Papas and Mamas

A vore, a vore, com està això? M’han dit que a Roma, hi ha 115 eminències que han muntat una fumata per decidir qui serà el gall del corral. I no hi anirà la policia a fer cap batuda entre tants homes que vestixen com Matrix i parlen mollet? 
–Per favore, cavaller –dirien i carabinieri–, on va vosté amb tant d’anell brillant i tanta creu daurada? No veu que sembla un Ferrero Roché per destapar?
Jo, que m’agrada aprendre de la gent que cobra dels altres per pensar, acabe de proposar als meus companys de claustre (no de monges, sinó d’ensenyants, encara que, ben mirat, tots estem en el mateix sac, esperant el miracle) que, a partir d’ara, cada decisió important que hàgem de prendre es convoque un conclau. Sense hores per tornar a treballar. Amb sinagües. I fumata negra, blanca o a ratlles. “Hem d’expulsar un alumne?” Quatre dies de meditació zen, a tot tren, per pair les paraules del tutor o tutora. “Hem de rebaixar continguts a classe?” Sis dies estovats damunt les estores mentre el cap d’estudis ens prepara una fumata de Titanlux satinat.
Amb la mà al cor afirme que si tornara a nàixer, seria papessa o papassa o mamassa o, ben reflexionat i ben reivindicat, Mama. Seria la llet ser una Mama! Una Mama que mama, perdó, que mana al centre de Roma! Manaria fer catxipandes per a tots els necessitats de pedigrí, manaria desfer totes les capelletes i adjudicar llocs d’alta responsabilitat a les dones, manaria vendre les propietats de l’església i repartir els beneficis entre les altres mames i els altres papes del món que viuen amb dolor la seua sexualitat, la seua salut, o la seua vida diària. Manaria envair els països del Tercer Món amb tones d’afecte i d’inversions, manaria repartir vacunes contra els odis arrelats als països rics, i manaria arruixar les esperances més menudes amb gotes de futur. Si fóra la Mama més manadora del món mundial m’abocaria al balcó de la plaça universal i maleiria, sense miraments, aquells que duen penjant del coll el cascavell de la insolidaritat, i donaria la cara per aquells que no tenen veu.
Ja sé, tanmateix, que ningú no necessita una Mama al Vaticà. Ben pensat, però, tampoc no li cal un Papa, al món.

Peix que es mossega la cua

Les autoritats sanitàries acaben de diagnosticar una nova alteració hormonal en algunes dones: es tracta d'una reacció estranya en la qual, de sobte, un bon dia, les afectades es queden cegues, sordes i mudes. La femella (normalment, amiga, esposa o amant d'un saltimbanqui folrat de milions d'euros) deixa de saber/conéixer/entendre el que la seua mitja taronja fa, diu, gasta o guanya. 

Així, és habitual en aquesta patologia que una pacient et vinga amb allò de "Un Jaguar en el meu garatge? No sabia que el meu marit n'haguera comprat un fa un any!" o "Sí, jo era la presidenta de l'entitat però ignorava que el meu reiet traficara amb influències i que per això teníem tants encàrrecs", o "Com volia jo que sospitara del meu home? Total per una reforma de tres milions d’euros en el nostre palauet?”.

L’OMS ha recomanat a la població que haja estat o estiga en contacte amb les malaltes, que ràpidament s’autoinjecte en vena una dosi elevada de bon humor per evitar el risc de morir d’humiliació, de cretinitat, de vergonya aliena o, en el pitjor dels casos, de totes tres infeccions alhora.

En el cas particular de l’estat espanyol, s’ordena a la comunitat que, sense dilació, es llance al carrer per escampar bacteris d’honestedat i lluitar així contra la terrible epidèmia que ataca la majoria de l’estament dirigent. Si aquest no fóra el cas, advertix l’OMS, pel fet que tothom estiguera ja afectat per la síndrome de mirar cap a un altre cantó, es recomana que busque d’immediat pinces i es pessigue el nas, els ulls i les orelles. De vegades, sobreviure és una qüestió d’ignorància. Encara que les seqüel•les siguen quedar-se, per sempre més, cecs, sords i muts.

I torna a començar.

Oposició

‎"Fernàndez Díaz s'oposa al matrimoni homosexual perquè 'no garantix la pervivència de l'espècie'

I jo dic que...
... m’opose a la intromissió de les sectes religioses en la vida sexual de les persones perquè “no garantixen el respecte a la lliure elecció”.
... m’opose a corones, uniformes i sotanes perquè “no garantixen la pau”.
... m’opose a la intervenció de la policia en la vida pública perquè “no garantix la seguretat de la ciutadania”.
... m’opose als mitjans de comunicació manipulats pel govern perquè “no garantixen la llibertat d’expressió i d’informació”.
... m’opose a tots aquells que aprofiten el seu poder per fer sofrir i humiliar els ciutadans i ciutadanes perquè “no garantixen els drets humans elementals de l’ésser humà”.
... m’opose a aquest govern del PP, als seus ministres, representants, votants i aclamadors perquè “no garantixen, ni han pretés mai garantir, el benestar i la felicitat de la societat en què viuen”.

Dieta

Per alimentar el cor i el cos només necessitava una cosa: afectes. Tones i tones d'afectes, muntanyes d'afectes, piles senceres, piràmides, cistells, carros, bosses, poalades, carretes, vagons, graners, oceans i mars d'afectes. De la resta de regals de la vida, en tenia prou amb dos mossos; realment, era poc menjadora.

