dissabte, 16 de novembre de 2019

Miracles d'anar per casa


ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE NOVEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Acabe de tocar el cel. Em sol ocórrer quan m’encega la bellesa absoluta. En aquesta ocasió, però, no em referisc a l’estètica; ni tan sols a l’auditiva. Parle de la bellesa que esclata en la boca i s’expandeix pel cos com un delta de sensacions: la bellesa del sabor.
Fa uns minuts tenia al davant una senyora carabassa al forn, esplèndida, que exhibia la gamma d’ocres que el foc li havia tatuat sobre la pell. No duia cap ornament que li restara modèstia; ni un gram de sucre, ni una gota de mel. Conscient que iniciava una cerimònia irrepetible, he agafat la cullera amb delicadesa i l’he submergida en la massa estovada, preparada per sucumbir al meu deler. Ha sigut en l’instant en què les meues papil·les gustatives han detectat l’aliment cobejat i els sentits han quedat concentrats en l’ambrosia caramel·litzada, quan, de sobte, m’han assetjat els dubtes universals. Quines mans són capaces de convertir una modesta llavor en el mos ensucrat i cremós d’una fruita? Quina màgia amassa l’esquelet de l’arbre i el fa escultura? En quin taller ensenyem al fang a inclinar-se respectuosament per deixar-se tòrcer?
Els dits allargassats d’uns núvols esgarrant un capvespre o un combat ferotge d’ones i vent són espectacles que celebrem amb fervor perquè la Natura és magnífica en la seua virginitat i majestuositat. Tanmateix, els arabescos d’una llana teixida o el gra polit d’una pedra tallada ja no ens desperten quasi crits de goig. Per què? Què ens passa? Sempre ens hem comportat de manera tan descortesa amb la Natura? Sembla que durant un temps sí que ens hi hem acoblat i hem modelat herbes, vidre, plata i or, cordells, petxines, pedres, branques... El resultat han sigut miracles diminuts, sublims, que ara, però, els nostres sentits anestesiats rebutgen o, si més no, ignoren. És com si estiguérem a punt de perdre la sensibilitat per valorar les coses senzilles, nascudes de la nostra simbiosi més primitiva amb el planeta que ens acull.
No sé si en aquesta època fosca que augura l’agonia del futur seria possible restablir el sentiment d’orgull, pueril si voleu, de pertànyer a una espècie dotada per emocionar-se davant d’un tall de carabassa melosa. Ens serviria per recuperar la capacitat d’admirar la simplicitat i, alhora, magnificència de la vida. Ni que fóra per retrobar el nostre lloc al món, insignificant i fràgil, sí, però també insubstituïble, que se’ns va concedir.
Encara hi som a temps.


Cap comentari: