Ser respecte o no ser

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 JULIOL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ahir, passejant per València, vaig observar que en una de les parets d’un edifici impol·lut, algú hi havia fet una pintada. Tot i que sempre he pensat que la majoria dels grafits que visualitzem per les ciutats solen reflectir eslògans, reivindicacions o versos com una manera més de llibertat d’expressió, en el cas que comente, el dibuix semblava inacabat i resultava insuls, buit. Però el que més em va xocar va ser el llenç triat per amollar-lo: a la porta d’un tanatori. En un espai on habita la tristesa. En un refugi construït per fer costat al dolor de la nostra gent. Es veu que a aquest indret sagrat per a mi, com ho són una escola, una residència d’ancians, un hospital o, simplement, la casa d’algú, arribà una persona, destapà l’esprai i atacà la superfície verge que se li presentava davant dels morros sense plantejar-se què representava el lloc. 

Soc conscient que pintar quatre ratlles en un mur no altera el rumb de la vida que s’oculta al voltants de la pedra, però no deixarà mai d’atabalar-me l’absència enorme de consideració que circula entre nosaltres, les desenes i desenes de conductes irrespectuoses que presenciem a diari, de graus, intencions i conseqüències diferents encara que lligades per la mateixa falta d’empatia per tot i per tots. Tenim qui, en el tren, ocupa un seient amb els peus; qui orina en les parets d’un monument; munta Ferias de música que marginen la cançó en valencià; qui, en un museu, agredeix obres d’art en nom d’alguna lluita; qui menysprea gent pel color de la pell o la llengua; aterra al món de la política per escopir sobre la llibertat; organitza festes a altes hores de la nit;  o passeja gossos sense corretja. Són els comportaments que s’allunyen anys llum del respecte i els que, per desgràcia, més practiquem: meninfotisme, intolerància, incultura, incivisme... 

Tal volta caldria obrir tots els diccionaris i posar en negreta la paraula “respecte” per recordar que si l’obviem estem perduts; que una societat que aspire a “ser” (íntegra, bella, justa) haurà de basar els seus fonaments, defenses, i presents i futurs de convivència en l’actitud d’estima generosa de la seua ciutadania. 

Malsons a vora mar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 JULIOL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La nit de Sant Joan és, per definició, bellesa, alegria i calidesa. El llenç nocturn esguitat d’estrelles i de llunes representa tot allò que esperem de l’estiu i, per què no, de la vida. En un ambient festiu, juguem amb el foc, el foc amb l’arena, l’arena amb la mar fins que, en unes hores, flames, terra i aigua s’apropien de nosaltres i ens porten amunt i avall d’un univers de sensacions ben particulars.

Però, igual que tot en la vida, arriba el moment en què es fa la llum, s’esfuma la màgia i tornem a tenir davant dels ulls la nostra realitat, aquella que procurem configurar dia a dia. Enguany, l’alba també ens ha abocat a les retines encara enfebrades per la celebració, les imatges d’un panorama que es repeteix any rere any, cada colp més fosc i provocador. Parle de les deixalles dels milers d’individus que han passat una nit entre els braços de la natura, amfitriona generosa, i que, quan se n’han hagut de separar, li han donat les gràcies obsequiant-la amb quilos de botelles, plàstics, papers, cendres i algun que altre vòmit. Una manera miserable d’agrair la bondat d’una costa marina que s’esforça per sobreviure a la nostra maldat. A pesar d’això, allí tenim, a primeríssimes hores del matí, el sacrificat personal de la neteja que s’afanya per recollir la immundícia de l’atac de pirates de totes les edats, sexes i procedències. 

Evidentment qui ha de carregar amb la culpa d’emporcar el territori és, d’entrada, qui participa en l’esdeveniment. Per què cada persona no recull la ronya que genera i se l’enduu a casa? Perquè li falta mirament. Quina en seria la solució? Educar. Com sempre. Qui se n’ha de fer càrrec? Els adults, les famílies, les administracions públiques, les autoritats, els mitjans de comunicació, l’escola, la col·lectivitat en general... Mira que posseïm agents que podrien conformar un canvi d’actitud en qui abusa del món, però no ho fem perquè ocupem el temps en l’amfiteatre dels egoismes i dels insults permanents per tal d’aconseguir poder i estovar-nos sobre els caps dels altres. 

Després protestem si entropessem amb gossos a vora mar, perquè lladren, embruten, molesten... Queda demostrat que, de moment, preferim una altra classe de malsons.