Per vosaltres

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 23 DE DESEMBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Si poguera regalar-vos allò que no existeix, amics estimats, amigues benvolgudes, giraria el temps de l'inrevés i convertiria les hores negres en façanes lluminoses darrere de les quals ens protegiríem de la foscor que sovint ens devora.

            Si poguera restituir-vos el que no tinc, ombres boiroses que ja no sou, vos atorgaria cos i cor per compartir els records que m’assetgen i se m’emporten cap al passat. Buscaríem de nou les paraules que conten la nostra història i, una vegada més, una última vida més, abraçaríem el nostre afecte segellat i n'expulsaríem les nostàlgies. Cantaríem a l’uníson que rememorar és tornar a fer lliscar la brotxa untosa sobre la paret pintada dels nostres instants, és afegir el vent a la massa de la memòria servida des de la llunyania dels anys. Per vosaltres, enyorances meues, inundaria els rius de riures i les valls de balls, i cosiria xarxes d'artèries fluides que llançaria allà on habiten les esperances marcides.

            Si poguera deixar-vos brins de benestar, amors meus, buscaria uns quants capvespres de tardor, d’aquells que el sol arruixa de taronges i violats. Després, els passejaria sobre els trons de les tempestes quotidianes que ens semblaven tifons desaforats i que, en la distància, se'ns han desdibuixat i han esdevingut febles ratxes de sospirs enrabiats.

            Si em permeteren regalar allò que no posseïsc, atraparia el moviment dansant de les ones de la mar i ballaria, insolent, per damunt dels hiverns que ens paralitzen, posaria noms als somnis ocults i ocultats, refrescaria amb aigua els llavis ressecs i abrasaria, en el foc del volcà, les malediccions i les supèrbies que ferixen.

            Per vosaltres, que sou part de la vida de la meua vida, seduiria els dits que trenen les llàgrimes i la veu que silencia els temors, obriria la panxa de les dunes per extraure’n les darreres brases d’un oceà que un dia fou verger, i empaquetaria garbellades de l’aire de vidre que cau redolant de les muntanyes nevades de la pena.  

            Per vosaltres, que em vau traçar el camí, i per qui ara m’hi acompanya, gràcies per repoblar el meu univers amb les vostres presències. Sou la força que lluita per mi. I jo, arrambada a tots vosaltres, amics, amigues, éssers perduts i retrobats eternament, confidents, sentinelles dels batecs que marquen el meu pas, jo continue caminant.

            Per les hores que ja s’acosten, preparades per estrenar-se.

            Perquè demà sempre és futur.

            Per vosaltres. 

Mestres

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 9 DE DESEMBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Vinc d’una escola pública i laica que em va inculcar un desig rabiós per trobar els ingredients que fertilitzaven el món. Recorde amb estima la mestra que m’obsequià les primeres vocals; amb delecte aquell mestre que ens parlava llatí; amb respecte qui m’ensenyà que el saber et protegeix i que l’estultícia acurta els batecs dels somnis.

            Van ser els meus primers educadors els qui em van acompanyar de lletra en lletra fins a permetre’m que m’esmunyira sola pels tobogans de tinta. Alguns m’elevaren al firmament i em feren entendre que som un modest pessic de pols estel·lar; d’altres em cuinaren les paraules perquè poguera alimentar-me de la saviesa i fantasia dels qui ens havien precedit. Va ser l’escola pública qui em descobrí altres pobles, altres mons i altres déus i qui em reforçà l’orgull per la singularitat i el respecte a la diferència. Al llarg de molts anys, maldaren per il·luminar-me la mirada amb el cresol de la cultura en un intent d’esgarrar la cortina fosca de la ignorància.

            Si mire enrere, veig una corrua de classes on es barregen desenes d’idees nobles aplicades a les actituds quotidianes. Hem de ser lliures -vingueren a dir-me aquells qui em formaren com a ciutadana compromesa i dona independent-, has de sentir-te lliure, per damunt de tot. I si no t’hi sents -m’insistien en anglés, en ciències, educació física o matemàtiques-, ací tens les eines per aconseguir-ho. I em van regalar l’habilitat de dialogar i la d’expressar-me respectuosament. El dret a l’interrogant. El poder de la resolució. I, per damunt de tot, l’oxigen que no m’ha de faltar: la llibertat de pensament.

            Què és, en el fons, un mestre? Què, una mestra? És un viver que t’habita. Algú que et recita, una vegada i una altra, el relat de l’univers. Que trosseja curiositats per embolicar la ignorància tenebrosa i que t’eixampla els horitzons barrats. Que embelleix els esperits minúsculs i els converteix en àguiles capaces de convéncer-se que els camins que duen a l’infinit estan oberts per a elles.

