E oberta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 SETEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Per fi, ha començat el curs escolar. Poc ha faltat perquè el professorat hi arribe tard el primer dia, donat el desastre de l’adjudicació de places al setembre. I ha estat a un pèl que les directives no tingueren els horaris enllestits, pels canvis de Conselleria d’ultimíssim moment en alguns lots d’hores. A fi que el caos no fora majúscul, els claustres, com ja és costum, s’han arromangat perquè les classes arrancaren a temps, i cada estudiant ja ocupa el seu pupitre amb la il·lusió intacta que caracteritza l’inici de tot projecte.

Però per si ens havíem quedat amb ganes de més marejols, ara el govern ens informa del pas següent de la seua política educativa: anar a pel valencià. Adverteixen que la nostra llengua, igual que totes les altres, ha de ser enriquidora, no conflictiva ni imposada. Per això, una de les mesures urgents que adoptaran per millorar la situació de la llengua que tant estimen és suprimir-la en aquelles àrees del territori valencià on es parla sobretot castellà (i on, ergo, faria més falta). El motiu, insisteixen, és que són zones que no la necessiten. Això, òbviament, no afectarà les altres propostes lingüístiques. A quin sant! Ni al castellà, ni al francés, llatí, grec o anglés. Per què? Imaginem que per ser eines de comunicació de tot Ademús, el Toro o Villena, per posar només uns pocs exemples de bilingüisme profund. I com s’explica que un partit prenga la terrible resolució de fer desaparéixer una llengua cooficial del programa educatiu de l’alumnat de tots els nivells, és a dir, d’intentar esborrar-la definitivament de la societat? Perquè, tal volta, no és la llengua dels dirigents; o perquè el que diuen i decideixen sobre el valencià és com si ho hagueren de dir i decidir sobre el swahili. O el francés de Quebec. És que no hi trobe més explicació. Perquè aprendre i conéixer la llengua del lloc que t’acull no és imposició; és cultura. I educació, herència, estima...

I ara què fem? Reclamar justícia. Però abans, reclamar respecte. Per la nostra llengua, que demostren cada dia que no és la seua. Per la nostra història. Per aquesta terra que, encara que la menyspreen, avançarà sempre amb la cara ben alta i la E ben oberta. 

El mateix crit

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 SETEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Al Marroc, un terratrèmol suspén milers de vides. A Líbia, un huracà: 7 000 víctimes i 10 000 desapareguts. Persones mortes, ferides, òrfenes, sense llar... Les imatges que ens n’arriben ens deixen l’ànima esgarrada. Durant els primers instants, bull la informació que va delimitant les zones i la magnitud de l’horror, i el planeta sencer es confessa disposat a rescatar, proporcionar aliments i consolar. Sembla que les tragèdies ens fan eixamplar el cor perquè hi tinguen cabuda tones d’empatia i d’estímuls envers les persones afectades.

Això no obstant, no tot el món és tan solidari. Lamentablement, hi ha qui considera que la seua existència minúscula està més necessitada d’atencions que qualsevol altra cosa. Un exemple: el rei del Marroc, que quasi resideix fora del seu país, va tardar una eternitat a pronunciar-se i, quan ho va fer, va ser a través d’un simple comunicat. Per desgràcia, aquesta classe de comportament es veu pertot arreu. Sempre ocorre que, superats els primers moments d’angoixa d’un drama, quan la informació comença a repetir-se i no s’acobla a la velocitat de la llum a la qual exigim ara les notícies, una part de la humanitat, avorrida o ressentida, s’espolsa runes i cendres, i es desentén de la situació per recuperar el seu aire diví d’anar per casa. És així com les xarxes socials, on al principi dominen les paraules d’ànims als territoris violentats (siga una guerra, l’esclat d’un volcà, un tsunami o un atemptat), al cap d’unes hores es veuen inundades per comentaris racistes i xenòfobs, és a dir, per la franja de la població convençuda que tot fet té raça, nacionalitat o religió. Aquesta gent es creu amb permís per abocar-hi els insults (que en la seua quotidianitat emet amb la boca xicoteta), les ideologies feixistes, les frustracions personals i tot un programa de violències verbals dignes de ser tractades per un exèrcit d’advocats.

Però no hem d’oblidar que els gemecs dels éssers humans destruïts no tenen credo, ni llengua adjudicada, ni necessiten traducció. De l’est o de l’oest, del nord o del sud, són el mateix clam de desesper. Un clam que, qualsevol dia, en qualsevol circumstància, podria ser el del nostre propi i fràgil univers.

