Per tu.
Pels passos ferms que encara no han fet camí.
Per les llunes futures, arrecerades darrere de les nostres mirades.
Per l'amor que ens balla al cor, que serà l'aire, l'aigua i la paraula.
T'estime. Sempre més.

No pararem

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 16 DE MARÇ DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Sé que el meu últim article també versava sobre el tema de la dona. No tinc per costum repetir-me però hui necessite reprendre el fil del que publicava fa uns dies. Per què? Per molts motius.

En primer lloc, per la celebració del Dia de la dona, el 8 de març, amb unes manifestacions multitudinàries que han inundat els carrers de les ciutats clamant contra les injustícies grans i minúscules que patim una gran part de la societat. A València ha sigut una demostració pacífica de força i coratge que ha superat la d’anys anteriors i no oblidarem fàcilment els milers de veus exigint igualtat de drets i oportunitats per a la dona.

En segon lloc, per haver presenciat una vegada més, astorades i impotents, com la violència contra nosaltres ha continuat com si res, amb més agressions i més assassinats. Uns malànimes han considerat justificat agredir les seues companyes, guiats i sostinguts per un còctel d’incultura, masclisme, brutalitat, permissivitat i silencis, adobat amb tesis de dreta i d’ultradreta.

Finalment, en tercer lloc, pel Partit Popular, qui, desatenent el clam universal a favor dels drets de les dones, oferia una negociació bruta, mesquina i inhumana a les dones emigrants sense papers: si estàs embarassada, t’allarguem l’estada en aquesta terra de bondat, a condició que quan parisques, ens quedem el teu fill. En acabant, t’expulsem. Sense vergonya. Sense empatia. Amb una crueltat insuportable. La dona com a fàbrica d’éssers humans; l’emigrant com a esclava.

En comparació, El conte de la criada de Margaret Atwood sembla una cançó de bressol. De segur que l’autora, que va recrear literàriament l’ambient asfixiant de l’explotació sexual femenina, s’estremiria davant dels propòsits del senyor Casado, desitjós de representar una societat del segle XXI. Aquest personatge ha demostrat que ignora què se sent quan naix una criatura. Les persones decents sí que ho sabem i plorem a la sola idea de veure’ns forçades a renunciar a qui acaba d’abandonar les nostres entranyes. Com és possible que es defense una idea tan aterradora? Com pot creure, Casado, que algú renunciaria als fills? Ni per tot l’or del món! Ni per un miserable permís de residència! Ni tan sols per un grapat de màsters de veritat! O no?

Enteneu ara per què necessite totes les paraules per repetir fins a l’extenuació que ens volem vives i lliures, que no pararem? Enteneu per què el 8 de març no s’acaba mai? Perquè juntes, ho podem tot.

Tantes com n'hem sigut

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 2 DE MARÇ DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Paraules d’un altre temps que ressonen fresques en l’aire del nou mil·lenni. Guerreres de primera línia o damisel·les rebels d’alcova. Lluitadores descarnades de carrers i pancartes. O discretes, de boca a oïda.

Tantes com n’hem sigut, i que dolorós que se’ns fa el silenci que prové de les planures de la història. Els segles han vist passar moltes dones de pensament just que han quedat expulsades de la memòria del temps. Humiliades davall del brocat corcat de les imposicions masculines, ens han abillats amb colors deslluïts: gris mediocritat, groc inoperància, negre rendició. Goles femenines lligades a cudols i enfonsades a l’oceà de la desmemòria. Durant existències senceres. Aquelles pioneres de la llibertat van assumir reptes i van bastir somnis de llana gruixuda; es van alçar com ones encrespades contra l’amenaça, i en van sofrir les conseqüències: anul·lades, i bandejades del record.

Però la nostra paciència és similar a la de qui ve d’una travessia llarga i assumeix que l’horitzó és llunyà, sí, però immòbil, i algun dia hi arribarà. Amb esforç, anem restituint la llum sobre el nom de les dones que ens han precedit: pensadores, artistes, polítiques, científiques... A pesar dels intents de cosir-nos l’esperit als sudaris masculins, recuperem allò que els seus intel·lectes van parir en un món que les abominava i les va emmudir.

