Tocats de l'urna

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 19 DE GENER DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si no fóra perquè és tràgic, em farien somriure alguns partits polítics quan parlen de respecte des de la seua tribuna d’odi. Vociferen, amb el musell ple de navalles, que aquell o aquella és l’enemic. Que qualsevol és susceptible, en l’instant que ells ho diguen, de convertir-se en objectiu de la seua croada sanejadora de pecats aliens.

Aquests individus tenen una tara extraordinàriament greu: no saben estimar. N’estan incapacitats. Per tant odien a perpetuïtat. Sense revisió. Odien la diferència. El debat, la llibertat, el pensament, la crítica. Se sulfuren amb l’humor satíric; en realitat, amb qualsevol humor, excepte el que inclou l’ofensa. Odien les arrels que no beuen de la seua terra que consideren santíssimaamén. Abominen del que consideren inferior. O superior. Del que tenen a la vora i també del que ve de lluny. Odien les paraules que fan volar. I les que cruixen de bones intencions. Odien la poesia. L’art, en general. Volen silenciar-lo, decapitar-lo, per fer fora les ments que donen vida a idees. Ja ho he dit, odien a tothora. Respiren odi, beuen odi, treballen l’odi i viuen d’odi. La seua raça, nacionalitat, ofici, tendència sexual, esport, plat preferit i pràctica religiosa només té un nom: odi. Són odiadors de cap a peus.

Van pel seu món lil·liputenc clamant que s’avergonyeixen de la llengua dels seus avantpassats, perquè odien els seus avantpassats. Castiguen la terra que xafen maltractant-la i venent-la per quatre xavos perquè en volen assecar les arrels. Persegueixen la llibertat dels horitzons perquè no saben viure lluny de la foscor que els alimenta els budells.

I si odien la seua terra, la llengua i la gent, és perquè en el fons s’odien a ells mateixos. I això és molt trist. I això no pot ser mai un programa de vida, molt menys un programa polític per oferir a una societat que vol avançar sense renunciar a qui és i a qui ha sigut.

Per sort, només hi ha un model d’odi: aquell que pretén destruir l’altre. Davant, un cabàs extraordinari de maneres de conjugar afectes, de refregar-nos sentiments pels cossos, d’atrapar-nos en abraçades fraternals. Per això, a pesar del verí escampat, al món domina l’amor, perquè estimar(-se) és la consigna de qui es respecta i vol créixer.

Pareu, gent de l’odi perenne, deixeu de vomitar bilis sobre les persones de bé. Encara hi esteu a temps. O acabareu tocats de l’urna. I les vostres entranyes se’n ressentiran.

Si és que encara en teniu. 

Gràcies

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 5 DE GENER DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Fa uns dies, uns amics benvolguts ens invitaren, a uns quants devots de Händel, a Polinyà del Xúquer, al concert de Nadal que el cor A Capella oferia a l’església parroquial, junt amb la Camerata Silentivm. Podria parlar llargament de l’acollida càlida que ens van deparar, de la gran assistència de públic, de la bellesa del temple i de les cases senyorials que l’envolten, de la precisió dels instruments o de l’harmonia del cant. I em faltarien adjectius per celebrar la nit perquè de vegades no hi ha vocables que aconsegueixen donar fe del moment únic: del fred que ens assetjava i de l’escalfor de la música, de l’incendi cromàtic de les flors de Pasqua i de la pal·lidesa dels llums, del recolliment de l’acte i dels riures al sopar. La llengua, ben sovint, s’ha de rendir a la potència que impregna la vida. Tanmateix, des del primers moviments de batuta, hi va haver una paraula que se’m va instal·lar al mirador dels llavis i que va observar amb emoció l’espectacle de sons. És un dels mots més bells i alhora més civilitzats amb què la humanitat ha desitjat autoobsequiar-se: gràcies.

Gràcies és un diminut cofre de sensacions que cap en la palma d’una mà però d’una immensitat tal que és capaç de dissoldre el mur del ressentiment. Del gràcies, en podem abusar tant com vulguem perquè és igual d’il·limitat que les galàxies de sentiments de gratitud que arrecera.

I jo desitge aprofitar-me’n per agrair a Polinyà i al seu grapat d’habitants l’esforç sostingut que els deu haver costat el regal d’aire que ens esperava aquell capvespre i que condensà les veus del cor, els laments de l’orquestra i la nostra respiració en suspens davant de la màgia. Quina classe de poble és capaç de comprometre’s amb projectes que requereixen tants sacrificis? De quina pasta estan fets els éssers humans que viuen pendents de reintegrar a la societat una part d’allò que han rebut? No haurien de ser ells les figures a reverenciar, els altars on abdicar de maldats?

Gràcies als déus i deesses de cada dia que s’esmercen a construir llars entranyables, que tronen pels palaus de la dignitat i que fan cosquerelles a les fosses de l’oblit. Gràcies als herois i heroïnes d’anar per casa, enormes i discrets, enlluernadors però, malhauradament, en moltes ocasions, invisibles. Vull que siga el vostre exemple, rellotgers i rellotgeres de llum generosa, qui done corda al món i qui encapçale la resistència als temps foscos que ja s’acosten. 

La taula de la vida

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 22 DE DESEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Entres al menjador i allí està. Engalanada com cada final d’any, generosa en brillantors i vidre, la taula parada espera pacientment la celebració. La seua visió t’encongeix el cor. Vols mantenir-te seré i gaudir de l’harmonia de l’àpat, però els records et liqüen la realitat.

Si hagueres de concentrar la teua biografia en un didal d’imatges, per damunt dels fets més significats, les contrarietats i les siluetes que t’han fet costat, destacaries les taules al voltant de les quals has anat xarrupant el temps. Encara tens present la de fòrmica on desdejunaves de menut. La redona del pis d’estudiant que fou escriptori i melic de sopars oberts a la matinada. Conserves el tacte fresc de l’enorme pedra coberta de taulells ceràmics, cor de la casona dels iaios, que t’oferia gots d’orxata fresquíssima en aquells estius gloriosos. I ara, la de la teua llar, moble immaculat abraçat a un ventall d’amistats reposades i tertúlies profundes.

Però, d’entre totes les taules que t’han esperat, n’hi ha una on continuaràs sempre assegut. És la senyorial de fusta de caoba, fosca i pesant com un dimoni, estovada al mig de la casa dels pares des que es van casar fa mil capvespres, on heu festejat, amuntegats i feliços, naixements, èxits, festivitats i esperances. És la taula que ha organitzat els cossos: a una punta, les criatures; al costat, els progenitors. Després, adolescents, adults i, finalment, a la banda oposada de qui acaba de nàixer, els ancians. Aquesta disposició, semblant a l’esdevenir de la vida, és la que et facilita sovint el record: la cadira del centre l’ocupava la tia; en l’extrem dret, com de costum, el iaio. I t’adones que el calendari varia, i les existències, i els oratges, però la taula, la pista per on transitem els éssers humans, es manté inalterable, indiferent als llocs perduts, als coberts reduïts, al plor entretallat en redibuixar un gest de qui ja no tornarà mai.

De sobte, veus i passos et tornen a la realitat de l’indret. Entre abraçades, seieu a taula i de pressa convoqueu la memòria i el seu poder de contenir l’univers de l’amor en un sospir. Per això, al cap d’un instant, ja hi sou tots: els qui viviu el present i aquells que un dia el van compartir amb vosaltres. I a pesar de les llàgrimes atrapades en els rostres silenciats que vas estimar tant, somrius perquè saps que enguany, una vegada més, a la taula familiar, tampoc no hi faltarà ningú.

Pescadors de vides

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 8 DE DESEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Pascual Durà és el capità del Nuestra Madre Loreto que fa uns dies rescatà 12 immigrants de la mar. Pascual Durà i el seu pare, José Durà, que en anys passats també va haver d’atendre nàufrags, no tenien per què haver-se jugat la vida. Ben mirat, només són uns simples i sacrificats treballadors de la mar. No estaven obligats a fer-ho, certament, però els Durà no semblen d’aquest món, almenys no del que s’està forjant, cada dia més insolidari i vergonyant, i que ara mateix té l’epicentre a Andalusia.  

Pascual Durà, sense pensar en les conseqüències, recull en aigües internacionals, prop de la costa de Líbia, uns nàufrags. El govern espanyol s’atabala amb l’acció però perquè no es diga que els defensors de llibertats de tots els colors i usos no estan disposats a tirar una mà, es lleven ràpidament el problema de damunt: que els descarreguen a Líbia, que és el port pròxim més segur -ordenen els panxacontents de polítiques migratòries de sofà. El Loreto s’hi nega. Només desembarcaran en territori europeu: Líbia no garanteix els drets humans. El govern valencià ofereix el port. Madrid ho rebutja. Pascual, forçat per la situació extrema al pesquer, posa rumb a casa. Atònits pel gest, per fi i com per art de màgia, Salvament Marítim afirma que Malta els acollirà.

Hi havia a la mar, una nau de decència que buscava un port on arrecerar-se... Podria ser el principi d’una bella havanera que contara l’heroïcitat d’uns pescadors generosos. O una metàfora de la malaltia que rosega les entranyes de la democràcia. Perquè durant una setmana eterna de terror i privacions, el govern espanyol ha donat llargues al crit d’auxili del Loreto i ha jugat amb la seua seguretat. Per una falta d’empatia i de compromís seriós, han vorejat la tragèdia uns homes que s’han sacrificat per uns desconeguts que suplicaven ajuda. I ho han fet moguts només pels principis de solidaritat, fraternitat i humanitat, principis que en aquestes latituds es van enterbolint més i més.

Una vegada a recer els emigrants, Pascual s’ha afanyat a posar rumb cap al calador: la vida continua i ell sap, millor que ningú, que no és fàcil i que costa mantindre el cap fora de l’aigua. I mentre des del sud avança una tempesta que retruny d’odi, nosaltres portem gravada a la retina la gran lliçó del mariner que pesca vides: mentre hi haja vaixells carregats de decència, sempre es dibuixaran horitzons de llibertat que ens rescataran del mal oratge.

La terrassa

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 24 DE NOVEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Encomanem una taula per dinar. En som tres i hem reservat terrassa per gaudir dels últims sospirs de l’estiu. El restaurant està a gom. El cambrer ens indica el lloc on ens atendran. En uns minuts, diu. Entre un mar de comensals destriem la nostra taula. És microscòpica i literalment encaixonada, com un bou a punt d’eixir a la plaça, entre dues altres: a la dreta, una xica amb l’enamorat, a l’esquerra, una família de tres. Més enllà, jovenalla i turistes.

Ens costa accedir al punt adjudicat perquè hem d’esquivar bosses de mà i criatures gatejant. Al remat toquem terra. Sessió de contorsionisme, acoblem torsos, cames i estómacs a la fusta i ja formem part del decorat. La meua amiga, però, no pot evitar refregar-se l’esquena contra la del veí. Ens quedem immòbils, no movem ni una pestanya. No podem. Al cap d’una vida, ens pregunten pel dinar. Dos volem picar; un, la paella. Error: l’esgarrat i les gambes arribaran en un minut, avisen; la paella en 30. Però som educats: esperem en silenci mentre ens tortura la visió de l’hummus desvergonyit, plantat sobre la taula.

La cuina bull. El servei vola. Al remat, apareix la santa paella i ens llancem sobre tot el que sembla comestible. Donada la promiscuïtat del lloc, els enamorats de la dreta ens confiten el dinar amb besos sucosos. Ell li llança floretes que les nostres oïdes, a la vora de les seues boques, atrapen al vol. Ella abandona la mà al costat mateix del meu plat. Acabem amb un trosset de pastís de xocolate que perfuma l’ambient frenètic que conformen cambrers, parella embafosa, pares esgotats, turistes, joventut dels mil fragments de converses, crits, riures, i la calor que tot ho lliga, com una maionesa enganxosa.

Abonem la factura del despropòsit d’àpat i fugim de la terrassa atapeïda de gent, mal situada i mal servida. Mire la meua cartera buida amb ràbia i em pregunte si és just que, ben sovint, el món de la restauració es veja en entredit per culpa d’uns pocs que encara no han entés que la qualitat dels serveis que ofereixen, el condicionament dels locals, la lluita contra l’intrusisme, l’equilibri entre les terrasses i l’espai públic o el control dels preus abusius han de ser punta de llança d’un servei de qualitat amb destinació al futur.

Tal volta seria hora que escoltaren els desitjos de la clientela. No fóra cas que un dia, en acostar-se al pessebre, només hi troben les brases del que fou un foc esperançador.

El moc

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 10 DE NOVEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Porte un temps en què de vegades zigzaguege entre dos corrents: l’aclaparament immobilitzant i unes ganes de lluita immenses. La paràlisi temporal em ve de l’allau secular d’immoralitats per part d’individus que pretenen dirigir la societat sense sotmetre’s a les lleis de la decència. Sovint pense que només canvien els rostres i que cognoms i clans no es mouen ni es mouran mai d’on sempre han estat. Per contra, les ganes d’eixir al carrer i dir-hi la meua, procedeixen de la barbaritat de situacions injustes que dominen la vida diària, on queden atrapats éssers que sí que compleixen amb el compromís social però que es veuen subjectes a criteris absurds o tendenciosos de jutges, banquers, empresaris o administracions.

Ara mateix navegue una altra vegada entre tempestes. I tot per un humorista. Insistisc: un hu-mo-ris-ta. Per això m’he posat a escriure.

Resulta que l’home munta un esquetx en el qual es moca. Cap objecció. Però va i el recipient que ha de recollir la viscositat és l’anodina bandera d’un estat. A l’instant, veus vitrificades de la Història el catapulten a la categoria d’agent desestabilitzador i de dimoni sulfúric.

Parlem clar: un moc és un moc. Té poques aplicacions i menys adoradors, i no crec que n’hi haja per desempolsar les casaques antigues com està fent algú. Un drap és moltes més coses. Serveix per netejar vidres o cosir titelles que es burlen de déus i pàtries. Un drap es pot llavar, retòrcer; fins i tot, besar. Sí, besar draps pot ser una afirmació d’amor. Ja veus.

Aleshores, per què algú s’ha sentit ofés pel fet que un hu-mo-ris-ta deposite un moc en un tros de tela quan d’altres hi depositen baves i no ens estirem els cabells, ni pressionem per tancar locals o amenacem el personal amb insults? Per què aquest algú no s’obri en canal quan un polític pega mos a l’erari públic, la banca forceja amb un govern democràtic o un sacerdot aixopluga criatures davall la sotana?

L’artista que ha sublevat els ànims és un simple professional. És un hu-mo-ris-ta que treballa per traure els colors a la societat, però no el foc roig de la vergonya que portem gravat a la cara la majoria sinó l’arc iris dels drets humans que són els que ens han d’acolorir l’existència. Ser lliure no és viure en un món monocolor ni minicolor; és créixer en una torre de Babel de models de sentir. La resta, l’obsessió per matar veus, és propi d’una mentalitat viscosa. Igual d’inútil i repugnant que un moc.

Maria Jesús Bolta a Plaerdemavida. 27.10.2018. À punt