            Enhorabona, ensenyants involucrats. Enhorabona, escola pública, laica i plural.

Continueu parlant sempre i insufleu-nos la rebel·lia serena, diguen el que diguen els podadors de voluntats lliures i els manyans de portes cegues. Sacsegeu-nos amablement i provoqueu-nos les conviccions adormides perquè esclaten en un exuberant foc d’artificis. Feu-ho.

            O estem sentenciats. Condemnats. Destinats.

            A morir de silenci.

Mala persona

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 25 DE NOVEMBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Mala persona, deia mon pare a qui se n’eixia de la fraternitat humana. Amb aquesta sentència devastadora concloïa un dictamen que s’anunciava ferm fins a l’infinit. No deia estafador, gelós, venjatiu. No. Ell anava més enllà i furgava en la mateixa essència de l’individu. Eres mala persona; altrament dit, el teu delicte arranca de les entranyes del teu temps, quan et van malparir, i t’ha acompanyat fins a l’instant mateix del perjuri. Eres mala persona i cada cèl·lula del teu organisme estarà corrompuda, viciada i podrida.

Uns carronyers, autoanomenats Manada, han violat una dona. Pressumptament. Esperem que la senyora de la balança, en qui ja pocs creiem, jutge de manera exemplar la barbàrie. Tanmateix, siga quin siga el veredicte, no serà mai proporcional a la vida que han destruït, per més que els energúmens adduïsquen que la víctima del calvari va al cinema, navega per les xarxes o somriu.

Maleïts canalles, aquells que atempten contra les dones i les xiquetes! Qui els atorga el dret a apropiar-se’n?  Quina societat els fa creure que en tenen la vida a la punta del sexe excitat? Com es pot corrompre els somnis d’una criatura tendra i innocent?

Hòmens roïns, deia mon pare. Si eres lladre, traïdor o mentider, tard o d’hora acabaràs sent mal fill, mal pare, mal company, mal veí, mal amic...

Em consola saber, però, que del que mai no es podran refer aquells que ens maltracten és del fet de ser considerats males persones, perquè algun dia, aquests masclistes ho seran amb les seues mares. Seran males persones amb les germanes, nebodes i amigues. Amb les col·legues que tinguen la desgràcia de treballar amb ells. Seran males persones amb la parella. Fins i tot amb la filleta.

Tendra. Innocent.

No hi ha lloc al món civilitzat per a bèsties com ells. No els volem passejant les urpes pels cossos i la dignitat de les dones. Que es retiren. Que abaixen el cap i que no tornen a mirar-nos a la cara. Que desapareguen en l’ostracisme més absolut.

Ara bé, el pitjor dels càstigs el porten lligat al cos com unes manilles. És la imatge del rostre de la perfídia que els retornarà l’espill cada vegada que hi aguaiten la mirada. És la condemna a viure amb ells mateixos, amb la carronya que emana de les clavegueres del seu interior, cada segon de la seua vida miserable.

Per no oblidar que són més que éssers execrables. Més que la ferum de la societat.

Són el pitjor de la no-evolució.

Són. Unes. Males. Persones.

Des de la presó

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 11 DE NOVEMBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’home no ho sap, però de vegades parla en veu alta dels seus enemics, de l’exèrcit d’enemics de tantes i tantes coses que s’ha anant forjant al llarg de la vida. Perquè no n’accepta les maneres de dir o el color de la pell o la llengua o, senzillament, el seu projecte de futur. I amb el dit n’assenyala les diferències, els amenaça amb les deu plagues d’Egipte i pot arribar a condemnar-los a esborrar dels seus llavis les paraules, les de tinta sobre el full blanc, les que prenen forma de pentagrama o les que es llancen al cel.

Tapar una boca per encegar un món.

Està convençut que es mereixen la pitjor de les càrcers, aquella que apareix reforçada amb barrots d’acers i braçalets de vergonya als canells. La cel·la lúgubre que s’arrapa al cos i a l’esperit com una mortalla al cadàver. El pati de murs elevats que pretén tancar-se sobre la llum del sol i els sons de la vida i segrestar cada exhalació, cada inspiració i cada batec del cor de qui hi passeja la seua condemna.

