Podrien condemnar-me pel que estic a punt de confessar, però no m'importa. Sabia que tard o d’hora ho hauria de fer, i hui, finalment, ha arribat el moment. El fatídic i ara ja irreversible moment: he mort el meu company de pis.


No, no, no vull consol, ni engrunes de pietat, ni perdó instantani basat en la confiança cega que molts teniu en mi. Estalvieu-me la vergonya d'haver-vos d'explicar les c...ircumstàncies que m’han dut a la certesa que, esborrant un fragment de vida del mapa, recuperaria la felicitat perduda. No ha estat una decisió d’última hora. Els meus pensaments han estat captius, des de fa setmanes, de l’operació que havia d’alliberar-me i alhora condemnar-me.

Aquesta davallada als inferns, però, la faré sola. M’ho meresc. Hui he llevat la vida a un ésser viu i no me’n penedisc: no suporte els escarabats.

Són les sis de la matinada: ulls oberts, cor esgarrat. Repasse una vegada i una altra les imatges en roig de les últimes hores i no puc deixar de pensar que fa temps que som un poble maleït, vençut, humiliat, que camina cec, dirigit per llàtzers de terres forànies que ens volen muts. Aquests gossos que duen segles assenyalant-nos el camí a seguir són els mateixos que ens han volgut fet creure que el nostre naixement fou una aberració de la Natura i que el nostre viatge només arribarà a bon terme si renunciem a tot allò que vam veure, sentir i patir abans que ells arribaren. Saben que la nostra obediència cega és la seua supervivència i es preocupen bé d'alimentar els nostres instints més bàsics per mantindre'ns ocupats les mans i els cors, no fóra cosa que descobrírem un bon dia, en una clariana de lucidesa enmig del nostre bosc de foscor centenària, que som gegants que procedim d'una estirp de cavallers i de senyors de cases reials, i que la nostra testa, orgullosa, està guarnida per una corona groga i vermella.


Mentrestant, però, ells continuen buidant-nos de vida.

Hui s'han endut l'esperança.

Al meu xicotet país de mar i muntanyes, els gossos de foc han devorat el verd.

Sóc un país de cendra amb el cor encés d' odi.

En la meua fantasia de dona intel·ligentíssima, cultíssima, llegidíssima, admiradíssima i, per què no, bellíssima i riquíssima, em veig sempre rodejada per múltiples rams de flors de tots els colors i olors. En la meua realitat de dona treballadoríssima, hipotecadíssima, estressadíssima, rebentadíssima i, per què no, indignadíssima però rebeldíssima, no veig ni la tija d'un cocoter. Pena de vida, redéu!

Hui, dia de sentiments a flor de pell. Per diversos motius. Amb diverses persones. En llocs diferents.


És curiós com al final del recorregut, de vegades dolorós, de vegades amé, al remat, a l'últim revolt, en l'últim adéu, tot allò superflu pel qual una vegada t'hi vas jugar la vida, l'honor i la paraula, desapareix d'immediat, engolit per la nostàlgia que ja aguaita els ullals esmolats, i el que roman, senzillament, lúcidament, inequívocament, són les persones. Ni més ni menys. Les persones. És a dir els amics.

I quan creus que ja queda poc de marge per la cultura i l'educació, apareixen aquests adolescents meravellosos, estudiants de quart d'ESO, i es graduen, rodejats de familiars i professorat orgullosos, i tot són abraçades i fotografies i brindis en record dels dies d'estudi aïllat, de les classes a primera hora d'un fosc matí d'hivern, dels fracassos injustos, de les complicitats al pati, dels riures sufocats, dels debats, dels descobriments, dels plors compartits... I enmig de la festa els observes i, malgrat el maquillatge, la roba i els gestos excessius, els reconeixes, un a un, tal i com els has vist al llarg d'aquests quatre anys: seriosos, divertits, tímids, lluitadors, pesats, nerviosos, flegmàtics, irresponsables, solidaris,... però, per damunt de tot, cada un i cada una a la seua manera, somiadors.


Que el saber vos descobrisca camins nous i que els vostres cors nobles vos conduïsquen a bon port. Ara comença de veritat el viatge.

Pacient d'uns 25 anys, modern, parlant amb senyora fisioterapeuta, de la comarca i dels pobles, de coneguts que tenen en comú, de malnoms, de parts del cos fracturades i de remeis i exercicis per redreçar-les, d'aparells que poden ajudar-hi, de dies i hores per concretar cites, de tipus de vestimenta que ve bé dur a rehabilitació... i tot en valencià, correcte, carregat de localismes tendres, de frases fetes centenàries, de fonemes únics i irrepetibles, entonat com un cant inconscient a la pàtria... Se m'ha eriçat la pell del cos i del cor.


I he pensat:"D'on redimonis han tret els fills i néts de Felip V que som valencianonanos?"