Tenim veus

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 FEBRER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Segons la majoria dels mitjans de comunicació, l’últim lliurament dels Premis Goya va destacar sobretot pel seu caràcter enormement reivindicatiu. S’hi van donar infinitats d’ocasions en què representants del seté art van fer públiques denúncies de situacions injustes i van convertir el festival en un constant clam verbal i visual (amb el pai-pai del “Se acabó” o adhesius amb la paraula Gaza), en bé d’una comunitat més humana. El tema principal, sens dubte, fou la condemna de la violència sexual i la necessitat d’una igualtat de gènere efectiva, però també es van sentir protestes contra la precarietat de les persones que viuen de la indústria del cinema, al·legats a favor de la diversitat de cossos, desitjos d’atorgar visibilitat al col·lectiu LGTBI, repulsa al genocidi d’Israel sobre Palestina, entre d’altres.

Aquestes intervencions em van semblar totes molt robustes, però n’hi va haver una que em va deixar bocabadada i que, d’alguna forma, englobava algunes de les demandes de la nit. Em referisc a la dedicatòria de la intèrpret homenatjada, Sigourney Weaver, a l’actriu de doblatge que li ha prestat la veu en vora 40 pel·lícules, Maria Lluïsa Solà. En un instant tan privilegiat on el teu discurs ressona per mig planeta, la famosa estrella va agrair a la seua eterna dobladora el meravellós compromís i va lamentar que no estiguera dalt de l’escenari amb ella. La senyora Solà encara no s’ha recuperat de l’emoció. Opina que és el primer reconeixement a la seua tasca i una manera de fer visible un dels oficis cinematogràfics més oblidat. 

Dona, veterana, treball excel·lent però allunyat dels focus i dels elogis... Això m’ha fet pensar en quantes dones majors esplèndides hem conegut o coneixem, que continuen amarades de silenci per culpa d’un món que solament es deixa arrossegar per falsos brilli-brilli. No seria hora, tal com ens va ensenyar l’artista americana, de dir ben fort el nom de totes les Maria Lluïsa Solà? Perquè, tot i que hem de venerar les nostres deesses, el que necessitem ara més que mai és un senzill i alhora ensordidor aplaudiment a les perles humils que han mantingut, durant generacions i generacions, els autèntics pilars de la nostra societat.

Sense edat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 FEBRER DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ningú no s’escapa de l’alliçonament del temps que passa. Ningú no assoleix l’edat madura sense una bona maleta de penediments, encerts, renúncies i perdons. En una paraula: d’ensenyaments ben apresos. Qualsevol ésser, pel simple fet d’haver seguit el trajecte de la vida, és posseïdor d’una experiència vital que li confereix el domini d’un grapat de secrets sobre l’existència humana. De segur que ha sofert situacions de tirania o d’honor; ha conegut la traïció o la bondat; ha ensumat l’enveja; ha buscat durant anys la justícia i l’estima i, tal vegada, les ha trobades. La pell i la mirada, mapes del seu recorregut, semblen marcides, però, si ens hi acostem, descobrirem que brillen amb tot allò que han aconseguit arreplegar de la humanitat freqüentada.

Així i tot, en la nostra societat no sovinteja topar-se amb manifestacions d’admiració envers les persones que, per un motiu o un altre, considerem ja majors. És com si el fet d’haver xafat més caselles en el tauler del temps, les empresonara en una espècie de campana de vidre que els permetera observar què ocorre al seu voltant i rebre’n les diverses sensacions, però sense l’oportunitat d’intervenir-hi. Qui determina que tal o qual ja ha perdut el tren de l’actualitat i, per tant, de la vida? Qui escolta hui en dia amb interés les històries del passat que arreceren molts ancians i ancianes? Qui dona pas en les assemblees de partits polítics, de veïnatge, d’associacions, a les seues veus i en respecta les aportacions? No deu ser que en molts casos, per culpa d’un calendari i d’una falta d’empatia per la nostra part, hem col·locat una barrera difícil de franquejar que aïlla les vivències humanes més riques que posseïm? Com pretenem, joves i no tan joves, travessar desajusts, misèries i foscors si hem decidit voluntàriament desfer-nos de qui ja ha transitat per allí i n’ha recollit solucions o, almenys, reflexions que ens ajudarien a alleugerir els nostres passos? 

Idolatrem atletes que s’esforcen a superar obstacles per pujar al cim del pòdium, però ignorem la ciutadania que ha viatjat durant dècades per la vida i  arriba a la meta. No hauríem de donar veu a qui llueix el trofeu de la saviesa més íntima?