Ningú no naix odiant

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Em costa entendre com alguns que es diuen valencians abominen dels sons i les paraules que des de fa segles espurnegen per l’atmosfera d’aquest racó de la Terra. Séquia. Marjal. Penya-segat. Horta. El nostre món: un territori planer i muntanyenc, sec i humit, farcit d’arena, de pinedes i de vegetacions corals que fa temps va invitar-nos a instal·lar-nos-hi i a construir arquitectures pròpies i racons singulars. I tot, arruixat per la llengua que parlem. 

On va la corda, va el poal. A cabassos. A cau d’orella. D’afegitó. Vos sonen aquestes expressions privilegiades, senyors polítics que desitgen entaforar-les en la capsa dels idiomes morts? No vos resulten deliciosament arrapades al terreny? No vos venen ganes de deixar-vos-en seduir? No? Sospite què ocorre als assaltants lingüístics: ignoren per complet els tresors literaris que portem moltes vides parint i acumulant en la llengua que tant i tant i tant detesten. Rondalla. Faula. Assaig. Romanç. Auca. O si no, si coneixen la nostra cultura i això no els ha estimulat cor i esperit per estimar-la amb fervor, és que tenen un avenc enorme en algun punt del seu passat. 

Només ens calen unes poques grafies i un accent per escriure el nom de la llengua que ens fa de vehicle a fi de travessar la història. A canvi, el valencià ens ofereix desenes de combinacions i milers de mots per acreditar cada ésser viu o material, saludar el veïnat, plorar les pèrdues, xiuxiuejar declaracions d’amor, cantar, comentar el dia a dia, reproduir sentiments de ràbia o d’alegria, transferir tradicions a les criatures. Per això, cavallers malaltissament obsessionats en la desaparició del nostre parlar, aneu on aneu no aconseguireu escapar de l’eco d’allò que tant menyspreeu. 

Com deia Nelson Mandela, ningú no naix odiant; són els altres qui t’ensenyen a fer-ho. Més valdria que vos netejàreu les mans de fang i renunciàreu a buscar la decapitació del valencià a base de votacions confabulades i de menyspreus institucionals. Pareu de carregar contra ell i voler convertir-lo en enemic; ja heu vist que no funciona. Assumiu-ho d’una vegada. Mentrestant, continuarem vivint en/per/amb la nostra llengua per Herència. Arrels. Lligam. Germanor. Lleialtat.

M'agraden les vostres llengües

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

M’agrada el francés. Amb ell vaig aprendre a llegir i escriure; més tard, a teixir amistats, compartir la meua visió de la vida o declarar el meu amor. Em va acollir de menuda i m’ha permés volar amb Le petit prince; submergir-me en Madame Bovary o deixar-me acaronar per la veu de Moustaki. 

M’agrada el castellà. És la llengua de l’adolescència que em va abocar a un paisatge diferent però igual d’apassionant que el meu originari. El seguisc als mitjans de comunicació; m’entretinc jugant amb els accents que l’evolució li ha forjat, i sóc seguidora confessa de Delibes. 

Pel meu recorregut de vida, m’interessen l’anglés i l’euskera; m’apassiona l’italià; em captiven els diferents dissenys dels alfabets; i estic segura que encara sorgiran nous universos de sons i paraules que em commouran.

Però la meua llengua és el valencià; no com a resultat d’una imposició, sinó per anhel personal. La silueta d’un idioma no són només els vocables que el formen sinó també, prioritàriament, tot allò que amb el pas del temps te l’acosta tant que acaba adherida als batecs del cor: l’entorn, les persones que t’acompanyen en el passeig o en les tempestes de la vida, les tradicions, la història, les converses a la fresca, les frases fetes, els refranys, els noms i els malnoms, les receptes de les iaies, els versos per descriure albes i capvespres...