Tantes com n’hem sigut, i continuem preguntant-nos en quin moment el patriarcat es va erigir com a únic model de societat? Què seria de l’univers si les dones haguérem governat la nostra parcel·la de vida? Des d’èpoques immemorials, hem donat besos i arraps, abraçades i dentades; hem sigut comunes, extraordinàries, miserables i potents; i ens han agredit amb mil estratagemes, però ens mantenim en peu. Hem sobreviscut a la fredor que ha intentat recloure’ns a les cuines on es coïa la desesperança. No som espills clivellats; unint solituds, teixim la corda que ens trau del pou de l’ostracisme.

I ara ens presentem davant del món per dir que convoquem a esgarrar les ombres que han pretés engolir-nos; que no enyorem cap paradís perdut perquè encara l’estem construint; i que el nostre pas és imparable, que les dones que ens marcat el camí no han mort i les que ens asseuran a la taula del futur ja han nascut.

Per cada mà alçada contra nosaltres, mil punys al cel. Per cada boca tapada, clams i riures als llavis. Tantes com n’hem sigut i en som... Endavant.

Sabem on anem.

Veritats disfressades

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 16 DE FEBRER DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ja ha arribat Carnestoltes i, amb ell, la llibertat per denunciar amb el dit els abusos, i l’humor per fer-ho amb el somriure als llavis i la picardia salada al cor. Per començar, alcem a l’armari les màscares que disfressen la nostra quotidianitat, les que ens permeten construir-nos imatges fantasioses o les que ens arreceren de les intromissions dels altres. Màscares de cinisme, seriositat, fins i tot violència, que amaguen les nostres inseguretats. Després, amuntegats pêle-mêle, éssers humans i passions formen parelles que ja no ens semblen insòlites perquè les hem vistes sovint confraternitzar. Així i tot, ara tenen permís per passejar de la mà, a la llum del sol, davant dels nassos dels al·ludits, i no hi ha autoritat que els en puga privar. Som tot llibertat, canta el poble. I molts s’ho creuen. La toga del jutge conviurà amb el tors d’una justícia despullada d’honor; la gorra d’un agent coronarà el cos d’un captiu; els savis parlaran de política; els dimonis perseguiran àngels per espolsar-los els àcars de les ales; els pobres faran de rics i els rics se’n mofaran des del seu paradís sempitern.

Va, canviem-ho tot, pensem, mentre saltironem per les artèries de la ciutat. Ni que siga per una vegada, alterem l’ordre que asfixia, les lleis que sotmeten i els cossos que empresonen. Subvertim el que ens emmanilla. Obrim les portes i que tot isca volant cap a l’olla del cel bullint de confetis. El rei Carnestoltes regala disbauxa i permissivitat. És magnànim, enemic de la severitat i poc complaent amb l’autoritat, com només ho són els reis de fantasia. Trenquem reglaments i rebentem de felicitat, crida. Amunt la llibertat. Avall la repressió.

Nosaltres, Pierrot de llàgrima fàcil, enamorats d’una lluna inabastable, ho acceptem com qui agraeix un got d’aigua en ple desert. Perquè també venim d’una llarga travessia per un territori cada dia més inhòspit, ple de perills i silencis; un paisatge que alguns ja han vist i que d’altres comencem a reconéixer. I tremolem en aquesta foscor que tanca la mandíbula sobre els nostres anhels cada colp més esquifits. Per això, durant un dia, ens arranquem la pell dels ulls i ens abracem i supliquem que no se’n vaja el rei de la Veritat de la Bona, que es quede i ens ajude a reconstruir-nos.

Mentrestant, allà on s’amaga la llum, un clam recorre el capvespre: vida llarga a les veritats disfressades del Carnaval. I curta, molt curta, a les fal·làcies del món.  

La llibreria

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 2 DE FEBRER DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa temps, vaig llegir La llibreria, de Penelope Fitzgerald, editada el 1978 i adaptada al cinema per Isabel Coixet. L’obra recrea la misèria d’un minúscul món hermètic de mitjans segle XX, en el qual l’obertura d’una llibreria posa en estat d’alerta les mentalitats immobilistes i les activa a provocar-ne el tancament.

Si fa no fa, el mateix que ara i ací.

Fa uns dies, hem hagut d’assistir a una renovada versió de Bookshop: Espai Mariola Nos acaba de baixar la persiana. S’ha permés que es cloga una casa de llibres. A la majoria els és indiferent que milers de preguntes i respostes infinites emmudisquen, que els fulls condemnats a la foscor ens barren l’accés al somni, que cap idea no ens provoque o que la música dels versos no sone. Per a denunciar aquesta mort esfereïdora poques mans s’han alçat demanant una demora immediata a tan magna sangria. No s’ha celebrat cap reunió d’emergència. No hi ha hagut rescat. Solament un poc més d’afonia per a la gola d’una societat que ja no té quasi aire per respirar. Per opinar. Per rebel·lar-se.

Cada dia contemplem la desaparició d’espais dedicats a la lectura: grans superfícies que en redueixen els estants, biblioteques que agonitzen... Què ocorreria si ens hi rebel·làrem, si apostàrem per fomentar la creació i manteniment de les ferramentes intel·lectuals que ens fan sobrevolar la vida, ben sovint, incompleta? Fàcil: decreixeríem en neciesa i servilisme, i aniríem a més en reflexió i actuació.

Però no escarmentem. Venim de períodes d’incultura suprema que ens han fet vomitar odi en les trinxeres. Sabem, a base de llaços a les solapes, que el fang nauseabund de la ignorància és l’olla on es couen els egoismes. I hem aprés en les batalles perdudes que, a pesar de tot, la il·lustració furga sense descans en la panxa de l’univers per desentrellar-ne els monstres. Així i tot, com una gossada rastrejadora, tornem a buscar la manera d’enfosquir-nos i avivar els prejudicis sempre a punt per soterrar les llibertats. I illetrats com som, desallotgem manuscrits de les seues llars, incapacitats per entendre que ens estem desnonant a nosaltres mateixos de la humanitat.

Les llibreries són els forns on es pasta la curiositat necessària per dibuixar l’horitzó que ens mereixem. Ens són imprescindibles, més que mai, per recollir-nos-hi, per escorcollar les restes d’humanitat que algú va deixar escrites i oferir-les a l’enteniment.

Després, si de cas, ja podrem viure.   

Tocats de l'urna

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 19 DE GENER DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si no fóra perquè és tràgic, em farien somriure alguns partits polítics quan parlen de respecte des de la seua tribuna d’odi. Vociferen, amb el musell ple de navalles, que aquell o aquella és l’enemic. Que qualsevol és susceptible, en l’instant que ells ho diguen, de convertir-se en objectiu de la seua croada sanejadora de pecats aliens.

Aquests individus tenen una tara extraordinàriament greu: no saben estimar. N’estan incapacitats. Per tant odien a perpetuïtat. Sense revisió. Odien la diferència. El debat, la llibertat, el pensament, la crítica. Se sulfuren amb l’humor satíric; en realitat, amb qualsevol humor, excepte el que inclou l’ofensa. Odien les arrels que no beuen de la seua terra que consideren santíssimaamén. Abominen del que consideren inferior. O superior. Del que tenen a la vora i també del que ve de lluny. Odien les paraules que fan volar. I les que cruixen de bones intencions. Odien la poesia. L’art, en general. Volen silenciar-lo, decapitar-lo, per fer fora les ments que donen vida a idees. Ja ho he dit, odien a tothora. Respiren odi, beuen odi, treballen l’odi i viuen d’odi. La seua raça, nacionalitat, ofici, tendència sexual, esport, plat preferit i pràctica religiosa només té un nom: odi. Són odiadors de cap a peus.

