Res a fer

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 SETEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Tal vegada era una vesprada d’estiu i la migdiada obligada regava l’atmosfera d’un silenci grapejat només pel cant de les xitxarres. O era un diumenge de paella i els adults assistien al partit de futbol televisiu, o una parada d’autobús d’aquells que passen un colp a la vida i t’atrofien els nervis, o la sala d’espera-i-desespera del metge o l’eterna hora del dinar que no arriba mai... La qüestió és que, en una època no molt llunyana, hi havia tantes ocasions perquè els més joves clamaren als quatre vents que morien d’avorriment que ningú no donava cap valor a aquells moments en què no trobàvem res a fer, i el temps, el preuat temps de la vida, s’esmunyia entre els dits amb una lentitud espessa sense aportar-nos, aparentment, ni ofici ni benefici. En aquells anys, els infants no disposaven d’agenda d’activitats ni, molt menys, algú que els portara amunt i avall de la geografia i els esperara durant hores assegut al cotxe.

Remugàvem que ens avorríem i, davant de la mirada inexpressiva dels pares, les nostres ments generaven milers d’imperis fantasiosos per satisfer-nos. Amb quatre trossos de tela, recreàvem pobles sencers i hi féiem viure i conviure personatges. Un parell de bastonets, i ja teníem l’helicòpter per recórrer la pell del món. Unes pàgines de llibre i, de sobte, s’obria l’univers als peus del llit. Viatjàvem, lluitàvem, descobríem, negociàvem, i tot a mitja veu per por que els ecos de la nostra fructífera imaginació foradaren la closca del cervell dels adults. Ens avorríem, juràvem, però no recorde més creativitat individual o compartida que aquells instants en què ens abandonaven a la nostra sort i nosaltres, éssers tendres i il·lusos, vivíem la vida cap endins. Beneït avorriment que ens feu créixer i allunyar-nos de la rutina esquifida que ens envoltava. Beneït avorriment que ens va atorgar la força d’eixir vius dels pous de la misèria.

Ara, sembla que els menuts no s’avorreixen mai perquè van a tot tren i, entre activitat i activitat, disposen d’un mòbil que els ompli les bombolles de temps lliures amb imatges que anestesien la fantasia. És possible que prompte les criatures nasquen amb poc de temps a perdre. Ni per viure. O per somiar.

Que no ho sabies

 

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'AGOST DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En el conjunt de la humanitat organitzada, a banda de les classes socials històriques; dels personatges típics de qualsevol comunitat (el mentider, la falsa, l’egoista...) dels quals han derivat centenars de pàgines de literatura; de les formacions familiars (reconegudes o no per les legislacions vigents); de les organitzacions polítiques, sindicals, veïnals, comercials, etc..., hi ha una figura que plana per damunt del planeta, que s’allunya dels humans humils i se situa ben a prop del cau de les deïtats. Em referisc als individus de tot gènere que, tocats de la mà d’un poder desconegut investigat amb frenesí pel món de la ciència, semblen de tornada de tot. Per la seua manera de conversar es diria que venen de lluny, que ho han experimentat tot i que ho saben tot. A més, per si no en teníem prou, senten la necessitat de demostrar-ho a tothora ficant el nas en les converses i exposant la seua opinió (en blanc o negre ja que la seua escala de valors i valoracions és pobra en matisos) en el fatídic moment en què et despistes un segon.  

Aquest tipus de personal resulta tan comú com la rata grisa, i ho serà més com més s’incremente l’omnipresència de les xarxes socials tan a l’abast de tot el món i tan poc dosificades. Ha provocat, entre altres efectes durs de pair, que qualsevol veí o veïna opine de qualsevol temàtica sense ser-ne mínimament especialista, i aconselle sobre tal o qual, sense haver encara, per genètica o per falta profunda de lectures, madurat en pensament. Així és com ara trobem a cada cantó un minúscul ésser doctor-en-tot que té empresonat un altaveu a la punta dels dits des de l’alba fins a la nit més fosca, per ofrenar-nos monòlegs i adoctrinar-nos sobre erupcions volcàniques, conflictes bèl·lics, pandèmies, urbanisme local o terres socarrades. I si algú intenta objectar quatre paraules a tan magna aportació intel·lectual, ha de ser conscient que quedarà cruelment exposat al crit condescendent de l’erudit de torn que et llançarà a la cara: “Que això no ho sabies?”, alhora que esculpirà un mig somriure paternalista.

