La força del trellat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 JUNY DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Des de fora, hi ha qui pensa que un gimnàs és un indret bulliciós ple de goliats de braços i cuixes embotits, de gegantes d’esquena quadrada com una pantalla de cinema, de sorolls de barres i bandes elàstiques. De molt de crit i poc d’enteniment. No sé si hi ha cap lloc així; jo, el que conec, és ben diferent.

A l’entrada del gimnàs del meu barri, unes fotos d’esportistes en ple rendiment, amb un somriure d’orella a orella, semblen voler incitar-nos a entrar en aquell regne. Tot ens suggereix que no ens quedem a la porta del que podria ser un canvi agraït en la nostra existència. A l’interior, la sala de màquines està extremadament concorreguda, tal vegada més del que els mateixos usuaris desitjarien, però és que la calor ja ens saluda a colps de ventall, i els cossos comencen a remuntar la peresa hivernal i a reclamar posar-se al dia.

Pertot arreu, i només visible als ulls dels habituals del gimnàs, es dibuixa l’ombra d’una paraula de set lletres, que conforma el programa de vida que sosté el lloc: TRELLAT. Perquè aquesta ve a ser la recomanació permanent de Carles, instructor, assessor, conversador excel·lent i esperit impulsor d’aquest territori. La seua narració està farcida de bíceps i tríceps, de bicicletes el·líptiques i de cintes de córrer, però també d’ànims i de crida a la responsabilitat. Les persones que acudeixen al local saben que han d’estar disposades a l’esforç, a un esforç contingut i continu, per atényer la meta a la qual aspiren. Així i tot, ens proposa Carles, aquest sacrifici s’ha de treballar des de la intel·ligència i l’autoprotecció. No podem maltractar el nostre cos si el que volem, justament, és gaudir-ne. Per arribar a aquesta conclusió, cada persona ha d’aprendre a conéixer-se, a visitar-se ben endins, allà on naixen l’autoestima, l’orgull i l’empatia, per a esbrinar com defugir la comparativa reiterativa amb altres esquelets i altres actituds, i recrear-se en els seus propis  avanços.

Han mort un bou

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 MAIG DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Va ser fa uns dies. Diuen que el bou hauria d’haver anat lligat amb una corda però que se n’alliberà i va córrer i córrer, desitjós d’esquivar els brams i les actituds que l’envoltaven i que no feien presagiar res de bo. I mira tu com, la criatura topa amb un muret apartat (a saber què va imaginar: un camí de salvament, un miracle? Pobre innocent!) i d’un salt el sobrepassa i es precipita al buit des d’una altura de 15 metres i s’esclafa, allà baix, al barranc. Potes rebentades. Sofriment indescriptible. Sacrificat. Fi del drama. “Un accident desgraciat”, es lamenten alguns; “Inesperat”, rematen altres. Coses que passen. Qui ho anava a dir?

I ens preguntem si, entre els allí presents, a alguna ment lúcida se li va ocórrer preveure que un brau sacsejat amunt i avall, que sent que al seu voltant tot el porta al terror i, tal vegada, a la mort, procuraria eixir de l’infern per qualsevol mitjà; si ningú no va intuir que tot ésser viu, per simple supervivència, buscarà sempre una escapatòria per protegir-se del sofriment i de qui li l’infringeix.

No ens enganyem: tothom ho sabia. Però presenciar el sofriment de la víctima és la raó de la barbaritat que anomenen “festa”. Perquè, que la teua gateta (el hàmster del teu fill o el gos de la xiqueta, tant fa), assetjada per uns energúmens excitats, isquera volant per damunt de la barana del balcó a fi de fugir-ne, seria dramàtic, no? I es perseguiria el salvatgisme de qui és capaç de mortificar un animal indefens. I s’exiliarien a les antípodes les bèsties que s’entretenen turmentant les nostres mascotes, membres estimadíssims de la família. Veritat que sí? Per què, aleshores, no hem de considerar-ho amb un bou? De quins residus ens nodrim encara per creure que els humans posseïm llicència per usar i abusar d’altres vides? Si en la majoria de cultures antigues es veneraven els animals, com és que nosaltres, ara i ací, continuem torturant bous per alimentar-nos la diversió i els nostres gens, negres de violència?

