no calia que entrara fins aquest extrem en la situació, senyor Corregidor, que som civilitzats, home, i se suposa que les invasions i/o submissions hui en dia s’aconseguixen a base de diplomàcies, i no de crits estil Follies Bergères!
Tots sabem, José Ignacio, com va anar la història fa uns segles: els espanyols cultes i magnànims van anar a estirar les cames a l’altra punta de l’Atlàntic i es van trobar, por todos los santos!, uns peluts amb les croquetes a l’aire i coberts de plomes. A contrapèl, els civilitzats, en nom de la decència, van intentar-los cobrir la mandolina i intubar-los l’amor i la generositat, però aquells pillets desagraïts els van escopir en la seua armadura. “Por Diosh!”, es va alarmar algun beat alhora que clavava els budells d’un dels guilopos en pilotes en la seua espasa. “Por Diosh!”, van repetir tots els col·legues que es divertien d’allò més foradant panxes, i cors, i nadons, i ancians. I van anar convencent aquells hyppies, que eren uns degenerats, uns renegats, i també... i també... ah, sí, i també uns separatistes, independentistes i destructors del reino sagrado de su majestad. Però tot això, de bon rotllete, eh?
Quan finalment els perroflautes americans van sintonitzar l’emissora correcta i van entendre que els homes cultes i magnànims tenien la raó i la mala hòstia de la seua banda, van acceptar humilment deixar-se recompondre el cervell pels cirurgians sanejadors que arribaven, plens de pau, del continent europeu, bressol, com tots sabem, dels drets de l’home, de la dona d’algun expresident i dels boys del PP. Ah! Cal recordar que a aquesta festorra també s’havia apuntat la banda dels faldons, que es van posar les botes repartint hòsties. Així com sona. I no exagere ni pruna.
Passen els anys, desfilen guerres, revolucions, monarquies i repúbliques, i un bon dia s’alça el teló. Què s’hi veu? Un continent sencer, bonic com una verge que acaba de parir, convertit en residu: residu d’una bella terra orgullosa dels seus orígens, però segrestada, violada i empeltada d’odi.
Senyor Wert, no pretenga repetir la història d’un genocidi amb nosaltres. No ho permetrem. Estarem vigilants, i no ens sotmetran. I vosté ho sap, Pepe, per això està tan rabiós. Mire, de col·lega a col·lega, li recomane que deixe estar de forfollar somnis eroticobèl·lics a costat d’una nació que li desagrada. Dedique’s a conéixer i entendre els pobles del món, començant pels seus veïns més propers, i després, màxima autoritat educativa, emperador de la saviesa i de la bondat, quan tinga els peus escaldats de ballar les nostres danses populars, la llengua inflamada de cantar en les nostres llengües, i el cul pelat de tantes cadires escalfades escoltant la narració de la nostra història, l’autèntica, aquella que vosté i els seus mamelucs ni saben, ni accepten, aleshores, senyor José Ignacio Wert Ortega, ministre d’una educació sectària, intolerant i xenòfoba, només aleshores tindrà el cor i la boca nets per poder dirigir-se als nostres xiquets i xiquetes.
Mentrestant, mut i a la gàbia.
