No permetrem l'oblit

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 FEBRER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quantes vegades, al llarg de la nostra existència, visitem el passat? En quantes ocasions busquem aquella persona estimada que ens acompanyava de joves o aquella casa-niu on vam residir durant dècades? A mesura que corren els anys i ens acostem al templet de la tercera edat, la presència de l’ahir guanya terreny a l’expectació del futur. Alguns ho consideren nefast perquè associen la nostàlgia a la memòria, i acusen aquella de triturar-nos el present. Jo, en canvi, crec que mirar enrere no ens converteix en esperits afligits pel que ens toca viure en l’ara. Mentre hem anat construint dreceres o coves per resguardar-nos de les tempestes de la vida, és normal que anhelem assegurar-nos que allò d’antany es mantinga ferm en la nostra memòria. Perquè a partir d’un cert moment, hi ha paisatges íntims que només tenim l’oportunitat de recórrer amb els ulls dels records. I ho hem d’agrair ja que la memòria, tot i ser sovint poc reverenciada, és un dels tresors més preuat que posseeix l’ésser humà. La memòria també ens ofereix l’oportunitat d’analitzar els punts de partida de conflictes que ens marcaran per sempre: pensaments confessats a deshora o fora de context, gestos inadequats, decisions errònies. En una paraula, errors en la nostra pròpia narrativa que, d’alguna manera, constitueix també un fragment de la història col·lectiva. 

En aquest moment en què una bona part del món s’agenolla davant l’odi i la violència que pretenen sotmetre la majoria de la societat a un control aclaparant, des de casa hauríem de revisar el passat propi i el comú. Hauríem de tornar enrere en el pensament per destruir l’horror desbocat actual, i rememorar d’on venim: de guerres que no vam saber evitar; de dictadures salvatges que hui en dia continuen en mans dels hereus; d’individus obsessionats per forjar-se poder i predisposats a eliminar allò que els faça ombra; de fanàtics recolzats per ments absents. 

Certament, la memòria es pot revelar bella i purificadora; o aterridora i traumàtica. Però, així i tot, cal mantenir-la present. Ara més que mai. A fi de no reescriure tragèdies ja sofertes, no permetrem l’oblit. No permetrem que ens obliden.

Falles de dolor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 FEBRER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Sempre he considerat que l’essència de les Falles és profundament brillant pel fet que ofereixen una dimensió elaborada de l’actualitat que s’esforça per arribar a tot el món. M’hauria encisat haver nascut artista i haver posseït la gràcia de transformar en somriures el present que ens devora. Em resulta tan meravellós com la creació literària, on una idea, simple o laberíntica, ha de caure sobre el paper convertida en una accessible genialitat de paraules. 

Enguany, em pregunte com podran les Falles transmetre el dolor de la Dana. Amb quin tacte hauran de tractar el record de les morts causades per la incompetència d’un govern? Si disposara de talent per dissenyar falles, pense en el monument que alçaria i em sorgeix un senzill obelisc, molt elevat, això sí, per encabir el relat del terrible 29 d’octubre i dels dies posteriors. No esperaria cap altre material que no fora fang perquè, a mesos de la tragèdia, el mal govern encara permet que òmpliga l’atmosfera, el cor i la vida diària dels pobles afectats. A la part baixa de la columna, a l’alçada del carrer, aplaudiria la presència dels voluntaris i voluntàries que van córrer a regalar solidaritat. Al llarg de l’estructura, cap amunt, distribuiria recordatoris dels bens personals destruïts que han dut les famílies a una crisi afectiva i econòmica duríssima. Finalment, allà dalt, dedicaria les quatre cares de l’arquitectura als individus que no van saber gestionar la situació. 

O, tal vegada, no. Tal vegada no ho faria tan grandiós com solen ser-ho els monuments de sàtira, i només representaria l’horror que ens habita plantant una única figura sobre l’obelisc de fang, la de l’irresponsable que ens ha ultratjat la vida, perquè la gent tinga present que ell continua interpretant el seu sainet a base d’excuses indefensables i faltes de respecte.

