dissabte, 19 de març de 2016

Perquè vull

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 19 DE MARÇ DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


S’apaguen els llums. S’encén el silenci. Retinc la respiració i mire fixament l’escenari immens d’un auditori o l’entaulat d’una plaça; no importa. De sobte, el so d’una dolçaina o la intensitat d’una veu esgarren l’aire i naix la màgia. Una màgia que ha perforat la foscor dels anys passats, que ha resistit els embats de la mediocritat i del menyspreu, enemics ben instal·lats a casa nostra, i que continua alerta però més viva que mai. Em referisc a la música que parla la meua llengua, la música en valencià.
Fa 21 anys que Ovidi Montllor esdevingué record. Al llarg d’aquestes dècades nefastes, el seu art i compromís lingüístic han servit d’inspiració a una infinitat de creadors. Què experimentaria l’homenot d’Alcoi si poguera escoltar, per l’escletxa d’un núvol, les melodies que ascendixen des d’aquest tros de món recolzat sobre la Mediterrània? Ho sé: se sentiria orgullós dels homes i de les dones que dediquen esforços, temps i economies a tindre cura de la nostra cultura. Han creat versos que es fonen en la boca com terrossos de sucre melós. Han inventat himnes de combat i declaracions de fidelitat a aquest país de l’olivera. Han homenatjat el tio Canya i ofrenat veus al poeta. Recorrent pobles sense descans, han udolat a la lluna amb els llops i han collit roses de paper, malgrat la pluja o l’amor fora de mapa.
Qui són aquests artistes procedents de totes les experiències de la vida que reciten en el valencià mamat dels avantpassats, i que ho fan, majoritàriament, sense ajudes institucionals ni reconeixement dels mitjans de comunicació? De quina matèria estan compostes les seues conviccions que els llança a una lluita desigual contra la indiferència d’una part de la societat que, en molts casos, els nega el suport? No hauríem de trenar ja esforços per recuperar la tradició musical i lingüística, el navili que ens ha d’ajudar a vorejar les profunditats de l’oblit? De segur que Ovidi ens hi animaria.
Per això, ha arribat el moment d’esborrar records funestos i restituir dignitats. És hora que els trobadors que ara canten en la llengua d’Ausiàs March siguen celebrats com es mereixen. Que siguen coneguts i reconeguts. Que les seues cançons il·luminen les festes i els capvespres de les generacions futures, i que ens ajuden a entendre’ns, a enamorar-nos, a riure i a plorar com sempre ha fet l’art, en qualsevol llengua. També en la nostra; sobretot en la nostra. Per orgull.
Perquè vull.

(L'article al Levante-EMV)

1 comentari:

Enrique Ferreres ha dit...

T`he conegut per la pàgina de facebook de música en valencià. Et seguisc. Una salutació