Qui gosarà explicar-los, als oracles de la buidor, que per saber parlar amb mesura, abans cal aprendre a callar i escoltar?

El salvatge desesperat

 

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 D'AGOST DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No en teníem prou amb les “manades” de violadors, els marits psicòpates o els caps d’empresa verds. No en teníem prou amb la tornada a casa, de nit, a la vora de l’infart perquè has sentit sorolls darrere de tu, o un cotxe que va massa a espai o una moto amb ocupants alegres que se t’acosta. No en teníem prou amb les mirades masculines condescendents o les bromes de mal gust quan intervenim en algun fòrum, menyspreus sovint tan subtils que són difícils de replicar i, molt més, denunciar. No en teníem prou amb les carreres fulminants dels homes en la gestió d’empreses o en la representativitat política d’alt nivell, perquè ells continuen disposant de més temps i oportunitats que les seues companyes.

Doncs no, es veu que no en teníem prou. Ara toca punxar-nos.

I mira que portem vides lluitant per reivindicar-nos. Des dels primers feminismes, al XVIII, amb Olympe de Gouges i la seua Declaració de Drets de la Dona i la Ciutadana, continuant amb Rosa de Luxemburg o Simone de Beauvoir i tantíssimes altres dones fins a l’actualitat, no ha passat ni un segon en què una de nosaltres, des de qualsevol punt cardinal, no haja reclamat el seu paper al món. En som milions a defensar el dret a la llibertat de pensament, a canviar de rumb, a decidir qui estimar..., però el preu a pagar ha sigut i és inadmissible: viure humiliades i morir assassinades. I com que el nostre clam desestabilitza les goles ancestrals dels qui ens volen mudes, continuem sucumbint davall les mateixes mans dels mateixos salvatges que ens rebutgen com a éssers lliures; uns salvatges que no pertanyen a la història de la humanitat perquè no han evolucionat i segueixen atrapats en les visceres dels amfibis que abandonaren els oceans; uns salvatges que només anhelen atraure la víctima al seu univers de domini i submissió. Per això punxen les dones. Per posseir-ne els cossos o, si més no, l’esperit. Perquè terroritzar-nos amb una agulla equival a convertir el nostre món en un malson. És la venjança del salvatge desesperat.

Per aquesta raó, una vegada més, ens hem d’unir, tots i totes. Ho sabem: només la sororitat i la complicitat dels companys derrotaran els infrahumans que pretenen controlar-nos la vida.

Parlem de l'oratge

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa anys que ens ho conten, com qui xiuxiueja una història de por a poqueta nit a unes criatures apardalades. Ens han aconsellat que respectàrem l’entorn, que reciclàrem, que estalviàrem aigua i que deixàrem en pau la flora i fauna dels rius, mars i boscos. En una paraula: que tinguérem cura de la Terra perquè si no, vindria la bèstia i ens cruspiria a mossets, cremaria les llars i destruiria, una a una, les nostres esperances.

Fa dècades, amb més insistència des de fa uns mesos, que els experts en canvi climàtic ens han marmolat perquè entenguérem que la cosa estava calenta. Molt calenta. La humanitat, però, bajoca i de mitja neurona gastada, ha escoltat les faules dels especialistes en medi ambient fent-se la il·lusió que eren rondalles per a bressolar-nos en les llargues hores de foscor, i s’ha escarxofat en el sofà de comoditats universals mentre reguinyava, disgustada, que allò era exagerat, que només consistia en una moda i que ja veuries com tot aniria bé, perquè sí, perquè, al remat, tot passa.