A pesar dels meus dubtes, però, hi ha una cosa que confirme d’entrada:  guarniria la cerimònia del patiment amb ofrenes als éssers vius resistents, sense trons de bacs, sense cap ninot governant indultat. I en el silenci colpidor que acompanya tanta tristesa, buscaria les veus de la dolçaina i del tabal perquè musicaren el record de qui ja no tornarà mai més.

El vertigen de l'astronauta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 GENER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El dilema quedaria així: es pot ser astronauta i sentir vertigen per les altures? Ser vaca i ser al·lèrgica a la lactosa? Difícil, no? A mi, em sembla quasi impossible. Més encara, hi afegiria; ratllaria una irrealitat compromesa. Així i tot, el dia a dia ens demostra que aquestes situacions d’incongruències s’han donat i es donen encara, a pesar del temor i el rebuig que genera en la majoria de la societat. Trobem aquell que es diu més de la terra que la xufa, però que lluita per desfer-se de tot allò que ens fa poble valencià, començant per la llengua; qui s’autoproclama ecologista i firma projectes urbanístics que soterren territoris sans; qui és militar i va de pacifista per la vida; qui es disfressa de periodista, de difusor de veritats i bla-bla-bla, i es ven a algun poder corrupte. 

Moltíssima gent reprova aquesta part fosca de la personalitat i ho denuncia com pot, perquè desitja que, per damunt de tot, cadascú aplique la transparència al seu currículum laboral i vital. I jo em pregunte: com seria haver de suportar un conseller d’educació que no tinguera educació? Com un altre astronauta vingut de lluny, que sentira nàusees per allò que haguera de predicar. Seria una broma pesada; no en tinc cap dubte. Perquè la mala educació és una mantega enganxosa que recobreix cervell, cor i boca; una betxamel espantosament aspra, que amarga qui hi suca l’alé. A mi, en general, no em fan les salses però, per desgràcia, en desenes d’ocasions topem amb algú que ens enfanga l’ambient amb actituds cíniques, gestos fora de lloc, paraules malsonants o intervencions provocadores, i que dinamita, amb el seu comportament, qualsevol possibilitat de convivència. Quina mena de confiança despertaria un individu que, per explicar les seues malifetes, malcorara a base de menyspreu permanent i jocs de mans que pretengueren enviar a pasturar l’adversari polític? Quin malson, per favor!

I és que tinc molt clar que els primers passos per a arribar a ser un bon ciutadà i, si ha de vindre el cas, un bon representant polític, són l’honestedat i la cortesia. Embolicar els fracassos propis amb calúmnies als altres, ja t’hauria d’estar indicant, de forma educada, quin és el teu camí d’eixida.

Hui, de què vols que calle?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DESEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ho sabem tot de tot? Vull dir, ja no dubtem de res? Qualsevol tipus d’intervenció pública, del nivell que siga, ha esdevingut un dictat absolut. Sentim veus a tothora, cada vegada més categòriques, que expliquen, retruquen, il·lustren o testimonien, però cap, o molt poques, gosen manifestar vacil·lació. Hem construït una societat on domina l’ego poderós i ja no hi té cabuda la indecisió o l’atenció discreta. 

Què ocorre si et quedes una estona absorbida pel relat dels contertulians? Abans, res. Abans, entre xerrameques, quan algú romania capficat amb la mirada fixa sobre qui portava la veu cantant del grup, engolint-ne les aportacions i demostrant-ne l’interés amb cabotades o mig somriures, solíem creure que, en el moment en què aquell rostre segellat obrira la boca, amollaria una allau de veritats raonades. I, de fet, així solia ocórrer. Hui en dia, però, la imatge que ens proporciona qui atén les dissertacions alienes sense interrompre-les a cada segon, ens sol dur a pensar que calla perquè hi té poc o res a dir. Com hem passat de reverenciar escoltar sense dir ni piu a considerar-ho una debilitat? Fàcil: en aquesta societat competitiva i veloç, no tenim temps a perdre amb goles mudes o titubejants. Hem de raonar tots i de tot amb una seguretat d’aplom, amb una declamació clara i sonora, perquè és l’única manera de recordar la nostra presència a la resta del món; per això no callarem per escoltar els altres. 