No maniobraria mai per tal que una llengua desapareguera i que arrossegara, en la caiguda, una civilització sencera; no blasfemaria sobre els seus tresors idiomàtics donat que és una manera de propiciar el menypreu a qui la parla; no la miraria amb mals ulls perquè una llengua és l’obra d’art harmoniosa de com una comunitat relata la seua presència al món. 

No lluitaré mai contra cap llengua. Sí, però, contra els patriotes d’anar per casa que pretenen silenciar la meua i que confabulen per convertir en cadàvers les llengües minoritzades. Per aquestes latituds, ho acaben d’intentar. Però els hem recordat, una vegada més, que no aconseguiran el nostre desnonament lingüístic. Que el valencià és la nostra casa. Que la nostra casa no es toca. Ara bé, té les portes obertes de bat a bat. A tothora. Per això, si volen, endavant: hi seran sempre benvinguts.

L'Horta suplica

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Estirada a la vora de la mar, llança al cel braços i dits suplicant ajuda. Ni tan sols el seu color verd esperança aconsegueix revitalitzar-li l’ànim. “L’horta agonitza”, diu un llaurador de llarga travessia. I me’l crec. Des de fa temps, assetjada pels voltors del capitalisme, a la nostra terra li costa més que mai alçar el cap i respirar: tènues subvencions de les institucions, discret relleu generacional, i la creença, la destrellatada i perillosa creença d’una part de la societat, que l’horta ha de ser una mena de parc temàtic que s’ha de mantenir viu per poder passejar-hi, recrear-se en el canvi estacional o ensenyar a les criatures que les taronges o les carxofes no es cultiven en els supermercats. Pobre paisatge! Li faltaven ara els atacs a la Llei de l’Horta. Tanta poesia i narrativa sobre com els il·lustres llauradors i llauradores anteriors s’han dedicat a guanyar-se les garrofes a vora séquia, i mira tu a quin punt hem arribat! Quant els queda als camps conreats de sol a sol per famílies que encara hi habiten abraonades per pura supervivència o adhesió centenària? Quant els deu quedar, si el govern valencià menysprea l’oceà de cavallons que ens proporciona marees de deliciosos aliments, i acaba de regalar un bon pessic d’aquest racó del món als filisteus de sempre perquè hi construïsquen sense mesura? I és que continuen havent-hi pirates amb corbata disposats a massacrar séquies, camins i hectàrees de tradicions per promoure un model de civilització que formigone la nostra identitat i ens cimente el dret a perdurar agermanats amb la natura. 

Així i tot, per a moltes persones, som un país ric en orgull i dignitat que, des de diferents fronts, pot allunyar l’agricultura de la sepultura. Perquè, conscients de la nostra fragilitat davant d’allò que el planeta és capaç d’aplicar-nos, ens sentim cada colp més i més abocats a salvaguardar l’entorn, que és com dir la vida. Una pena que cap dirigent de fang no entenga que formar part d’una terra implica no sols estimar-la, sinó també respectar i ajudar generosament a qui porta segles atorgant-li i atorgant-nos vida.

No permetrem l'oblit

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 FEBRER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quantes vegades, al llarg de la nostra existència, visitem el passat? En quantes ocasions busquem aquella persona estimada que ens acompanyava de joves o aquella casa-niu on vam residir durant dècades? A mesura que corren els anys i ens acostem al templet de la tercera edat, la presència de l’ahir guanya terreny a l’expectació del futur. Alguns ho consideren nefast perquè associen la nostàlgia a la memòria, i acusen aquella de triturar-nos el present. Jo, en canvi, crec que mirar enrere no ens converteix en esperits afligits pel que ens toca viure en l’ara. Mentre hem anat construint dreceres o coves per resguardar-nos de les tempestes de la vida, és normal que anhelem assegurar-nos que allò d’antany es mantinga ferm en la nostra memòria. Perquè a partir d’un cert moment, hi ha paisatges íntims que només tenim l’oportunitat de recórrer amb els ulls dels records. I ho hem d’agrair ja que la memòria, tot i ser sovint poc reverenciada, és un dels tresors més preuat que posseeix l’ésser humà. La memòria també ens ofereix l’oportunitat d’analitzar els punts de partida de conflictes que ens marcaran per sempre: pensaments confessats a deshora o fora de context, gestos inadequats, decisions errònies. En una paraula, errors en la nostra pròpia narrativa que, d’alguna manera, constitueix també un fragment de la història col·lectiva. 

En aquest moment en què una bona part del món s’agenolla davant l’odi i la violència que pretenen sotmetre la majoria de la societat a un control aclaparant, des de casa hauríem de revisar el passat propi i el comú. Hauríem de tornar enrere en el pensament per destruir l’horror desbocat actual, i rememorar d’on venim: de guerres que no vam saber evitar; de dictadures salvatges que hui en dia continuen en mans dels hereus; d’individus obsessionats per forjar-se poder i predisposats a eliminar allò que els faça ombra; de fanàtics recolzats per ments absents. 

Certament, la memòria es pot revelar bella i purificadora; o aterridora i traumàtica. Però, així i tot, cal mantenir-la present. Ara més que mai. A fi de no reescriure tragèdies ja sofertes, no permetrem l’oblit. No permetrem que ens obliden.

Falles de dolor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 FEBRER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Sempre he considerat que l’essència de les Falles és profundament brillant pel fet que ofereixen una dimensió elaborada de l’actualitat que s’esforça per arribar a tot el món. M’hauria encisat haver nascut artista i haver posseït la gràcia de transformar en somriures el present que ens devora. Em resulta tan meravellós com la creació literària, on una idea, simple o laberíntica, ha de caure sobre el paper convertida en una accessible genialitat de paraules. 

Enguany, em pregunte com podran les Falles transmetre el dolor de la Dana. Amb quin tacte hauran de tractar el record de les morts causades per la incompetència d’un govern? Si disposara de talent per dissenyar falles, pense en el monument que alçaria i em sorgeix un senzill obelisc, molt elevat, això sí, per encabir el relat del terrible 29 d’octubre i dels dies posteriors. No esperaria cap altre material que no fora fang perquè, a mesos de la tragèdia, el mal govern encara permet que òmpliga l’atmosfera, el cor i la vida diària dels pobles afectats. A la part baixa de la columna, a l’alçada del carrer, aplaudiria la presència dels voluntaris i voluntàries que van córrer a regalar solidaritat. Al llarg de l’estructura, cap amunt, distribuiria recordatoris dels bens personals destruïts que han dut les famílies a una crisi afectiva i econòmica duríssima. Finalment, allà dalt, dedicaria les quatre cares de l’arquitectura als individus que no van saber gestionar la situació. 

O, tal vegada, no. Tal vegada no ho faria tan grandiós com solen ser-ho els monuments de sàtira, i només representaria l’horror que ens habita plantant una única figura sobre l’obelisc de fang, la de l’irresponsable que ens ha ultratjat la vida, perquè la gent tinga present que ell continua interpretant el seu sainet a base d’excuses indefensables i faltes de respecte.

A pesar dels meus dubtes, però, hi ha una cosa que confirme d’entrada:  guarniria la cerimònia del patiment amb ofrenes als éssers vius resistents, sense trons de bacs, sense cap ninot governant indultat. I en el silenci colpidor que acompanya tanta tristesa, buscaria les veus de la dolçaina i del tabal perquè musicaren el record de qui ja no tornarà mai més.

El vertigen de l'astronauta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 GENER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El dilema quedaria així: es pot ser astronauta i sentir vertigen per les altures? Ser vaca i ser al·lèrgica a la lactosa? Difícil, no? A mi, em sembla quasi impossible. Més encara, hi afegiria; ratllaria una irrealitat compromesa. Així i tot, el dia a dia ens demostra que aquestes situacions d’incongruències s’han donat i es donen encara, a pesar del temor i el rebuig que genera en la majoria de la societat. Trobem aquell que es diu més de la terra que la xufa, però que lluita per desfer-se de tot allò que ens fa poble valencià, començant per la llengua; qui s’autoproclama ecologista i firma projectes urbanístics que soterren territoris sans; qui és militar i va de pacifista per la vida; qui es disfressa de periodista, de difusor de veritats i bla-bla-bla, i es ven a algun poder corrupte. 