Però, en un tancar i obrir d’ulls, el món ha canviat. El planeta ha sucumbit a una pandèmia mundial, amb repercussions que encara estan per establir perquè ignorem com ha afectat el nostre ego el fet d’haver viscut en carn pròpia un confinament i haver contemplat ciutats, autopistes, aeroports, cels, serralades, platges, illes i continents, buits d’éssers humans. Ja no es tractava de les epidèmies de l’edat mitjana (que lluny que ens resulten!) ni de les dels antípodes de països pobres (més lluny encara); ara ha ocorregut davant de la porta de casa. De la nostra casa! I això, pensem, no fa gràcia.

Aquests dies comentem les temperatures fora mesura, la gent vulnerable que mor deshidratada, els incendis que devoren biografies senceres, els animals socarrats vius, els territoris perduts que no tornarem a veure verds, els refugiats climàtics que prompte serem, i ens sorprenem quan ens avisen del futur i ens diuen que d’ací a poc recordarem aquesta xafogor asfixiant de hui com una frescoreta amable. I jo em pregunte de quina manera superarem el desastre i a què estem disposats a renunciar per limitar la tragèdia.

Què farem per salvar-nos? Parlar de l’oratge?

Fora del temps

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No vos ha passat, alguna vegada, abstraure-vos del món? Em referisc a la sensació estranya de notar que, mentre el temps continua avançant i els gestos no s’aturen, tu romans petrificada, com apartada de l’explosió de vida que genera qualsevol segon o minut. Divendres passat em va ocórrer. Al tanatori. Perquè divendres passat vam perdre un amic.

Els obituaris no han parat de lloar Vicent Ahuir i recordar que era un economista brillant dedicat a la política municipal; un home desbordant de vitalitat i valors, reconegut pertot arreu. Destaquen, a més, que fou el primer alcalde nacionalista de l’Horta nord. Dit així pot semblar poca cosa però denota una creença ferma en la defensa de la seua terra i la seua llengua i una capacitat remarcable per bastir un projecte valencianista d’envergadura. Divendres vam rememorar les múltiples ocasions en què el vam escoltar presentant-nos alguna iniciativa o advertint-nos d’alguna batalla política pròxima. Va treballar des de molts fronts i va forjar-se un currículum que justificava de sobra l’allau de persones que ara li retien homenatge.

Tanmateix, enmig del vaivé de tanta gent, vam copsar que la raó per la qual al tanatori no hi cabia ni un pensament més, era perquè Vicent, per damunt de tot, era el nostre amic. Simplement. Dolorosament. Perquè no hi ha res pitjor que haver de deixar anar qui t’estimes. La impressió que han quedat en suspens, per sempre més, converses i mirades compartides, quotidianitat, salutacions en la llunyania o abraçades punyents... esdevé un enorme pesar al cor.

És cert que Vicent duia temps allunyant-se de la realitat, però de la mà de la seua família, sobretot de Carme, la seua dona, hem sabut d’ell cada dia i ha format part de la tripulació d’aquest vaixell que és la vida diària. El retorn impossible amb què fantasiegem, ens en reporta el riure sincopat trenat amb alguna idea nova que ja li bullia al cap, i una brisa amable ens fa voleiar la cortina de llàgrimes.

Vicent, amic benvolgut, com dir-te adéu? Sempre has format part de les nostres existències i sempre en formaràs part. Confia en nosaltres: des d’ara, ens ocuparem de llaurar la teua memòria pels camins de la terra estimada que ja t’acull.

Sense ponts

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Feia temps que volia veure la sèrie danesa BORGEN. Me n’havien parlat molt i m’havien comentat les similituds que hi podria detectar amb el món de la política actual, tant de la internacional com la de proximitat. Justament per això, perquè intuïa la quantitat d’embolics, traïcions i pactes contra natura que m’hauria d’empassar, durant aquests complicadíssims anys pandèmics no trobava mai el moment d’afegir-me més tortura a la que ja vivíem. No obstant això, fa unes setmanes vaig claudicar i em vaig submergir en la magnífica recreació de les vicissituds d’un govern danés fictici. El meu temor, però, estava justificat: tot el que hi ocorre és un calc, pam amunt pam avall, del que succeeix per aquestes latituds.

