Full en blanc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 DE MARÇ DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En la filmació, un jove rus, que sembla passejar plàcidament per una plaça plena de gent, exhibeix un full en blanc entre les mans. De sobte, un grapat de policies l’identifiquen i li pregunten què fa. “Ensenyar el paper”, respon el xicot, sense alterar-se. Els agents li exigeixen que pare de manifestar-se. “Ho continuaré fent”, contesta, uns segons abans que se l’emporten a trompades. Hui, a Rússia, una pancarta nívia com la neu et pot dur dret a la presó: no escriure res per dir-ho tot, a risc de la pròpia seguretat.

Aquells que manen sempre temen qui pinta eslògans reivindicatius, enganxa cartells o inunda territoris amb pamflets. Ara bé, activar una resistència en una situació de guerra declarada, partint d’un llenç immaculat, té un mèrit colossal, i seria per a gratificar-se’n si el context i les conseqüències de tal acte no foren, en la majoria dels casos, tan tràgiques. La història està farcida d’exemples en què l’obsessió per emmudir la llibertat d’expressió ha portat el poder a fregar el ridícul. S’han perseguit o es persegueixen tota classe d’elements humils que, en algun moment i adobats per mirades inquisitorials, es converteixen en pertorbadors de l’ordre públic. Podríem parlar d’objectes, gestos, banderes, símbols i, fins i tot, colors. El 2021, la UEFA va prohibir que els colors de la bandera LGTBI il·luminaren camps de l’Eurocopa. Durant els mesos del “procés”, l’exhibició de llaços grocs va arribar a provocar disputes i altercats importants. En realitat, però, els mots, els colors, les formes, les olors, els sons... són innocents. Som nosaltres qui les envernissem amb cabassos de sentits i de dobles sentits. Som nosaltres qui les impregnem, de vegades, de perversió mental.

És evident que per a les autoritats russes les paraules que NO estan escrites i que, per tant, ningú NO pot llegir, són tan perilloses com els crits de No a la guerra! que ressonen pels seus carrers i que procuren ofegar. És la tinta de la seua pròpia perversió, diluïda entre al·lucinacions, qui ens va revelant el seu temor a la veritat. Mentrestant, des d’uns papers blancs, orfes de ball de lletres, sona sense parar la melodia de la rebel·lió.

Tants riures, tants plors

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 DE MARÇ DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

De vegades, la nostra sagrada i alhora minúscula realitat es veu abocada a moviments sísmics descontrolats. Seguim el calendari com si res, anant al treball, concertant un café amb una amistat o fent la cua del supermercat, obcecats per la seguretat que pot arribar a transmetre la quotidianitat. De sobte, però, un matí qualsevol ens trobem buscant amb por cerval maneres d’escapar d’un enemic microscòpic.

Feia temps que el món havia quedat paralitzat i ara, igual que un pa que acabem de traure del congelador, necessitem unes hores per desentumir-nos i reconéixer territoris i activitats, com si tornar a l’anterior vida de col·lectivitat ens exigira un esforç d’adaptació.

Enguany, celebrem les Falles. Les celebrem perquè ho reclamen amb urgència els gremis que viuen de la festa i de l’univers que s’estructura al seu voltant, però també, cal dir-ho, per una qüestió de supervivència espiritual: després de dos anys tràgics, la desesperació ens suplica una mica d’estímul per continuar endavant. Tanmateix, a pesar del bon humor que ja perfuma l’aire, alguna cosa ens esmussa. No; enguany les Falles no seran com les que sempre hem conegut. Encara no. En primer lloc, perquè, tot i que les mesures de protecció contra la pandèmia s’han reduït, la majoria de la societat es resisteix a abaixar la guàrdia: mascaretes, distància física, espais oberts... En segon lloc, perquè aquests dies, mentre ressona el bram de la mascletà, no ens llevem del cap que a prop, tan a prop com el cor ens hi pot portar, milers de persones han iniciat el camí cap a l’exili que un invasor malalt de grandeur els marca a base de bombes i metralla.

A nosaltres, sense que puguem impedir-ho, tot se’ns barreja a la mirada i a les entranyes: el dret a exhibir la nostra felicitat enmig d’una manifestació amable de color i soroll; el nostre aclaparament encara latent per saber-nos, una vegada més, vulnerables sense remissió; i la nostra impotència i incontenible ràbia davant de la massacre d’una ciutadania desemparada. I pensem que ben sovint, en la minúscula realitat que, aparentment, ens pertany i gestionem de meravella, resulta difícil i massa dolorós encabir-hi tants riures, tantes pors i tants plors.