dimecres, 8 de setembre del 2010

Dies de cendres i de plors

Anem a pams: morir no és una cosa que un fa a la babalà. De moment, qui ha mort ho ha fet per a tota l'eternitat. Pots apagar-te lentament, de sobte, xiuxiuejant, cridant, sol o acompanyat. L'elecció, però, no sol ser teua; et ve imposada per les circumstàncies de la vida.

Al meu país de misèria i de misèries, els governants s'ho han agafat al peu de la lletra. "Anem a donar unes quantes lliçons al pobre poble valencià sobre maneres d’anar-se’n a l’altre barri", han pensat els lluïdors de jaquetes presidencials. Dit i fet: des de fa uns anys -llarguíssims, al meu entendre- ens han convertit en uns moribunds eterns, en uns desahuciats perennes. No hi ha dia que no ens servisquen una sessió de genocidi lingüístic, unes classes de destrucció de patrimoni, unes imatges d’ocupació d’horta. Des de totes les seues trinxeres, ens llancen missatges per incitar-nos a la nostra pròpia aniquilació. No importa que l’objectiu siga la desaparició de la nostra llengua, el barri mariner del Cabanyal, les platges del sud, l’horta del nord, la música, el teatre, les festes i els costums, la gastronomia, la toponímia i els gentilicis, les maneres de dir i les rondalles... Tot serveix per aconseguir el seu propòsit: exterminar-nos. Fer-nos fora, ajudar-nos a palmar-la, enviar-nos a criar malves, a estirar la pota, a cascar-la...

Bé, doncs, des de fa uns dies, han tornar a obrir el seu Llibre del Genocidi. Ara es tracta de socarrar el paisatge. Molt bé. Per on comencem? Ah! La Mariola? Conforme. Allà anem: enviem un boig o dos sucadets de promeses, i territori i pobles i vides arrasades. Perfecte: cada dia els situem més a prop del cementeri.



Escric amb el diccionari d’argot al meu abast. Hi ha una infinitat de mots per reflectir la ràbia que sent ara mateix, mentre la serra de Mariola agonitza, encesa, mentre la Mediterrània la contempla sense poder fer-hi res, mentre els nostres carrers es cobreixen de cendra i d’impotència... Per què han abandonat els boscos? A qui beneficia mantindre’ls bruts i ple de brossa? Qui en nega la vigilància? Per què no s’han de reverenciar igual o més que un Palau de les Arts, una carrera de cotxes o la visita d’un senyor que es diu Benefactor Universal? Prepareu-vos, ara, per assistir a la pantomima dels nostres governants quan visiten el lloc dels fets: cares llargues, ulls plorosos, paraules tan i tan sentides. Però, a espai, no vos deixeu enganyar: les seues llàgrimes no es poden confondre amb la de les víctimes d’aquest immens abandonament. No. Les llàgrimes dels nostres governants només són fruit de la ràbia: la ràbia de descobrir que, malgrat tots els seus esforços, estem disposats a netejar el mal, replantar l’esperança i tornar a créixer. Una vegada i mil.

1 comentari:

Enric Senabre ha dit...

Tan trist com ho contes. Gràcies a Déu aquesta vegada s'ha lliurat la zona més poblada. Però és igual, li arribarà l'hora, és qüestió de temps.