Els pilars del relat són dos. Bé, en realitat, un: el poder. D’una banda, el poder polític que sempre acaba legitimant el vals dels partits amb les seues coalicions que, a fi de traure algun benefici, no dubten a sacrificar el soci o la sòcia. (De què em sona?). D’altra banda, el poder dels mitjans de comunicació, de les cadenes de televisió i diaris que es presten al joc de la immoralitat, i del periodisme que lluita contra tot i contra tots per enarborar la veritat. El poder polític i el poder mediàtic es passen la vida perseguint-se, esquivant-se o associant-se segons les necessitats d’un o l’altre.

A més, la sèrie tracta temes que per ací també ens mantenen l’ai al cor: la relació d’un estat paternalista i una nació groenlandesa rica en ressentiment cap a qui la té sotmesa; l’ecologisme i el preu a pagar per la seua defensa; les diferències culturals o religioses que costen d’assumir; els abusos dels qui governen...

Des de fa uns dies, però, he abandonat la pantalla; la crua realitat em té segrestada. Massacre a Melilla. Emigrants desarmats. Policies assassinant impunement la seua desesperació. I el president de l’executiu espanyol felicitant els agressors pel treball ben fet sense que la veu li tremole per les joveníssimes víctimes, per les famílies destrossades, pels països mendicants espoliats per les grans potències, pel poble saharaui, l’altre immolat...

Les barreres, totes les barreres, amputen futurs. No seria hora de construir ponts?

En directe

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE JUNY DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Un dels grans plaers de la vida consisteix a refugiar-se en casa a llegir, escoltar música o veure alguna pel·lícula. Les pàgines d’un bon llibre, les notes d’una cançó o les imatges projectades que narren històries ens posen en contacte amb una altra dimensió, més reposada que la nostra quotidianitat perquè accedim a deixar-nos-hi portar; més extraordinària, perquè no en som els protagonistes; i més esperançadora i curativa, perquè sabem que sempre podem tornar-ne quan vulguem.

Tanmateix, hi ha un suplement a tot aquest estat superior que ens du de cap a la sublimitat: l’art en directe. Em referisc a l’obra bategant sobre un escenari que acarones amb la punta dels dits, al recital de poesia a peu de carrer, al concert en l’esplanada davall un cel estrellat o a l’exposició on abocar-se sobre la pinzellada i aspirar-ne els efluvis. El fet de coincidir una funció i nosaltres físicament, “atmosfèricament”, ens segresta l’esperit i ens transporta. Perquè cal reconéixer que és pura màgia trobar-se un artista derramar el seu art a un pam de la nostra cara. Ens emocionem fins a les llàgrimes quan un exèrcit d’arquers ens traspassa amb milers de fletxes musicals disparades des d’una orquestra a l’abast de la mà. Palpitem davant d’un grup de joglars que ens xiuxiueja una tragèdia a l’oïda en la foscor d’un teatre, com en aquells temps en què les persones majors encenien les vetlades murmurant contes de por a la xicalla impacient. El cor se’ns envelluta quan l’atrapa la veu i el ritme mesurat de la rapsoda escalfant les paraules rígides del full.

Contemplar el virtuosisme en directe és entrar en el laberint de la creativitat i acostar els llavis a la saba nutritiva que s’esmuny de les seues parets, però, per damunt de tot, és llançar-se cel amunt per buscar les vores sense fi de l’univers que l’art ens insinua.

Al llarg de les setmanes vinents, desenes d’espectacles de totes les classes brollaran pertot arreu i ens oferiran pessics de deliciosa irrealitat. No somiem sempre a recórrer el món? Doncs, ara mateix, en qualsevol escenari a prop de casa, ens esperen artistes per embolcallar-nos amb el seu embruix i elevar-nos allà on habita la fantasia.