Ella

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 29 D'OCTUBRE DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Resseguir una llàgrima de pluja en l’anvers de la finestra que t’arrecera de les tempestes de l’existència. Llançar al vent un esclat de riure que naix del centre del cos i del cor i que expulsa, alhora, les sagetes endimoniades que t’enverinaven. Embarrancar la teua barca sense fre en la placidesa d’una mirada líquida. Engalanar els dies grisos. Trossejar els glaciars que ens estomaquen diàriament. Resseguir la cresta d’una onada que s’enfonsa en un futur turquesa. Puntejar de verd la terra cremada dels sentiments.

Açò és la vida. Tot açò. I ella, que et vol tant, ho sap de sobra. Perquè ha nascut amb tu. Al mateix minut i segon.

T’abraça, et prem contra el si i aprofita la teua inconsciència per bressolar-te, sabedora que eres un fruit de la seua generositat. A partir d’aquest instant t’acompanya a tothora i pertot arreu, presència fidel, enorme, que et fa estimar la vida, el temps de la vida. No hi haurà fragment d’alè ni mirada compartida, llibre agraït o riure infantil que ella no enregistrarà per, arribat el moment, recordar-te’ls. Un a un. O tots alhora, en un segon.

Creix amb tu. Compassa els seus passos als teus. Pren les mateixes dreceres que tu tries, salta els ponts que tu saltes, i es deté en les mateixes pedres que desequilibren els teus peus. Ella sap que tu eres la seua vida i que ella, malgrat tot, no és la teua. És l’única que t’estima sense demanar-te res a canvi. O, tal vegada,  tot.

El seu amor per tu està per damunt de les particularitats i les misèries diàries. No buscarà conéixer la veritat de les teues paraules; no et preguntarà per què tries el pitjor dels camins; no t’escorcollarà les butxaques a la recerca d’allò que t’ha d’arrabassar la vida. Ella només seguirà el rastre de la teua vida, silenciosa i complaent.

Un bon dia, massa prompte o ben tard, en perdre la consciència, la descobriràs i li posaràs matèria i paisatge. Per fi, identificaràs aquella presència que se t’ha adherit a la pell per davall del pèl i de les pors. I a partir d’aquell dia, la sabràs vigilant-te a cada alba i al final de cada crepuscle.  La veuràs quan tancaràs els ulls. La notaràs a prop quan tu ja estigues lluny. Serà gran o menuda, discreta o escandalosa, solitària o multitudinària, però sempre serà única. Única per a tu.

I és que la mort és així: servil i pacient; perversament generosa, fins al punt de regalar-nos un amor desorbitat i desesperat per la vida.

Octubre

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 15 D'OCTUBRE DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Som un poble de memòria fluixa, de fidelitats esgarrades i de traïcions inconfessables. Hem permés que les muntanyes esdevingueren brases, i la mar, taca d'oli. Som pobres en voluntats; ens han ignorat però nosaltres hem baixat el cap. La llengua s'esmuny cap a l'oblit a l’espera de voluntats fermes que en detinguen el curs i, malgrat això, maldem per continuar respirant l’aire de la vida.

Vam nàixer un 9 d'octubre, d'un part llarg i sever després del qual se’ns atorgà una identitat que prometérem custodiar. I ho vam complir; almenys durant els segles en què vam forjar la nostra identitat. En acabant, molt més tard, un 25 d’abril, un rei foraster ens embotí el seu dret de conquesta i ens va voler soterrar la veu. Hi hem sobreviscut i, amb nosaltres, la llengua que se’ns confià.

Però és a l’octubre, més que mai, quan celebrem d’on venim i amb qui hem fet el viatge. S’esgarra el silenci i s’escampen pertot arreu els noms d’aquells i aquelles que mantenen viva la flama del nostre relat. I ho aprofitem per rescatar les veus de totes les èpoques i racons del país. Octubre és un mes de fulles que envelleixen i també de fulls que naixen.

L’obra del gran poeta Vicent  Andrés Estellés continua passejant pels carrers, on trobadors i trobadores espontanis ens delecten amb les excel·lències del pimentó torrat o l’amor dels amants de València. I així, les nits perfumades de l’inici de la tardor es converteixen en nits de vi i versos.

Les institucions recuperades premien el valor i la integritat dels artistes que han llaurat la nostra societat amb les eines humils que subministren la ciència, l’art o el pensament. S’obrin els teatres, que rebenten de propostes engrescadores. Es convoquen premis literaris que guardonen, any rere any, els millors textos en valencià. Fins i tot, s’uneixen esforços per donar vida a una Plaça del Llibre, on la literatura en majúscula i en minúscula es retroba per donar fe de la seua vitalitat.  

Aquest és el camí a seguir per dignificar-nos.

Ho sabem per experiència: en les estacions de la nostra història, després de la claror de l’octubre, vénen les tenebres hivernals. Abriguem-nos amb la seda de les paraules que hem preservat, per lluitar contra els embats futurs. I continuem sent el poble d’octubre fins que arribe la nova primavera.

Aniversari

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 1 D'OCTUBRE DE 2016 

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hui fa anys i ha esdevingut un ésser responsable i generós perquè des que era només un farcell, el seu entorn li ha anat bastint una estructura sòlida on s’hi va instal·lar a poc a poc, i des d’on va descobrir com obrir el cor a les necessitats del món i, en acabant, tancar-lo suaument i retindre-hi allò que val la vida.

Hui fa anys i assaboreix cada plat que l’existència li posa al davant. Unes vegades hi pega mossegades fermes i d’altres, llepades suaus, com si viure fóra un incendi ferotge que intimida i subjuga alhora. I sap volar per damunt de les paraules, llançar-se al cel i escalar ones de tempestes. I sap interpretar els esclats del foc, murmurar noms d’amics i enroscar-se a l’espera de la pluja. És tro i xiuxiueig de cortina, roca de penya-segat i perla blanca. I cada alba, el vermell dels seus llavis aguaita darrere l’horitzó com un sol esperançador.

Hui fa dues dècades llargues però ben endins seu, darrere d’un plec del cor, continua residint  la criatura que fou. Tanmateix, hi ha moments en què abandona la calidesa flonja del passat i muda en barca temerària, sacsejada amunt i avall per tot i per res. I corre desesperadament perseguint la quimera. Corre i corre intentant acaçar la llambregada fugissera i intermitent. No pot parar perquè té pressa, molta pressa a trobar-ho tot i a fer-ne ús sense contemplacions. Però encara no s’ha adonat que tan sols atenyerà la felicitat quan abandone el moviment  convulsiu i torne al repòs de la paciència i la reflexió. Aleshores, el seu paisatge, curull d'afectes, l’abraçarà, i es rendirà per fi a l'estima del moment present. Pacient, a l’altra banda del deliri, la vida minúscula l’espera en silenci, igual que una mar preparada per deixar-se navegar.

Fa anys i és encara l’infant tendre que ha procurat rescatar la seua infància. Ha crescut en la innocència de creure que el món s’acoblava al seu cos com un vestit de seda, i ha intuït, en la foscor lasciva d’un crepuscle que, de vegades, el teixit s’esgarra i la pell queda a l’aire, pudorosa i indefensa. Ha hagut de madurar a la força per enfrontar-se a la nuesa, i ha lluitat pel seu territori i per fer retrunyir l’eco de la seua veu.

Hui, en la capsa dels dies habitats, ha ordenat els seus anys per fer lloc als que ja vénen de camí. Hui compleix 24 anys del seu temps. 

Mentrestant, aquells que l’estimen, continuen construint amarres de jonc a la vora de la seua vida per ancorar-s’hi eternament.

Què em queda de tu? El desig desesperat de voler recordar-te cada dia de la meua vida.


Què seria d'aquesta tristesa que em retorna la teua pell de porcellana, mare? 


Què seria de mi si no t'enyorara tant?

Força

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 17 DE SETEMBRE DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Admire sense reserves la gent forta. No em referisc als King-kong de gimnàs unflats d'anabolitzants, ni als exhibicionistes de platja o als emprenedors exitosos. No solen interessar-me ni la força dels músculs ni els comptes bancaris sanejats si no és perquè gràcies a ells, de vegades i amb molta bona voluntat, aconseguim millorar la vida de les persones necessitades.

No, els éssers humans que em deixen bocabadada o amb llàgrimes als ulls solen ser discrets fins a ratllar la invisibilitat. Viuen entre nosaltres, presoners també de la velocitat, vicis i virtuts del nostre món, i el seu comportament no denota de cap de les maneres la seua extraordinària capacitat per nadar riu amunt, sortejant totes les adversitats que presenta la navegació de la vida.

Parle de l'ancià vacil·lant que arrossega el carro de la compra tan buit com el seu portamonedes i els seus afectes. Parle dels pares que vetlen el fill malalt i que, juntes les mans, teixeixen amb tenacitat el fil de l’esperança. Pense en l'adolescent que descompta hores de son per estudiar perquè tot en ell l’empeny a buscar respostes més enllà del lloc on els seus pares han quedat atrapats. Em referisc a qui acull un familiar a sa casa seua barata l’alegria de rescatar-lo del pou; a l'emigrant abatut que continua caminant cap a l’horitzó perquè a la seua esquena tot ha perdut sentit i ha esdevingut ombres de dolor. Evoque qui ha perdut el treball però no la dignitat; aquella que s'alça cada matí per foragitar el buit que l'assetja; l’altre que s’alimenta de records feliços perquè és l’últim flotador per mantindre el cap fora de l’aigua de la desesperació; el de més enllà que busca el seu lloc al món, malgrat que aquest l’estigme, el violente i el rebutge.

Aquestes persones, microscòpiques en el paisatge de les nostres societats però gegantesques en tenacitat, són les que pinten el mapa secret dels afectes. No ens hauríem de deixar enlluernar per la falsa brillantor de l’espectacle mediocre a què vivim sotmesos sinó buscar l’autèntica heroïcitat que habita les nostres cases, carrers i ciutats. És aquesta gent perseverant qui hauria de conduir el carro de la història per enfortir-nos amb el seu exemple i per fer fugir  les bèsties que pretenen sotmetre’ns impunement a canvi de créixer ells i la seua avarícia.

De moment, però, permeten-nos respirar al seu costat cada dia i deixem que el seu coratge, com un perfum, ens impregne la pell i la voluntat.

Vesprada de tristesa que envernissa les galtes i encapota el cor. Dolor que no hauria mai d'arrapar les mirades. Estima a dolls.

Salvatge

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 3 DE SETEMBRE DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En done fe: el salvatge existeix. Al principi no n’estava segura del tot i sempre que creia entreveure’n algun espècimen corria a amagar-me per poder-lo vigilar millor, protegida per una cortina o el tronc d’un arbre. A força d’estudiar-lo i d’haver de patir-ne el comportament, em vaig anar fent a la idea que sí, que el salvatge no és cap llegenda urbana. Aquest animal viu entremesclat entre el veïnatge i tan a prop de nosaltres que, ben sovint, ens esguita amb les seues males maneres. Parle del salvatge que de matinada brama als quatre vents, del qui arruixa les plantes del balcó mentre l’aigua cau sobre el cap dels transeünts, del qui mata la conversa perquè crida més que ningú, del qui orina en un arbre, va amb bicicleta en contrasentit, eructa davant de la parròquia en ple, posa música a tot volum, parla als fills a crits, llança papers a terra, pinta grafits sense permís, o deixa la bossa del fem a la vora del contenidor.

Parle del salvatge que tu i jo coneixem de sobra; el d’anar per casa.

T’acompanya. Sempre. Te’n vas, ell hi va. En tornes, ell també. No te’n pots desprendre perquè el trobes pertot arreu. És com una ombra que s’ha acoblat a la teua o com una sangonera que se t’enganxa al dit i que no pots fer desaparéixer ni sacsejant la mà amb tota la còlera del món. No importa que vages al nord o al sud, que siga hivern o estiu, que siga dona o home. El salvatge té la capacitat per anar transformant-se i és capaç d’adoptar diverses nacionalitats, sexes o edats. Per això resulta tan complicat anul·lar un salvatge d’anar per casa. En canvi, és extremadament senzill localitzar-lo i identificar-lo. Tan sols has d’obrir la porta de casa per detectar-ne un. O dos. O cent. El salvatge d’anar per casa és extraordinàriament immutable a les mirades de reüll, insensible a les súpliques, fidel a les seues expectatives i amb una consistència de marbre en les seues actituds. No respectar les normes de comportament de la societat a la qual pertany sol ser el seu objectiu vital. Rebutjar l’autoritat i la veritat, també. I la moderació, si pot.

Corruptes de barri, sangoneres de caixa B, lladres d’escala i salvatges d’anar per casa. Aquesta és la societat que tenim. No ens en podem queixar: el zoològic complet.

Només m’anima pensar que, ben mirat, som les persones civilitzades qui tenim la clau d’aquest reducte de bàrbars. Confiem-hi; no hi ha qui es resistisca a una bona d’educació.