ARTICLE PUBLICAT
DIUMENGE 25 DE MARÇ DE 2018
AL DIARI LA VEU
AL DIARI LA VEU
0’25,
iaia. Enguany, cobraràs un 0,25 més de pensió. Igual que els últims cinc anys.
Que quant representa això? Un parell d’euros. Et posa la carn de gallina,
veritat? Tot just per a un café amb llet ben calentet, iaia, dels que t’agraden
quan fa fred però que espaies tant com pots perquè des del dia 1 de cada mes la
teua pensió de misèria se’t desfà entre els dits com neula mullada.
Llum,
aigua, gas, aliments, medicaments, el parell de sabatilles d’anar per casa que
no t’has canviat en tres anys, unes calces noves que substituïsquen les del
forat que amagues davall de la falda... No et cap en el cap que tot siga tan
car, que tu passes de l’aire, sense calefacció, quasi a fosques, i que, malgrat
això, no arribes a l’última setmana.
0,25 cada
quatre setmanes de vida, iaio. Què et sembla? Aquest és el valor del temps que
s’esmuny entre els plecs de la vellesa. El govern et regala unes llesques de pa
cada trenta dies. O un quilo de taronges de la terreta. No, de pomes, no, que enguany sembla que siguen
d’or i diamants. Carabassa? Ja sé que és el mos que més et plau però ni parlar
de torrar-la al forn de la cuina, que et fon l’economia. Ara, això sí, aquesta
gent de got i ganivet t’obsequia amb un litre de llet. De marca blanca.
Desnatada? No crec que t’ho pugues permetre. És clar que no he oblidat que has
de consumir aliments lleugers en greix i sucre, el metge no para de dir-t’ho.
Has de controlar-te les analítiques, però no sé si t’arribarà, iaio. No, peix
del bo, tampoc. Si de cas, quatre sardines.
Iaia, per
favor, no em tornes a contar allò vostre d’Alemanya, del viatge fosc que vos
arrancà de la terra, dels cors i les maletes estovats per tantes llàgrimes
vessades, dels dies i les nits, dels mesos i dels anys. De les dècades.
Debades. Ni em parles de la vostra gent que ara, igual que vosaltres, es desvetla
cada alba preguntant-se qui són aquestes llepasses aferrades al poder que vos
pretenen asfixiar de misèria i vergonya.
Sí,
iaios, ja hem explicat als polítics i als banquers que no sou uns aprofitats,
que no demaneu almoina, que només espereu que vos restituïsquen els estalvis
que heu pastat amb esforç i paciència mentre redreçàveu com podíeu una societat
metrallada, traïda, mísera. Que què diuen ells? Se vos riuen a la cara. Com si
voleu omplir-vos les panxes amb borumballa! A ells, què? No els importeu. Ni
els importen els homes i les dones que venim darrere. Ells s’han cobert les
esquenes fins al final de les seues miserables vides de talonari.
És tan
trist, iaios estimats, que ploraria. Ploraríem tots, n’estic convençuda. Però
ara no podem perdre’ns en rius de pesar. Ara és hora d’eixir al carrer i
reclamar el fruit d’allò que heu llaurat amb sacrifici i adobat amb tanta suor.
Voleu, volem justícia. És hora de lluitar.
Com dius,
iaia? Sí, bonica: he dit lluitar. Ja sé que estàs cansada; el camí que has
recorregut ha sigut llarg i feixuc. Però no patisques, aquesta vegada no se’ns
arrugarà el melic; ho aconseguirem. Perquè en som molts, i de totes les edats i
condicions. Ara toca posar-nos de peu.
Per
dignitat.
Perquè ha
arribat el moment, iaios i iaies que som i serem, de viure una altra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada