I demà tornarem a traure les cadires als carrers, i hi seure'm tots junts per enraonar de la vida i compartir-ne les penes i les alegries; per confessar-nos els dubtes i calmar les pors; per invocar els avantpassats i invitar-los a fer-nos companyia. I quan la nit embrute els carrers de foscor, ens ajudarem els uns als altres a alçar-nos i ens posarem a recer fins que torne a nàixer un nou dia.

Carta oberta a un votant del PP

Benvolgut votant del PP, has vist la que has armat? Has vist les imatges terrorífiques de xiquets i xiquetes nostres, valencians de la terreta, com t’agrada cantar a ple pulmó, agredits, emmanillats i empresonats, com autèntics delinqüents juvenils? Que no hi tens res a veure? Fals. Rotundament fals. La culpa de tot el que està passant és teua. És teua, votant del PP.

Tu vas decidir, el 22 de maig del 2011, que els polítics marcats per la corrupció, el xantatge, la insolidaritat i la prepotència agafaren la direcció de la nostra societat i ens sotmeteren a la seua voluntat. Sabies que havien violat totes les lleis escrites i morals, tots els pactes de cavallers que sostenen una col•lectivitat digna i tolerant? No? És possible, perquè el teu problema principal, votant del PP, no és que sigues un col•laborador de la ruïna moral de la nostra societat, sinó que eres un autèntic, deplorable i compulsiu analfabet polític. No et preocupes de descobrir la veritat amagada entre línies o darrere de somriures falsos o entre pupil•les dilatades. No. Només t’alimentes del que la pantalla de televisió et vomita al damunt, retalls de realitat retocada que enguls amb desinterés. I et deixes anar. Creu-t’ho, votant del PP, la informació plou sobre les societats lliures. Algunes se n’amaren i el seu intel•lecte s’unfla de llibertat i de respecte; d’altres, però, se’n posen a recer en les catacumbes més fosques i esdevenen grups humans cecs que moriran desorientats. A tu, la humitat a penes et mulla el cervell desert d’idees i, per tant, d’iniciatives. Tu, votant del PP, ens has dut al món lil•liputenc de la mediocritat.

Algunes veus t’han fet dir el que volien; alguns ulls t’han fet veure el que t’han projectat; alguns braços t’han portat on els seus ja t’esperaven. I tot per a què? Perquè tu el faces el treball brut; perquè sigues la sabata que camina, el genoll que es doblega, la mà que treballa, el cor que renuncia, la boca que calla... Però no el cap, votant del PP. Tu no penses i, per tant, no entens. I t’avorrixes. I abandones la teua parcel•la de decisió en mans dels vencedors que ja et saben sotmés per sempre.

Ah, si t’hagueren empapussat, des de menut, amb molles de veritats universals, amb gots a vessar d’ideals, amb safates farcides de reflexions i de crítiques generoses... No hauries arribat a desertar del pensament. Hauries aportat la teua versió de la vida al debat que s’instal•lava en la nostra societat. I t’hauríem escoltat, hauríem errat junts, hauríem aprés tots i, en acabant, hauríem decidit en quina direcció continuàvem construint el nostre futur.

Que si podries rectificar? Home, per culpa teua ens esperen uns anys de penitència, cert, però és clar que encara estàs a temps. A temps de saber el perquè. A temps de reflexionar el com. A temps de decidir el quan. Només et cal, votant del PP, localitzar entre el verí que t’han inoculat durant tants anys el teu pensament més diàfan i allunyar-lo de l’eixam on habita la ignorància i la deshonra. Després, busca el territori de les veritats. Nosaltres t’hi esperem.

Em declare culpable.

Culpable d'estimar la vida en llibertat. Culpable de voler ensenyar a volar. Culpable d’inculcar riures en els menuts, dignitat en els adolescents, fermesa de criteri en els majors.
M’autoinculpe d’haver subministrat les eines per construir un món millor; d’haver ensenyat a col•locar bombes d’alegria en els cors, disparat bales de judicis respectuosos entre cella i cella, obert escletxes en les ments d’acer.
Culpable d’incitar a la revolta dels qui escolten amb atenció, dels qui lligen, dels qui reflexionen, dels qui canvien de parer però no de jaqueta, dels qui encara se sorprenen de la vida.
Em declare culpable de clamar als quatre vents que el meu cos és meu; el meu sexe és meu i que els meus afectes tenen permís per visitar tots els temples de l’amor.
M’acuse de fomentar el combat respectuós contra les religions que violen l’esperit i les ideologies que castren la individualitat.
Responsable i única culpable del mal causat als corbs que han usurpat la meua terra verge, a les mans intencionades que l’han incendiat, als ullals sagnants que l’han esgarrada.
Culpable de ser la veu antiga i rocallosa de la humanitat que repetix l’eco de les batalles guanyades a la ignorància dels governants, a la prepotència dels qui es creuen història, a la violència dels covards.
Hui sóc culpable de la teua vergonya.
Culpable de la teua deshonra.
Culpable de la teua condemna.

