Per això nosaltres també ballem. Perquè volem ser aire.

Dansadors

Els desplaçaments de les colles de dansadors i dansadores són sospirs tènues i delicats a ras de terra. De plaça i de carrer. A ras d’horta.

Des de les primeres notes de dolçaina, els cossos s’enlairen al ritme de les postisses, lleugers, quasi ingràvids, per assolir la forma perfecta, amunt i avall, ara girar, ara recollir cames i braços. Mentrestant, al seu voltant, la roba s’esponja i s’expandeix, com una bugada humida estesa en ple vendaval. Tot levita alhora en una autèntica comunió de cors, sedes i instruments.

El peu punteja el recorregut, una vegada i l’altra, i esdevé rellotge que marca l’evolució de la coreografia. Punta, tacó, punta, tacó. Un, dos, dos ,tres. Dreta, esquerra, esquerra, dreta. Sobre el terra o la murta es tornen a repassar els trets dels geoglifs que han saltat de generació en generació i que fan d’eco a l’esforç de la humanitat. És l’U i el Dos. Són jotes, malaguenyes, seguidilles, fandangos, boleros o valencianes que ens narren les penúries dels nostres avantpassats. Balls antiquíssims que ens refresquen la memòria adormida sobre els flancs de la quotidianitat. 

La colla de ballarins és el mosaic humà que entreteixeix les històries més tristes del nostre poble; també les més nobles. És la narració en moviment que ens parla de l’esperit de qui ens van precedir, de qui va pretendre alçar aquest tros de terra que habitem i acostar-lo al cel. Els homes i les dones que dansen al vent, en parelles, rogles, fileres o quadres,  fent cadenes o encreuaments, tant es val, són els pinzells que dibuixen l’ésser humà convertit en veu del temps, pacífic i alegre.

Pilotaris

D’altres, però, han volgut reproduir l’ímpetu de l’aire. Exhibició feta de força bruta que esgarra l’atmosfera i s’abraona sobre els reptes, que arrossega el que troba al seu pas per arribar allà on vol. Alhora, bellesa desproveïda d’artificis: verge i primitiva. Ser pilotari és oferir una llengua de mans que s’obrin per caçar la presa i fer-la seua.

Arrecerats en un trinquet o recorrent amunt i avall el llarg carrer a cel obert, els passos de l’espectacle es diuen Escala i Corda, Raspall, Galotxa o Llargues.

Davant d’un altar de pedra blanca, es mouen els oficiants llançant i retenint l’ofrena a colps de crits. En un altre lloc, la corda o unes ratlles a terra esdevenen l’horitzó que cal traspassar per entreveure la victòria. Passos donats per acostar-se o allunyar-se, per buscar, quasi rastrejar la pista. Ballet fet a l’uníson, vaivé acordat entre companys.  Els batedors de l’aire saben que cada gest pertany a una coreografia que ve de lluny, confiada i reproduïda de generació en generació per mestres i deixebles. El guió ha variat poc; l’exigència, gens. La cavallerositat, la humilitat i el respecte han de tenyir el joc de blanc.

La pilota. Primera figura de l’espectacle. De vaqueta, badana o tec, dura o flonja, s’enlaira, redola, rebota i torna a enlairar-se, solcant l’espai, camí d’una mà. La mà. Ritual de calçar els dits i arrecerar-los de les agressions. Preparada per atrapar el repte al vol. Pilotaris amb carisma. Carisma de campions i campiones. Gràcies al seu esforç, la dansa que arrapa l’aire ha ressorgit de les cendres i se’n senten els batecs que recorren el nostre territori.

Homes i dones dansen amb el vent i, com ell, tenen el poder de rescatar veus antigues i escampar llavors de futur. Celebrem cada dia i cada setembre que amb l’ajuda de l’art i emparada en el corrent del temps que corre com un riu, Meliana continue sent poble i festa. Perquè envegem la natura. Perquè somiem ser com ella: cau de vida majestuosa.

I, ben cert, que hi ha qui ho aconsegueix.

Negra

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 18 D'AGOST DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Tot va començar amb una gata negra rondant per davant de casa. Res de l’altre món si tenim en compte que l’empatia i la dedicació d’una part del veïnatge n’havien fomentat l’aparició d’una xicoteta colònia.

En aquell moment, jo no requeria de cap companyia que m’allunyara d’una solitud enganxosa, ni desitjava reconciliar-me amb la Natura a través de cap karma especial. Més encara; jurava als quatre vents que, després d’unes quantes experiències doloroses amb gossos i hàmsters, mai de la vida tornaria a agenciar-me una mascota; encara menys un felí de barri. Ni pensar-ho!