Han mort un bou. No, no he dit que ha mort un bou. Dic que han mort un bou. I això només pot ser obra d’una crueltat ancorada en la foscor, d’uns posicionaments que volem i exigim superats per sempre més.

Volant a la fira!

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 MAIG DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La xiqueta ha arribat a l’escola eufòrica; no tots els dies vas a la fira amb la teua classe. Almenys, això és el que creia. Perquè ara, dalt de l’autobús, la seua amiga Irene li acaba d’explicar que no, que on van no hi ha cavallets ni tren de la bruixa, perquè es dirigeixen a la fira, sí, però... a la Fira del Llibre. Com? Alba es posa de mal toc. Hauran d’aguantar tot el matí en aquest mercat de paper en lloc d’estar gaudint de fantàstiques atraccions?

L’entrada a la Fira està congestionada per gent de totes les edats. La menuda es queda d’una peça: com és possible que un indret tan avorrit desperte tant d’interés? Entra al recinte i cau de ple en una llarga avinguda plena de casetes a rebentar de llibres. “Alça! -s’estranya- Açò és immens.”. La mestra els recomana que s’acosten a les paradetes, que xarren amb els llibreters, que vagen a visitar les exposicions, a veure els espectacles o a seure als espais habilitats on autors i autores presenten les seues obres i, fins i tot, te les poden dedicar. Per megafonia no paren d’anunciar actes i d’oferir música.

L’ambient resulta molt festiu i Alba comença a trobar-s’hi a gust. Sense pensar-ho més, es llança a recórrer els expositors. Còmics en blanc i negre o en color, novel·les d’amor o d’aventures, àlbums de mapes, reculls de fotos antigues, antologies de textos clàssics, poemaris, sagues de personatges que ha devorat a la televisió i que ara se li apareixen escrites... Alba no en dona l’abast. En sa vida havia vist tal quantitat d’històries juntes! De sobte, recorda que els pares li han donat diners. “Tria el que més t’agrade, i a volar!”. Alba té davant dels ulls tantes narracions (que de segur que la portaran amunt, amunt), que no acaba de decidir a quina enganxar-se les ales. Perquè la súper illa que és la Fira del Llibre és com un aeroport de paper on cada paraula escrita és un bitllet per enlairar-se cap a un horitzó anhelat.

De camí a casa, Alba comenta amb les amigues els títols adquirits. Semblen tan atraients que els voldria tots! Somriu; sap que encara disposa de moltes hores per tornar a la Fira del Llibre, i deixar-s’hi robar el cor.

El gall de l'autobús

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 ABRIL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hi va haver un temps en què vaig haver d’acompanyar els meus pares a l’estació d’autobusos quan eixien a fer alguna escapada amb l’IMSERSO. Jubilats i jubilades hi arribaven, saludaven discretament i es posaven en cua a l’espera que els explicaren el protocol a seguir dins del grup. Em va sorprendre descobrir com, en cada ocasió, hi apareixia algun iaio que se n’erigia líder. Ningú no li havia atorgat cap autoritat però, des del minut zero, l’home (sempre era home) s’apoderava del comandament de l’excursió. Amb el morro premut, es llançava a xarrar com una cotorra, opinar de tot i obsequiar consells a tort i a dret de manera que, quan encara no havia arrancat el vehicle, tothom en sabia el nom i la biografia. La majoria el mirava de mal toc, convençuts que aquell espècimen els amargaria el viatge. Mentrestant, l’esposa es mantenia dos passos enrere, muda i somrient. Un somriure d’aquells que esculpeixes al rostre el dia en què entens quina és la imatge que et convé oferir al món. Imagine que en la vida de parella també era ell qui marcava idees i gustos, i que ella parlava amb un xiuxiueig llimat per no fer ombra al marit.