A mi, per contra, m’encisen les persones que exposen les idees sense cap contundència, que hi interposen el silenci, assimilen amb passió les intervencions foranies, tot i ser contràries a les seues, les masteguen i, quan els toca el torn, en donen la seua visió. Quina elegància i quanta generositat tan allunyades dels galliners de brams! A pesar que ens autobombardegem amb xarxes socials, influencers de quatre xavos i tertúlies d’histèries, encara hi ha qui s’esforça per frenar els tsunamis de paraules i convertir-los en un intercanvi pausat i amable. Ho celebre, perquè l’autèntica conversa no es redueix només a emetre sons; consisteix a comunicar-nos i albirar, de retruc, amb quines mirades els nostres interlocutors il·luminen el sentit de la vida.

Llavis encesos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DESEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Joan Fuster ja ho deia: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.” Poques vegades he sentit l’odi perseguint-me, encara que, a l’igual que qualsevol ésser humà, he patit mirades fosques que et menyspreen a la llum del dia o llengües malicioses que t’acusen d’això o d’allò. Així i tot, aquestes actituds no solen impulsar-me a contraatacar i enfrontar-m’hi, perquè desperten més la meua apatia que cap altre reacció d’autodefensa o de declaració de guerra.

Fins al 29 d’octubre.

Aquell dia nefast i els posteriors, quan vam descobrir que qui ens havia de protegir s’entretenia vés tu a saber com i amb qui, els meus sentiments van sobrepassar les barreres que solc imposar-me per mantenir-los serens i adequats a la situació que els ha originat. Han sigut tantes les reaccions vergonyoses del govern valencià, tanta la seua falta d’empatia i nul·la capacitat per gestionar l’horror, que m’ha acabat assetjant una allau de sensacions negres que m’oprimeixen el cor i m’encenen els llavis. D’entre les intolerables intervencions dels dirigents, però, n’hi ha unes que m’han enfonsat com mai. Em referisc a la de tot un conseller d’educació que va explicar que no es desplaçava al municipi on s’havia afonat part d’un centre escolar i hi havia mort un operari, perquè ell allí no hi feia res i, a més, també necessitava temps per estar amb la seua família; a la del militar que va dir que les persones que vivien en plantes baixes van morir perquè ningú no les coneixia; a la de la senadora del Partit Popular que amollà que les conselleres cessades eren “pèrdues” de la Dana igual que les 222 que hi van sucumbir ofegades. 

Què fem amb els cors d’icebergs que ofereixen fredor davant la desesperació i l’abatiment aliens? Què fem amb aquells que fan política per a ells i als quals l’existència de la resta de la societat els resulta indiferent? Què n’hem de fer si cada dia, en cada carrer devastat, en cada casa desfigurada pels silencis, tan sols reparteixen més malestar?

Impregnada, com la majoria del poble valencià, d’un dolor profund que formarà part de nosaltres per sempre més, em pregunte: què hi podem fer si “...ens obliguen a odiar-los...”?

Pinotxos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 NOVEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ai, senyor Carlo Collodi, estic convençuda que si alçara el cap i vera la quantitat de Pinotxos que en l’actualitat poblen la Terra, tornaria a la tomba amb un somriure als llavis perquè hi reconeixeria el titella desagraït, irrespectuós amb la devoció dels altres, que vosté va crear. La sort, o no, del seu xiquet de pi, és que la delicada Disney el va convertir en un encant de criatura que acaba acceptant la lliçó de la fada a canvi d’atorgar-li vida: no has de ser un deshonrat; si ho eres, tindràs problemes.

Així i tot, si vosté poguera visitar el planeta, descobriria com el seu personatge autèntic s’ha reproduït pertot arreu de mala manera i ha crescut a base de bé, alimentant-se, més que de cultura i d’afabilitat, d’allò que va adjudicar al menut de fusta en una de les pàgines del conte: de mentides. De moltes, enormes i quotidianes mentides. Una gran majoria d’aquests Pinotxos ocupen llocs alts de poder fosc. És normal, ens recordaria vosté: l’astúcia és condició sine qua non per encaminar amb èxit alguns projectes econòmics o polítics. I ací estem. De Madrid a Washington; de Moscou a Jerusalem; de Roma a València, els Pinotxos amollen tones de falsedats per manipular els esperits verges. Hi trobem tota classe d’etiquetes: empresaris, periodistes, presentadors de programes, jutges, advocats, religiosos, polítics... I tota classe d’instruments: xarxes socials, canals de televisió, campanyes electorals, publicitat... 

A dues doloroses setmanes de la tragèdia que ens ha deixat el cor destrossat, els Pinotxos de casa nostra encara ens conten llegendes per desviar-nos de la veritat: que si no els va sonar l’alarma; que si aquell estava de dinarot amb aquella; que no, que era amb l’altre; que si el mòbil apagat; que seré capdavanter de la reconstrucció d’allò que he destruït... Una vegada més, les seues faules mostren el rostre descarnat de qui prefereix el flagell social al soterrament de l’ego. Però tranquil, senyor Collodi, igual que vosté ho va escriure, nosaltres també sabem que els nassos llargs, plens de descomposició, sempre acaben consumint-se, lentament i sense remissió, en la inevitable foguera de les falsedats.

Per a vosaltres, les bones paraules

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 NOVEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

He estat dies buscant paraules per reportar el cataclisme que s’estén als nostres peus, però era com si se les hagueren engolides els crits de desesper de la gent i els silencis que anunciaven absències imposades. On trobar els mots per descriure els plors de qui ha perdut vides estimades; de qui contempla el paisatge familiar agonitzant sobre la vorera del carrer convuls; de qui ja no té llar i s’aferra al fragment d’un record de passat tendre per continuar endavant? No aconseguia atrapar ni una sola síl·laba per refilar-la als responsables polítics de la tragèdia. Quin dard es mereixen el Capdavanter i el seu exèrcit desbaratat? Morosos? Mentiders? Ineptes crònics que eliminen la Unitat d’Emergència per acantonar el govern anterior i invertir en tortures de bous, en una terra com la nostra, d’aigua salvatge i foc sempre a l’aguait? M’esforçava a localitzar vocables que en denunciaren la incompetència; la manca d’unió entre Generalitat i Generositat; la confabulada presència de l’extrema dreta; la provocació de la visita d’un monarca que circulava per allí. Volia posar per escrit que aquest dolor sense horitzó que sofrim ha sigut culpa de qui ni sap ni vol saber, i que això ho recordarem sempre. 

No, no encertava la paraula justa i vaig arribar a creure que tal vegada només el mutisme honrava el desconsol. 

Però m’heu obert l’esperit, herois i heroïnes de l’hecatombe generada per la infàmia. Ciutadania multicolor, carregada de pales i estima; tractors que han deixat els seus camps per alçar les avingudes enfangades; motxilles farcides d’auxilis; xarxes socials dedicades a unir allò esgarrat; alcaldies enormement implicades. I empatia. Empatia a cabassos. Gràcies a vosaltres el registre de mots que se’m resistia ha tornat a lloc. M’he llançat a capturar-ne uns quants, pocs perquè la commoció encara els reté, però suficients per escriure un text en el vostre honor. Un text que, malgrat els dimonis portadors de l’apocalipsi, m’ajuda a suavitzar la ràbia que m’aclapara i confiar en les persones. En el meu poble. 

Per a vosaltres, aquestes paraules. 

Per a vosaltres, les bones paraules.