8 minuts i 46 segons

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 13 DE JUNY DE 2020

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

8 minuts i 46 segons. És el temps durant el qual Derek Chauvin, policia blanc de Minneapolis, descarrega tot el seu pes sobre el coll de George Floyd.

8’ i 46’’ letals, convertits en una agonia eterna impossible d’imaginar, per a l’afroamericà de 46 anys i pare d’una xiqueta, que jau boca avall en ple carrer, suplicant perquè el deixen respirar.

8’ i 46’’ al llarg dels quals els altres agents que participen en l’arrest, Thomas Lane, Tou Thao i J. Alexander Kueng, acaben d’enfilar la tragèdia.

Quanta desesperació i terror et deuen inundar en aquest lapsus de temps quan entens que et clava a terra el genoll d’un individu uniformat, armat i implicat anteriorment en altres casos de brutalitat policíaca? I que ell representa la llei i l’ordre.

I que tu eres negre.

I que tu eres pobre.

Mentre escric aquestes línies, se’m regira l’estómac d’haver d’associar el nom de Floyd als dels seus esbirros. Només hauríem de rescatar de l’horror de l’escena del passat 25 de maig la biografia i somnis del ciutadà assassinat, i hauríem d’arraconar en l’oblit més ferri la immundícia dels salva-pàtries que en lloc d’estar al servei de la ciutadania n’abusen, i en comptes de fer fluir la vida, la seccionen. Sí, resulta quasi indecent alinear els quatre noms, però no en tenim una altra si volem reivindicar les víctimes d’abusos i acusar a plena llum del dia els seus justiciers. 

La imatge de Chauvin, impertorbable mentre asfixia un ésser humà, ha esgarrifat el planeta sencer i ha fet esclatar un clam mundial contra la discriminació racial, les desigualtats socials i la brutalitat de la policia. Així i tot, encara que ara l’episodi monstruós ha tingut lloc als Estats Units, pertot arreu en sabem, d’aquests temes. Del nord o del sud, de l’est o de l’oest, estem fins al vòmit de presenciar actuacions de la policia que ens reporten a períodes foscos que maldem per superar; ens supuren les oïdes els discursos xenòfobs abocats per boques d’harpies sense a penes boços que els silencien, i suportem amb el cor a la boca haver de contemplar com, cada dia més, la misèria de molts oprimits és el pa d’uns pocs.

Ser pobre, pensar o actuar d’una altra manera, posseir un altre credo, nacionalitat, llengua o cultura... no pot ser delicte. Aprofitar-se del poder per exercir l’abús, violar els drets humans o pretendre esborrar les identitats de la faç de la Terra, sí que ho hauria de ser. Sempre.

Per enèsima vegada, els ciutadans i ciutadanes del món tornem a ocupar els carrers per exigir, pertot arreu i en totes les circumstàncies, justícia i decència. Sense aquestes, la vida agonitza i les democràcies, ho sabem per experiència, acaben sucumbint tard o d’hora en mans de la crueltat dels Chauvin del món.

El clam

ARTICLE PUBLICAT

DIMARTS 19 DE MAIG DE 2020

A NOSALTRES LA VEU 

Durant l’estat d’alarma, l’alumnat de tots els nivells està treballant de valent. De valent, sí.

De la nit al matí, han hagut de reconvertir-se en estudiants a distància, recordar que una pantalla serveix per a més coses que xarrar amb els col·legues; consultar professorat, companys, familiars o veïnat la muntanya de dubtes que els té sovint descol·locats, i organitzar-se com bonament han pogut per plantar cara a la faenassa que, de sobte, els ha caigut damunt. Perquè tot allò que abans els explicaven de viva veu, amb preguntes i aclariments abundants en directe, adobat per intervencions d’uns i altres sobre tot i res, ha quedat quasi en suspens.

I conten que, a hores d’ara, atabalats com mai, hi ha qui ha arribat a somiar, amb una felicitat innocent als ulls, en el pupitre on prompte tornarà a construir records amb la seua gent.

Durant l’estat d’alarma, els equips docents de tots els nivells estan treballant de valent. De valent, sí.

De la nit al matí, han hagut de reconvertir-se en educadors a distància, sortejar desenes d’inconvenients, reelaborar materials, canviar la didàctica i la pedagogia de les classes, actualitzar-se en TIC, resoldre els dubtes/temors/inseguretats de les tutories, buscar lectures accessibles, atendre la diversitat, enviar correus, respondre'ls (un per un), valorar, corregir, qualificar...

I conten que, a hores d’ara, més atabalats que mai, han arribat a enyorar, i molt, el contacte directe amb l’alumnat, les mirades que parlen, els riures compartits, les mostres de confiança, l’esperança que, al remat, tot anirà bé; fins i tot, la crispant remor de veus o les crisis i les seues resolucions a peu de pissarra.

Fa quasi dos mesos que amb l’ajuda inestimable de moltes famílies i conjugant problemes personals, familiars i acadèmics, estudiants i ensenyants sortegen com poden el repte que els ha marcat la pandèmia. Però el seu sacrifici ha tornat a posar en tela de judici el nostre model educatiu. Està a l’altura de les circumstàncies? Què hi falta i què hi sobra? Adjudicarem en els futurs currículums una major rellevància a les noves tecnologies? Respectarem les recomanacions dels claustres, autèntics coneixedors de la realitat acadèmica? Hi confiarem com confiem en el diagnòstic mèdic d’un especialista? Apostarem, per fi, per una autèntica formació en valors, basada en les ciències del pensament, que ens assegure una societat solidària, prudent, posseïdora de les eines intel·lectuals que l’allibere de demagogs, i dotada d’un sentit crític que la capacite per assumir el seu propi destí? En definitiva, quan ens trobem de nou al carrer, exigirem a l’instant a qui corresponga invertir massivament en educació, com haurem de fer també en sanitat?

Esperem que el dia que motxilles i il·lusions tornen a ocupar les aules, puguem reconéixer la tasca discreta i abnegada de qui forma els homes i dones de demà, i que ressone pertot arreu un clam que aposte per una educació pública, de qualitat i universal. La taula de salvació que el futur immediat ens reclama amb urgència.

Enllaç a Nosaltres La Veu: https://www.nosaltreslaveu.com/noticia/32061/el-clam