L’animal, però, es va apostar a la meua porta amb els ullets negres rastrejant-me de cap a peus, immutable al fet que jo ni l’olorava. Durant setmanes, em va  vigilar a pesar que m’esforçava per deixar-li clar, dia rere dia, que no m’interessava gens ni miqueta. Ni això la va parar. Al contrari: com més l’evitava més augmentava les seues mostres d’afecte amb mi. Com era possible? No notava el meu rebuig cap a ella i els seus? Errava en la lectura dels meus crits? Malinterpretava els meus gestos d’impaciència? Si fóra així, no hauríem de concloure que Negra té l’olfacte d’una post de planxar?

Però un bon dia, sense saber amb exactitud ni com ni per què, vaig abaixar la guàrdia. Emocionada pels mèus i roncs contra les meues cames, per aquella tendresa que em feia somriure, li vaig acaronar lleugerament el llom. Fou la meua perdició: la resabuda de set vides acabava de trobar l’escletxa que porta en línia recta al fons del cor. I per allí es va infiltrar.

No vaig tardar a convéncer-me que no hi havia millor partit per a mi que deixar-me estimar per aquell animal sigil·lós que amolla pèls a grapats, independent, d’un egoisme exasperant i posseïdor d’una capacitat de comunicació facial copiada de la millor esfinx. A canvi d’un plat de cereals diari, d’aigua fresca, visites al veterinari, raspalls especials, caixa privada, manta d’hivern i estora d’estiu, ella m’ofereix un minúscul musell d’ònix negre que sembla que olora els meus pensaments, i una veritat absoluta que m’ha ajudat a il·luminar una miqueta l’inframón dels sentiments humans: quan algú t’ignora ostentosament, quan et fa sentir invisible, no perdes l’esperança. Has de saber que darrere de la immutable màscara de desinterés, hi pot haver ocult un autèntic remolí  d’amor i amistat. Sí, l’hi pot haver. O no. En done fe.

Racons de la pena

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 4 D'AGOST DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No hauríem de parlar mai de la mort. No s’ho mereix, ho sé. Quan una nit de gener em va tocar trobar-la de cara i ens va descarregar la dalla amb la seua força definitiva, vaig prometre’m que la silenciaria, que no li donaria el goig de barrejar-la amb la meua saliva, que no m’impregnaria més les paraules amb el seu alé parasitari. Però la mala pècora viu de nosaltres i s’estova en les nostres existències sense cap mirament pel desesper de les víctimes i dels seus familiars. Ací i allà, engrapa presents, futurs i juraments eterns, i se’ls emporta per no tornar-los mai. Mai: quin sospir de paraula per a un absolut tan infinit! 

En l’espai d’unes poques hores, he perdut dues persones que estimava. Dues dones, amigues intel·ligents, treballadores, cultes, i dolces, com només arriben a ser-ho els éssers humans especialment generosos amb els altres.  Cadascuna amb la seua manera d’enraonar i de viure, em van ensenyar que el rostre de la bondat sempre somriu i que es mantindrà somrient mentre el tinguem ben a la vora dels ulls per donar llum als records que desfilen, una vegada i altra, entre els vapors del dolor.

Estimada Rosa; benvolguda Lola, la meua xica, promet que intentaré portar-vos en la meua veu i en cada vivència que m’atorgue el cor. No miraré enrere ni al futur; vos retindré ací, amb mi, ara, en el meu present que compartiré amb vosaltres perquè no conec una altra manera de retornar-vos als paisatges que vau conéixer, d’oferir-vos l’instant fugisser però viscut i de sentir-vos al meu costat, entre els batecs de les parpelles de cada un dels dies que estan per nàixer.

En aquest matí d’estiu que s’encabota a il·luminar els atzucacs de la pena, m’adone que, a pesar de la mort, la vida tira endavant, i que aquesta és la victòria més dolorosa i alhora esperançadora que posseïm. Que a pesar de l’aflicció, el vent insolent continua alçant les cortines per deixar al descobert els cossos abandonats a la recerca d’un descans. Que malgrat les llàgrimes que enterboleixen la resplendor del sol, el cel, d’un blau avariciós, s’entreté una vegada i una altra a esquivar els núvols. I que encara que vos reclamem amb totes les nostres forces, el món lluita per ancorar la quotidianitat còmoda d’un fil encetat en els albors de la Humanitat, un fil que algú va anomenar Vida.

La vostra, amigues inoblidables, caminarà eternament per l’horitzó entelat del nostre enyor.