Temor

Cada cèl•lula del nostre cos pertany als avantpassats.
Som el resultat d’existències que ens han precedit i que han maldat per dominar els senders feréstecs de la humanitat per nosaltres.
Som una continuïtat, un tot; però també som una marca irrepetible en el camí del temps, uns grans de vida única en l’univers de la mort.
Som l’arca on dormen les llegendes i les tradicions que han reptat fins a les nostres oïdes des del silenci del passat.
Som el bagul dels mots gastats que romanen protegits en el fons de les nostres goles.
Som la botella de vidre que conté les ones mil•lenàries que l’arena ha xuclat.
Som la bossa de seda que resguarda en la foscor les llavors que ens han alimentat.
Som la capsa multicolor dels riures i de les victòries.
Som el taüt del dolor que no hem pogut soterrar.
Som l’esperança d’aquells que moriren desesperançats.

I jo, del futur, el que més m’esglaia, és oblidar d’on vinc.

Estimat Ovidi...

Estimat Ovidi,
Ja sé que ens vas deixar la teua casa perquè en tinguérem cura mentre tu feies vacances, però, mira, Ovidi, les coses han anat malament per ací, molt malament, i t’he de dir que aquella terra fecunda d’horta, de cims emboirats i d’ones ha esdevingut un desert que arrecera les pitjors bèsties que mare ha parit. Aquells corcons que tant t’enutjaven, ja han posseït la casa sencera. Hi van entrar tots: cucs, sangoneres, fardatxos, paràsits que han ocupat les parets de la teua llar i, des de dins, la roseguen i l’esmicolen sense descans. Nosaltres fem el que podem, Ovidi: hem estacat els murs per mantindre’ls ferms i protegir-nos de l’obscuritat infernal que ens assetja, hem adobat l’hort i hem tornat a plantar oliveres al jardí erm que els llimacs han envaït, però tenim la mort a casa, amic, i no vol anar-se’n.
És cert que no ens falten mans per lluir, desbrossar, rastellar i acolorir la teua llar però l’enemic és poderós, Ovidi, i cada vegada ens és més difícil existir. Així i tot, les nostres veus malden per esgarrar el silenci imposat i llancen a la claror del cel la perversitat i el malefici que cobreix aquest país. Ens han malferit l’esperança, Ovidi, ens han violat el passat i han intoxicat el nostre aire però, ben bé que ho saps, som un poble gentil i pacient. Et promet que algun dia aplacarem els musells nauseabunds de les guineus que ens volen rendits, rebrotaran les arrels de la nostra terra i de la nostra llengua, i un capvespre, nosaltres, els teus amics, els teus hereus, obrirem novament la teua casa polida.
De moment, però, el camí és llarg i fatigós, i el teu cos feble. No tornes, Ovidi. Encara no. Que les algues de la nostra mar continuen bressolant-te, amic meu, poeta i lluitador, i que les ones t’arreceren de les flames de l’oblit. Nosaltres, mentrestant, continuarem fent guàrdia davant la porta del teu record, Ovidi.

Ho repetiré una i mil vegades, si cal: sóc una bona professional, complidora i preocupada pel meu alumnat, estúpidament servicial, devota de les hores extraordinàries no retribuïdes ni agraïdes, especialista en el que calga per cooperar en el que calga, addicta a les reunions de grup, de nivell, d'etapa, de cicle, de família i de barri, i tot, a canvi d'un salari retallat i d'una consideració familiar, política i social majoritàriament nefasta. Tanmateix, aspire a continuar treballant en el que més m'agrada, és a dir, l'ensenyament. Això, sí, en unes condicions dignes, per a mi i per al meu alumnat. He lluitat, lluite i lluitaré per aquests drets elementals que uns energúmens il.letrats, sostinguts per uns ídems, intenten arrebassar-nos. En aquesta situació sense precedents i extraordinàriament greu, estic disposada a usar totes les armes al meu abast per defensar el que queda del nostre patrimoni educatiu abans que la situació siga irreversible. Per això lamente profundament que, damunt de la que ens està caent al damunt, s'utilitze, com a argument per paralitzar algunes de les nostres accions, que la nostra postura "perjudica" la qualitat de l'ensenyament. Perdoneu si hi insistisc: no sóc jo qui perjudica, no sóc jo qui atempta contra la cosa pública: és el Partit Popular. No dispersem les nostres forces.

La rebaixada fulminant dels salaris l'obligà a recórrer a la solució més dràstica. Ja no podia mantindre la casa on havien nascut els seus fills; l'havia de vendre i buscar un pis més econòmic. Quan va entrar a la immobiliària, va sentir que les llàgrimes li enterbolien la mirada. Tanmateix, van ser les paraules insolents del comercial qui li feren esclatar el plor i la ràbia:
-I què preferix, camps o costa?