Ignora, però, que quan parla amb fúria d’allò que tant odia, ell també ho fa des de la presó. Des de la presó de la seua ignorància. La que l’acompanya pertot arreu: quan s’instal·la davant de la televisió i llança a la pantalla brams esguitats de baves contra tot allò que li sacseja les arrels de les seues conviccions; al carrer, mentre passeja les hores lànguides de vida conservada al buit; a la barra d’un bar, palpant periòdics que ni tan sols obri; al cotxe, amb la ràdio incrustada en una única emissora de partits de futbol o de tertúlies vociferants; cara a cara amb els fills, quan llança clams a favor de pàtries mòrbides o credos fossilitzats.

Ell viu en una presó estanca i obscura com un tanc de guerra, sense escletxes,  ni matisos, ni titubejos. El seu univers és un món de buits i de mancances. No sap res de res, però això no el fa callar. I passa la vida opinant res de tot. O tot de res. O tot de tot. Quina importància té?

És ignorant perquè li falta paciència per escoltar, reflexionar i emfatitzar. Per això deixa que els altres elucubren en el seu nom. Mentrestant, en la seua comoditat vital, ell sols atén a consignes, igual que l’animal que algun amo malintencionat ha ensinistrat per obeir ordres humiliants a canvi d’una carícia efímera.

L’home no ho sap però, de vegades, quan parla dels enemics, la muralla de la seua ignorància li retorna, com un eco mortífer, la seua veu enverinada. Solitària. Estèril. 

La Plaça del Llibre

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 28 D'OCTUBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

I un bon dia, ella va dir que tenia fam. Però fam de la grossa.

D’aquella que t’inunda els pulmons i el cor. T’anul·la el present. T’encega el futur. T’emmudeix i t’esborra de la Terra.

Va dir que tenia fam de saber i que si no li alimentaven l’esperit moriria com una mala herba a la vora d’un camí perdut.

I la van portar a la plaça. A la Plaça del Llibre.

Va obrir els ulls com taronges: una multitud de taules parades per sadollar la gana de qualsevol ventre delerós li oferien paraules en la seua llengua cuinades de mil maneres diferents.

Famolenca, es llançà a tastar unes delicioses il·lustracions que acolorien relats pescats de la realitat més quotidiana o rescatats de la imaginació fructífera d’algun enamorat de les lletres. També s’oferí unes queixalades de poemes que en la tebiesa de la boca adquirien el sabor del vi macerat, igual que el sucre vira a caramel quan olora el foc.

Un poc més enllà, un llibreter la invità a una olla exuberant feta amb desenes de novel·les d’ací i allà. L’home aprofità l’avinentesa per cantar-ne les excel·lències, clamant als quatre vents que qui es nodreix de màgia viu cent vides i mil amors.

Continua el seu recorregut i caminant, caminant, pessigà alguns capítols d’històries menudes, de faules antigues, tragèdies contemporànies i pensaments multicolors, fins que va topar amb un vaixell immens fet de pergamí que semblava flotar en l’aire. D’un salt, pujà a la coberta just a temps per gaudir de les narracions que pirates i baleners maldaven per perfumar de rom. I l’atmosfera es va omplir d’epopeies en illes exòtiques. De tresors amagats. De lluites per la llibertat.

Quan tornà a terra, la va acollir un rotgle de comensals ancians que xiuxiuejaven, amb veu de pa, oli i sal, rondalles habitades per fades d’aigua i dimonis perversos.

Tot d’una, un parell d’editores li van presentar unes safates d’aspecte sever farcides de llibres gruixuts. Són assajos ―murmurà un conte infantil, tremolant de la impressió. Ella va somriure: la literatura d’idees li omplia l’estómac de  papallones i el cap de vida. Va estar una estona espigolant entre els centenars de qüestions apassionants que contenien, fins que va descobrir que la lluna s’havia enganxat al sostre nocturn i que era hora de retirar-se.

Sospirà de pur plaer: es trobava plena a rebentar, assaciada. Però feliç com mai.

I va saber que l’endemà tornaria a la Plaça del Llibre.

Perquè tenia fam.

Encara tenia molta fam.

Llibertat

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 14 D'OCTUBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

M’agrada la llibertat. Llibertat per ser qui vulga ser, on vulga i amb qui vulga. Llibertat per apagar els cresols quan l’univers s’encén, per cridar quan tots emmudeixen o per posar-me a recer quan el món sencer ix al carrer. M’eriça la pell sentir veus antagòniques provocant-se mútuament de forma amable, només per atorgar-me el goig de tastar la diferència i la singularitat. No trobe millor manera de viure que poder córrer en qualsevol direcció, evitant a tota costa xocs i molèsties a qui haja optat per quedar-se parat.