En l’actualitat, atenent-nos al precepte dominant que afirma que cal fugir de l’anonimat siga com siga i coste el que coste, l’escena del gall de l’autobús es repeteix a diari. Allà on coincideixen diverses persones, sempre en sol destacar una que fa gala de paraules o riures exagerats; que imposa les seues anècdotes particulars; que, quan pren la paraula, difícilment l’amolla, segura com està que el seu dictamen sobre tot i tots és vital per a la humanitat.

Jo preferisc de bon tros aquelles persones que controlen els decibels de la veu i practiquen el deliciós art d’escoltar. Són les que es reserven raonaments que poques vegades veuen la llum, les que solen obrir les finestres del món cap endins i donen prioritat a la reflexió. Per què, cada colp més, ens hem de deixar enlluernar per exèrcits de firaires que ens allunyen de la calma? No hauríem de reduir-los i recuperar la conversa plural i respectuosa? No hauríem d’esquivar les mascletades insulses que ressonen pertot arreu i permetre a les veus silencioses eixir a restaurar-nos les oïdes?

Necessite un llibre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 ABRIL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Tinc un problema: necessite un llibre. Ja sé que, d’entrada, no suposa cap complicació: disposem d’una bona xarxa de llibreries i biblioteques que, cal dir-ho, aguanten com poden l’embat d’una societat que sol fugir de qualsevol manifestació literària, i més si és en la nostra llengua. Celebrem la Plaça del llibre, per difondre les obres d’autors i autores d’ací. Es convoca la Fira del Llibre de València que, des del 27 d’abril, tornarà a omplir els jardins dels Vivers de literatura i de totes les persones que se n’alimenten. Sí, si et ve de gust, és fàcil adquirir una lectura.

Però, així i tot, continue amb el meu dilema perquè el llibre que busque no és solament per recórrer-lo i comentar-lo amb algú, si és que tinc la sort de trobar qui hi estiga interessat. Jo, l’obra que reclame és per instal·lar-me entre les seues pàgines i viure-hi. Per poder carregar-me a l’esquena la motxilla de l’expectació i tirar amunt pels cavallons de l’argument, saltant els barrancs dels paràgrafs, vorejant metàfores i navegant pels rierols de mots. Per arribar al punt àlgid de la narració i, des d’allí dalt, recrear-me en el paisatge dels signes de puntuació que trenquen o lliguen, o en la línia de l’horitzó que intuïsc però que encara no albire perquè s’amaga darrere les últimes clarors de la història.

Vull convertir el llibre en el meu refugi privat i sagrat, ocupada a intimar amb aquest o aquell personatge, a descobrir els secrets de totes les Madame Bovary, a recuperar el meu passat de la mà de vocables abandonats, a riure’m d’allò dolent que habita cel i terra. I, de tant en tant, quan m’assetge la curiositat, abandonar-ne la lectura i aventurar-me en el món dels humans de carn i ossos on la paraula, amb el seu farcit de sentits diversos, de bellesa i de força per canviar el món, agonitza d’inanició.

En l’immens Titànic que és aquesta societat dirigida per opinadors i opinadores a la carta, per boques on només bull la desqualificació gratuïta, resulta urgent retrobar-nos amb la literatura i fer-ne nostres les paraules inspiradores. Necessitem creure que encara estan a temps de rescatar-nos de la mediocritat desfermada. 

No som ninots

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 MARÇ DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És diumenge de Falles. Des de la terrassa del bar on he anat a parar, l’horta maragda competeix amb l’atzur del cel, i l’aire anuncia que la primavera ja fa cosquerelles a la panxa de l’hivern. Mentre celebre la fortuna d’habitar aquest espai de serenitat, una parella i el fill d’uns sis o set anys seuen a una taula veïna. D’immediat, la criatura trau una caixa de la motxilla del pare. L’obri i mira els adults somrients que, amb el cap, li semblen dir que sí, que endavant. El xiquet, el tresor a les mans, camina cap a la font que, casualitats de la vida, cau a tocar de la meua cadira. Ni per un segon dubte de les intencions del menut. Per això, quan acosta l’encenedor a la metxa del petard i l’encén; quan terra, copes i servidora senten el sacseig del coet en la pròpia carn, jo ja tinc les orelles tapades per evitar que el bombardeig em travesse els timpans.

