diumenge, 25 de març del 2018

Iaia, iaio

ARTICLE PUBLICAT
DIUMENGE 25 DE MARÇ DE 2018
AL DIARI LA VEU


0’25, iaia. Enguany, cobraràs un 0,25 més de pensió. Igual que els últims cinc anys. Que quant representa això? Un parell d’euros. Et posa la carn de gallina, veritat? Tot just per a un café amb llet ben calentet, iaia, dels que t’agraden quan fa fred però que espaies tant com pots perquè des del dia 1 de cada mes la teua pensió de misèria se’t desfà entre els dits com neula mullada.
Llum, aigua, gas, aliments, medicaments, el parell de sabatilles d’anar per casa que no t’has canviat en tres anys, unes calces noves que substituïsquen les del forat que amagues davall de la falda... No et cap en el cap que tot siga tan car, que tu passes de l’aire, sense calefacció, quasi a fosques, i que, malgrat això, no arribes a l’última setmana.
0,25 cada quatre setmanes de vida, iaio. Què et sembla? Aquest és el valor del temps que s’esmuny entre els plecs de la vellesa. El govern et regala unes llesques de pa cada trenta dies. O un quilo de taronges de la terreta. No,  de pomes, no, que enguany sembla que siguen d’or i diamants. Carabassa? Ja sé que és el mos que més et plau però ni parlar de torrar-la al forn de la cuina, que et fon l’economia. Ara, això sí, aquesta gent de got i ganivet t’obsequia amb un litre de llet. De marca blanca. Desnatada? No crec que t’ho pugues permetre. És clar que no he oblidat que has de consumir aliments lleugers en greix i sucre, el metge no para de dir-t’ho. Has de controlar-te les analítiques, però no sé si t’arribarà, iaio. No, peix del bo, tampoc. Si de cas, quatre sardines.
Iaia, per favor, no em tornes a contar allò vostre d’Alemanya, del viatge fosc que vos arrancà de la terra, dels cors i les maletes estovats per tantes llàgrimes vessades, dels dies i les nits, dels mesos i dels anys. De les dècades. Debades. Ni em parles de la vostra gent que ara, igual que vosaltres, es desvetla cada alba preguntant-se qui són aquestes llepasses aferrades al poder que vos pretenen asfixiar de misèria i vergonya.
Sí, iaios, ja hem explicat als polítics i als banquers que no sou uns aprofitats, que no demaneu almoina, que només espereu que vos restituïsquen els estalvis que heu pastat amb esforç i paciència mentre redreçàveu com podíeu una societat metrallada, traïda, mísera. Que què diuen ells? Se vos riuen a la cara. Com si voleu omplir-vos les panxes amb borumballa! A ells, què? No els importeu. Ni els importen els homes i les dones que venim darrere. Ells s’han cobert les esquenes fins al final de les seues miserables vides de talonari.
És tan trist, iaios estimats, que ploraria. Ploraríem tots, n’estic convençuda. Però ara no podem perdre’ns en rius de pesar. Ara és hora d’eixir al carrer i reclamar el fruit d’allò que heu llaurat amb sacrifici i adobat amb tanta suor. Voleu, volem justícia. És hora de lluitar.
Com dius, iaia? Sí, bonica: he dit lluitar. Ja sé que estàs cansada; el camí que has recorregut ha sigut llarg i feixuc. Però no patisques, aquesta vegada no se’ns arrugarà el melic; ho aconseguirem. Perquè en som molts, i de totes les edats i condicions. Ara toca posar-nos de peu.
Per dignitat.
Perquè ha arribat el moment, iaios i iaies que som i serem, de viure una altra vida.