Moltíssima gent reprova aquesta part fosca de la personalitat i ho denuncia com pot, perquè desitja que, per damunt de tot, cadascú aplique la transparència al seu currículum laboral i vital. I jo em pregunte: com seria haver de suportar un conseller d’educació que no tinguera educació? Com un altre astronauta vingut de lluny, que sentira nàusees per allò que haguera de predicar. Seria una broma pesada; no en tinc cap dubte. Perquè la mala educació és una mantega enganxosa que recobreix cervell, cor i boca; una betxamel espantosament aspra, que amarga qui hi suca l’alé. A mi, en general, no em fan les salses però, per desgràcia, en desenes d’ocasions topem amb algú que ens enfanga l’ambient amb actituds cíniques, gestos fora de lloc, paraules malsonants o intervencions provocadores, i que dinamita, amb el seu comportament, qualsevol possibilitat de convivència. Quina mena de confiança despertaria un individu que, per explicar les seues malifetes, malcorara a base de menyspreu permanent i jocs de mans que pretengueren enviar a pasturar l’adversari polític? Quin malson, per favor!

I és que tinc molt clar que els primers passos per a arribar a ser un bon ciutadà i, si ha de vindre el cas, un bon representant polític, són l’honestedat i la cortesia. Embolicar els fracassos propis amb calúmnies als altres, ja t’hauria d’estar indicant, de forma educada, quin és el teu camí d’eixida.

Hui, de què vols que calle?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DESEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ho sabem tot de tot? Vull dir, ja no dubtem de res? Qualsevol tipus d’intervenció pública, del nivell que siga, ha esdevingut un dictat absolut. Sentim veus a tothora, cada vegada més categòriques, que expliquen, retruquen, il·lustren o testimonien, però cap, o molt poques, gosen manifestar vacil·lació. Hem construït una societat on domina l’ego poderós i ja no hi té cabuda la indecisió o l’atenció discreta. 

Què ocorre si et quedes una estona absorbida pel relat dels contertulians? Abans, res. Abans, entre xerrameques, quan algú romania capficat amb la mirada fixa sobre qui portava la veu cantant del grup, engolint-ne les aportacions i demostrant-ne l’interés amb cabotades o mig somriures, solíem creure que, en el moment en què aquell rostre segellat obrira la boca, amollaria una allau de veritats raonades. I, de fet, així solia ocórrer. Hui en dia, però, la imatge que ens proporciona qui atén les dissertacions alienes sense interrompre-les a cada segon, ens sol dur a pensar que calla perquè hi té poc o res a dir. Com hem passat de reverenciar escoltar sense dir ni piu a considerar-ho una debilitat? Fàcil: en aquesta societat competitiva i veloç, no tenim temps a perdre amb goles mudes o titubejants. Hem de raonar tots i de tot amb una seguretat d’aplom, amb una declamació clara i sonora, perquè és l’única manera de recordar la nostra presència a la resta del món; per això no callarem per escoltar els altres. 

A mi, per contra, m’encisen les persones que exposen les idees sense cap contundència, que hi interposen el silenci, assimilen amb passió les intervencions foranies, tot i ser contràries a les seues, les masteguen i, quan els toca el torn, en donen la seua visió. Quina elegància i quanta generositat tan allunyades dels galliners de brams! A pesar que ens autobombardegem amb xarxes socials, influencers de quatre xavos i tertúlies d’histèries, encara hi ha qui s’esforça per frenar els tsunamis de paraules i convertir-los en un intercanvi pausat i amable. Ho celebre, perquè l’autèntica conversa no es redueix només a emetre sons; consisteix a comunicar-nos i albirar, de retruc, amb quines mirades els nostres interlocutors il·luminen el sentit de la vida.