A partir d’aquest instant, el dimoni de la pólvora no para d’esgarrar l’atmosfera amb una corrua de detonacions ensordidores que ens impedeixen xarrar, llegir o contemplar les musaranyes en pau, i que ens obliga a abraçar les pobres mascotes, paralitzades de terror. Mentre els progenitors del pirotècnic de Primària es delecten amb un plàcid esmorzar, la resta de la ciutadania, que també vivim ací, que també pretenem gaudir d’un ambient reposat, que també tenim dret a no veure’ns involucrats en activitats que no són del nostre gust, ens esforcem per controlar-nos i no llançar-nos en bloc a posar a remull a la font coeters intrusos i derivats.

Així i tot, ja veus tu, m’agraden les Falles. Les vaig descobrir de jove i em recorde amb els ulls oberts com a plats en la meua mascletà iniciàtica; amb un somriure d’orella a orella en entropessar amb els primers ninots; i amb ales al cor quan, més tard, vaig conéixer les bandes de música. El que continue sense entendre, però, és com una celebració (en definitiva no es tracta de res més que això), està legitimada per alterar-nos tant el dia a dia. No es podria conjugar, en el futur immediat, festa i mirament pel veïnatge? Actes multitudinaris en la via pública a diari i respecte a l’abast de tots? Mirem d’aconseguir-ho. Per favor. No som ninots.

Mohamed parla valencià

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 MARÇ DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Mohamed és de Pakistan i treballa en un poble de l’Horta nord. La primera vegada que vaig entrar a la seua botiga, em vaig quedar de pedra quan, a l’hora de pagar, m’amollà un “Sis noranta”, així, en la meua llengua. Un foraster que se’m dirigeix en valencià? Fantàstic! I admirable. Perquè lamentablement, hi ha gent d’ací de tota la vida que no l’entén o encara no el parla. Mai. Mohamed, sí. Mira tu quines coses. Ell s’esforça per parlar el valencià, que va adquirint a través de la clientela que compra a la seua fruiteria. Té clar que és la manera d’expressar-se de la terra que l’acull i, per integrar-se més en la societat que ara també és la seua, intenta usar-lo sempre que pot.

Lynne és de Dallas però es considera una valenciana més. Ha aprés a parlar la nostra llengua i solta un “Bon dia” o un “Fins després”, arrebossats en un deliciós accent nord-americà. Té clar que en aquest racó del món el poble valencià porta segles defensant la seua identitat. Ella la respecta. I per demostrar-ho, ho fa en valencià.

Resulta obvi que quan algú, per obligació o per gust, aprén l’idioma d’allà on aspira a construir-se un futur, fa evident que anhela formar part d’aquell grup humà. I el grup humà, orgullós de les seues arrels i de l’admiració que suscita, n’aplaudeix el compromís. Aquesta és l’actitud. Ací i a la Conxinxina. Perquè quan no acceptes que de la pertinença a un lloc n’ha de derivar la consideració al seu parlar i costums, és quan es basteixen les suïcides atmosferes de renúncies. Així és com tenim que una diputació valenciana com la d’Alacant celebre glamurosament el lliurament d’un premi literari en castellà, mentre que el de valencià s’atorgue en un despatx qualsevol, en horari d’oficines. O que denuncien un pacient per parlar en valencià al facultatiu de torn. O que en alguns ajuntaments siga un miracle accedir a formularis en la nostra llengua. Tots aquests escenaris, i més, reflecteixen una situació lingüística agonitzant, fruit d’una renúncia minut a minut i espai a espai, que ens resultarà tan mortal com una gota malaia.

Mohamed i Lynne s’esforcen per parlar en valencià. Ens respecten. I nosaltres, quan aprendrem a respectar-nos? Quan, a estimar-nos?