Estimadíssim enemic...

No he sigut mai persona de conflictes; he preferit el pacte i, fins i tot, la retirada prudent, a la guerra declarada. He fugit de les aglomeracions, dels moviments sobtats i dels personatges violents. He sigut l’antítesi de la princesa guerrera, de la ninja cruel o de la pirata intrèpida i sempre m’he considerat la menys indicada per dur endavant una guerra, ni que fóra dialèctica.

Tanmateix, aquesta descripció del meu caràcter, diguem-ne, apocat, acaba de passar a la història. I tot, gràcies a les declaracions d’un individu fosc com el seu cognom que, a més, resulta ser cap superior de la policia valenciana.

L’altre dia, el tal Antonio Moreno, va qualificar els estudiants mobilitzats d”enemics”. Enemics! Quan el vaig sentir, el cor se’m va parar. Si l’”enemic” era l’adolescent que estudiava i que reclamava en el carrer el dret a formar-se, a progressar, a ser lliure,... Per totes les gaites de Fraga! JO tenia l’enemic a casa! JO convivia amb ell, nit i dia! De sobte, Joana d’Arc, la nació sioux i tot l’exèrcit de Napoleó junts, em van semblar una partida de Sims en comparació amb la meua valentia! En un tancar i obrir d’ulls vaig fer una anàlisi del perill que em tenallava ja la gola.

Des de fa uns vint anys tinc l’enemic a casa que em vigila sense descans i coneix a la perfecció els meus punts dèbils, les meues frustracions i els meus fracassos; que sap on guarde les llibretes del banc, les joies i el xocolate amb ametlles; que coneix els meus horaris, la meua edat autèntica i la quantitat exacta de les meues cremes; que entra a casa de matinada, ix del llit a l’hora de dinar i passeja per la casa descalç; que no veu el desordre, ni la brutícia, ni la nevera buida... A més, aquest enemic que tinc hostatjat de franc des de fa dècades, és tan cabut i tan insolidari i tan perillós, que és capaç d’estar dues nits desvetllat per engolir-se un llibre que l’ha enganxat; viatjar quilòmetres per consolar un amic; regirar biblioteques per trobar l’article que li han recomanat; socarrar línies telefòniques debatent sobre la vida; tancar-se amb altres enemics per elaborar estatuts de sindicats, regles d’or de convivència o esmenes a projecte universals; sofrir violència i insults en nom d’uns ideals; deixar-se la vida en la defensa d’una pel•lícula o d’una lectura; donar suport a totes les idees que algun dia, n’està convençut, canviaran per fi el món; omplir-me de tendresa quan percep que vaig a la deriva. Aquest enemic íntim que m’ha furtat les hores de son, que m’ha segrestat la llibertat des que va nàixer i que em reclama fins a l’últim alé és el mateix enemic que he abraçat per protegir-lo, que he vetlat quan els dimonis del món l’han despertat, que he acaronat per alleugerir el dolor de les espines de la vida. És el mateix enemic que des de fa vint anys m’assetja a cada segon i li n’estic agraïda, em violenta amb la seua espontaneïtat i me’n meravelle; m’ataca amb els seus somnis impossibles i em fa volar d’il•lusió.
No vull, senyor Moreno, que el toque. No vull que el perseguisca, ni que l’agredisca, ni que li marque la joventut igual que els seus avantpassats en l’ofici van marcar la vida als de la meua generació.

L’enemic que vosté més ha de témer no és l’adolescent que camina davant de tots construint camins i refent ponts. L’enemic més temut, senyor Moreno, és aquell que té la mirada del conformista, el rostre gris de la claudicació i la boca podrida del silenci.

En la casa on el meu enemic i jo convivim en pau, l’enemic, senyor Moreno, és vosté.