M’atrapen els núvols que van a la seua, les edats que es barregen en l’amor, els sexes que es donen a conéixer a la llum de l’honestedat i els colors de l’arc-iris que se salten totes les normes establertes a l’hora de combinar-se. Sóc addicta a l’autonomia de pensament, de tria i de somnis. Amb els anys, m’he afeccionat a col·leccionar llicències. En tinc de totes les grandàries, musicalitats, idiomes i credos, i procure ensenyar-les a qui encara s’esgarrifa de la seua existència.

Passem la vida intentant crear complicitats per defugir la solitud. Anhelem conservar les amistats lligades als nostres moments més vitals, sospirem per gaudir de les estimes i reforçar les fidelitats fins a extrems inconcebibles. Tanmateix, el preu a pagar, la premissa per a guanyar aquests contractes és, contràriament a allò que es pot pensar, el lliure albir, la llibertat de criteris. Sinònim de decisió pròpia, d’elecció personal i intransferible, d’oportunitat oberta, la independència dels éssers humans és l’antítesi de la genuflexió i la por.

Ho hem demostrat de forma reiterada al llarg del nostre esdevenir. Revestits d’uniformes més o menys fantasiosos, de cota de malles o de poder atribuïts per no se sap quin déu, hem invocat milers de fantasmes per intentar guillotinar llibertats. Tanmateix, el resultat, en qualsevol escenari de qualsevol època, sempre ha resultat ser el mateix: un enorme univers erm.

La llibertat és una escala que porta a l’impossible, una mà que obri totes les portes del futur o unes ales desplegades al vent. És un cos posseïdor del temps i de l’espai, que té l’opció de determinar sobre quin horitzó pretén caminar o fer equilibris. Per això, és higiènic recordar-nos que ningú no s’hauria d’atribuir el dret a violentar els pensaments o els moviments lliures, per la simple raó que la llibertat no s’administra, ni s’adjudica, ni es limita.

La llibertat només es respecta. 

Botifarra

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 30 DE SETEMBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Si sabera cert que per sentir bategar l’univers tindria prou d’asseure’m sobre la línia de l’horitzó, com si es tractara de la tanca d’un jardí immens, amb les cames penjant cap a llevant, jure que ho faria. Ni que fóra per delectar-me una vegada i una altra amb la teua veu de terra batuda que ens narra el caminar del nostre poble, el d’ara i el que un dia fou.

Tu, Pep Gimeno, Botifarra, de Montesa a Meliana, d’Almenara a Morella, eres un dels contraforts que ens protegeixen dels embats de la desmemòria.

D’altres artistes t’han obert camí, és cert. Tanmateix, pocs han aconseguit sacsejar–nos amb tanta força els sentits adormits i recordar-nos que sempre hem entonat el riure i el plor, la festa i el treball, però que hem estat a un mal pas d’oblidar-ho tot. 

Mira si has corregut terres, empomant fruits de llavis ancians que t’han ofrenat a cau d’orella una irrepetible herència oral, conscients, tal volta, que aquell tresor fet d’aire corria el perill d’esfumar-se, i que urgia buscar-li un cau sòlid on conservar-lo.

Has donat llum a ombres remotes que no gosaven manifestar-se per evitar el menyspreu d’un present desagraït. Ens has reconciliat amb les veus aflautades de les iaies que cantussejaven al voltant de la taula, o al banquilet, les nits sufocants de l’estiu. Has rescatat cançons de bressol que es desfan tendrament sobre les parpelles de les criatures. Seduïts pel teu empeny, hem comprés el valor del cant dels llauradors descansant a l’ombra d’una garrofera o el de les dones batent roba al llavador d’aigües gèlides.

Et farem costat per encabir en el sarró més albaes, jotes, malaguenyes, fandangos i romanços que xiuxiuegen el nostre passat. Amb tu, escorcollarem les brases del patrimoni que un dia ens van voler socarrar, per recuperar fragments de paraules i melodies casolanes que ens pertanyen per dret.

Eres l’home romancer que ens ajuda a desempolsar aquells instants de poesia, microscòpics en el descomunal llenç de la història de la Humanitat, però insubstituïbles per entendre d’on procedim i, per tant, a qui i a què ens devem.

Gràcies, Botifarra, per perseverar i per cridar als huit vents que, malgrat tot, no hem deixat mai d’estar vius i encara tenim coratge per taral·lejar cançons d’alegria als qui ens vénen darrere.

Ací estem nosaltres per reconéixer-nos en tu i demanar-te que continues sent l’home humil que ve del poble i que ningú no farà mai abaixar la veu.