Van pel seu món lil·liputenc clamant que s’avergonyeixen de la llengua dels seus avantpassats, perquè odien els seus avantpassats. Castiguen la terra que xafen maltractant-la i venent-la per quatre xavos perquè en volen assecar les arrels. Persegueixen la llibertat dels horitzons perquè no saben viure lluny de la foscor que els alimenta els budells.

I si odien la seua terra, la llengua i la gent, és perquè en el fons s’odien a ells mateixos. I això és molt trist. I això no pot ser mai un programa de vida, molt menys un programa polític per oferir a una societat que vol avançar sense renunciar a qui és i a qui ha sigut.

Per sort, només hi ha un model d’odi: aquell que pretén destruir l’altre. Davant, un cabàs extraordinari de maneres de conjugar afectes, de refregar-nos sentiments pels cossos, d’atrapar-nos en abraçades fraternals. Per això, a pesar del verí escampat, al món domina l’amor, perquè estimar(-se) és la consigna de qui es respecta i vol créixer.

Pareu, gent de l’odi perenne, deixeu de vomitar bilis sobre les persones de bé. Encara hi esteu a temps. O acabareu tocats de l’urna. I les vostres entranyes se’n ressentiran.

Si és que encara en teniu. 

Gràcies

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 5 DE GENER DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa uns dies, uns amics benvolguts ens invitaren, a uns quants devots de Händel, a Polinyà del Xúquer, al concert de Nadal que el cor A Capella oferia a l’església parroquial, junt amb la Camerata Silentivm. Podria parlar llargament de l’acollida càlida que ens van deparar, de la gran assistència de públic, de la bellesa del temple i de les cases senyorials que l’envolten, de la precisió dels instruments o de l’harmonia del cant. I em faltarien adjectius per celebrar la nit perquè de vegades no hi ha vocables que aconsegueixen donar fe del moment únic: del fred que ens assetjava i de l’escalfor de la música, de l’incendi cromàtic de les flors de Pasqua i de la pal·lidesa dels llums, del recolliment de l’acte i dels riures al sopar. La llengua, ben sovint, s’ha de rendir a la potència que impregna la vida. Tanmateix, des del primers moviments de batuta, hi va haver una paraula que se’m va instal·lar al mirador dels llavis i que va observar amb emoció l’espectacle de sons. És un dels mots més bells i alhora més civilitzats amb què la humanitat ha desitjat autoobsequiar-se: gràcies.

Gràcies és un diminut cofre de sensacions que cap en la palma d’una mà però d’una immensitat tal que és capaç de dissoldre el mur del ressentiment. Del gràcies, en podem abusar tant com vulguem perquè és igual d’il·limitat que les galàxies de sentiments de gratitud que arrecera.

I jo desitge aprofitar-me’n per agrair a Polinyà i al seu grapat d’habitants l’esforç sostingut que els deu haver costat el regal d’aire que ens esperava aquell capvespre i que condensà les veus del cor, els laments de l’orquestra i la nostra respiració en suspens davant de la màgia. Quina classe de poble és capaç de comprometre’s amb projectes que requereixen tants sacrificis? De quina pasta estan fets els éssers humans que viuen pendents de reintegrar a la societat una part d’allò que han rebut? No haurien de ser ells les figures a reverenciar, els altars on abdicar de maldats?

Gràcies als déus i deesses de cada dia que s’esmercen a construir llars entranyables, que tronen pels palaus de la dignitat i que fan cosquerelles a les fosses de l’oblit. Gràcies als herois i heroïnes d’anar per casa, enormes i discrets, enlluernadors però, malhauradament, en moltes ocasions, invisibles. Vull que siga el vostre exemple, rellotgers i rellotgeres de llum generosa, qui done corda al món i qui encapçale la resistència als temps foscos que ja s’acosten.