Amb tu

Les seues mans semblen de pergamí arrugat, de tan fines i ancianes com són. Cada plec del seu rostre és un pessic de temps passat, viscut, combatut, i no sempre vençut. Al principi, la seua veu no aconseguia alçar-li el coll que, malgrat el pes dels anys, encara es manté elegant. 

Només ha sigut un comentari banal que li he fet, allò que ha encés els seus records. Tot d'una, m'ha agafat la mà, com si em necessitara per poder retrocedir a aquell temps de carros, de barraques i sèquies cristal·lines, de figues collides a vora camí..., i m'ha estirat i estirat cap a la seua infantesa. Hem tornat a la seua Fonteta dels anys 40 i m'ha ensenyat les misèries i els miracles dels obrers de vila i dels llauradors socarrats en viu pel sol; hem pujat al tramvia, camí de la mar; hem comprat al mercat de Russafa, a la parada de verdures de la rebesàvia Rosa; ens hem assegut davall de la parra, amb una família enorme al nostre voltant, i hem rigut i plorat amb les històries del iaio Vicent. Hem assaborit un pitxer d'aigua fresca del pou i hem passat nits senceres admirant com l'univers arruixava el cel amb milers d'estels. Més tard, hem corregut davant de la riuada, ens hem desesperat de dolor i hem acompanyat els homes a parlar amb els amos per suplicar-los ajuda.

Tot d'una, ha sospirat i se li ha enterbolit la mirada. "Ho recorde tot com si fóra ahir, com si encara estigueren allà..."

Ho sé. No patisques. Demà, tornarem a agafar-nos de les mans i, lentament, recorrerem juntes el camí de la teua vida; només tu, mare, m'hi pots conduir.

Gelats i congelats

Aquesta setmana, ho he hagut d'explicar al senyor inspector d’educació més de cinc-centes vegades: si el president d’aquesta gran nació apatxesioux pot fer una roda de premsa per a milions de persones dins d’una pantalla de televisió, per què jo, funcionària pública, més retallada que un confeti, sense pressupost per a calefacció... no puc fer la classe amb el cap dins d’un microones, màxima potència i mode descongelar?

Quin dolor!

Quin dolor! Quin dolor i quina pena penita pena! Al gran escultor i artistazo Rip Ollés, se li acaba de suïcidar una obra de 29 metres d’alçada i 36 tones de pes. El quixot castellonenc s’havia encabotat a representar tres coloms a punt de ser escanyats per unes mans, i la intenció, ningú no ho nega, era bona. Fins i tot, hi va haver algú que va afirmar que no li desagradava “Allò”...Tanmateix, les crítiques furibundes d’una part de la societat valenciana, insensible a les mostres d’art que pretenen anar més enllà de les quatre mamelles de cartró pedra dels artistes fallers, van ser determinants. I fa uns dies, l’escultura va decidir retirar-se de la circulació i s’amorrà violentament al terra. Casondena, els plomalls de la llibertat van quedar com un parterre gemegant! Un policia nacional, que va olorar l’enrenou i hi va acudir corrent amb la seua porra ben alçada i recta (la porra d’apallissar caps d’estudiants i funcionaris, em referia, so pervertits), encara va poder sentir d’un dels becs esmicolats un filet de veu que maleïa: “¡Que se jodan! ¡Que-se-jo-dan!”.
Del disgust, al pobre pintor de barba afgana se li van marcir les margarides. I és que la incertesa el torturava. Com podria ressuscitar aquella meravella? Aconseguiria, per enèsima vegada, un suculent pressupost per plantar-li un avionet o una olla Magefesa al perol? Havia de demanar ajuda als seus amics d’Andrea d’Or, perdó, Marina d’Or, agraciats per eternes grosses de loteria? O, al contrari, quedava més bonica, així, a la intempèrie, desmaiada sobre l’asfalt, amb trossos dels seus membres repartits estèticament, ací i allà, com un iaioflauta del 15M després del pas de les forces de l’ordre? I va ser aleshores, enmig d’aquell sofriment, atrapat entre les ganes de començar a donar per sac amb els andamis o respectar el descans etern dels pardals, quan es va produir el miracle: l’estàtua va parlar. Com vos ho dic! I en castellà del bo! Que què li va dir? “No me toques los pebrotes, que de aquí no me levantas, ni con porras ni con botes”. L’endemà, de bona hora, Pollés anunciava al món sencer i a les colònies de Mart i Saturn, desesperades per conéixer el futur d’aquella herència galàctica, que no ressuscitaria el monument de/a Castelló perquè així li ho havia confessat en el seu últim alè. Enormement afectat per la tragèdia, encara va tindre forces per acusar els enginyers, els jardiners de la rotonda, els diputats del partit contrari, de responsables de tot i més. I és que, quan el dolor tenalla les carteres, quan posa a la vora de l’abisme la llibreta del banc, quan submergix les factures en el llac dels deutes eterns, sempre fa dir bajanades. Ah! Pobra escultura, iceberg de La Plana, amant dels governants de CastellóStyle, callada com una monja pecadora, i obligada a mantindre el cap emergent per damunt del fangar de llangardaixos i serps que enverinen el paisatge... Qui li pot retraure de voler fer-se l’haraquiri per fugir d’aquesta condemna? 

Jo, trasbalsada per la notícia, he eixit disparada a fer-la petar amb la meua Termomix. Hi ha éssers morts que tenen més vida que alguns fantasmes del nostre món.