Estiu cru

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 AGOST DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ramona no té vacances. Ben mirat, Ramona no té pràcticament res; no té família o, almenys, la que se li coneix no la visita quasi mai ni se l’emporta als seus pisos de la ciutat o als apartaments d’estiu. No té diners, perquè viu d’una minsa pensió, resultat del matrimoni amb el difunt Vicent, que li dona just per travessar de puntetes la setmana, comptant cada euro i disgustant-se quan s’ha de desfer d’algun bitllet. No té amistats íntimes que li podrien fer companyia quan baixa al carrer i ocupa el “seu” banc durant hores, sola, intercanviant quatre paraules amb algú del veïnatge, però amb cap confident a qui explicar-li la seua existència esfilagarsada. No té ningú per comprar-li la barra de pa o llegir-li algunes pàgines de les novel·les històriques que tant l’encisen.

Ramona, però, sí que té una cosa, i en abundància. De fet, hi ha poques persones que la guanyen: Ramona té anys. 81, en concret. Ramona té 81 anys i viu sola.

La trobe al lloc de sempre, vestida amb la mateixa roba negra desgastada que també usa a l’hivern, amb un fullet de propaganda a la mà que li fa de ventall, adreçant somriures a tort i a dret per intentar atrapar algun rostre que s’acoste a preguntar-li com està, si ha anat la persona de l’ajuntament que li tira una mà, què ha dinat hui...“Bon dia, Ramona!”, la salude. I es fa el miracle. Se li il·lumina la mirada i em devora amb els ulls mentre conta que està bé (no et dirà que està marejada), que ha eixit perquè a casa s’avorria (no perquè sent pànic d’estar-hi sola), que havia quedat amb..., que el fill li ha promés que... I m’estic una bona estona sentint com recita la biografia novel·lada que s’ha construït.

És agost. El poble està buit. Els quatre gats que anem amunt i avall, acabem concentrats al mateix supermercat i a la mateixa terrassa de l’únic bar obert. Ramona, des del balcó de casa, ens mira. Sé que anhela desesperadament que arribe setembre; per a ella, per a les persones que fan en solitari la travessia del feliç mes de vacances, serà el moment de tornar a sentir que formen part de la col·lectivitat, del grup humà que les acompanya i anima. Encara que, en realitat, quasi ningú, ni ací, ni allà, no les espera. 

Un esmorzar és un esmorzar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

“Perdona, un esmorzar és un esmorzar. I punt.”, sent que sentencia un jovenet a la colla d’amics. Em resulta sorprenent aquest debat perquè és quasi inconcebible trobar-se persones de més edat opinar sobre la convinença o no de posar-se a taula, allà a les 10 del matí, per empassar-se un bon grapat de calories. I és que l’esmorzar, a casa nostra, és una tradició profundament arrelada, d’aquelles que dibuixen l’ADN dels pobles.

Sempre he sentit justificar el nostre àpat més entranyable tirant mà del llaurador que s’alça de matinada per atendre el reg o de l’obrer que fa front a la intempèrie, i que requereixen, per sobreviure, avançat el matí, recompondre forces amb una bona pataqueta, un assortit d’embotits propi d’un cardenal i el cremaet de torn. En el seu moment, aquest parèntesi laboral devia ser qüestió de vida o mort; en determinades faenes, si no tenies molta cura, el cos difícilment haguera aguantat les dures jornades que s’estenien hores i hores. En l’actualitat, tot i l’ajust de les condicions laborals, del predomini d’altres oficis, diguem-ne més soferts, el panorama ha canviat poc. Cada dia grups d’amistats o d’oficinistes s’entaulen, en una cerimònia digna d’un altar de la Grècia clàssica, per introduir-se de ple en la panxa d’uns entrepans farcits de mil delícies mentre els platerets d’olives, cacaus i tramussos, i els pitxers de cervesa valsen per la taula al servei de les mans que els reclamen amb deler. És possible que la convocatòria gastronòmica matutina no s’allargue tant com antany perquè ara treballem d’una altra manera, que la nova concepció dels termes salut i benestar hagen diluït botifarres i costelles i ens hàgem quedat amb la simple talladeta de pernil i de tomata, o que el refresc americà haja desplaçat la bota de vi, però el que s’ha mantingut amb aquest costum és la necessitat de retrobar, al principi del dia, la nostra gent al voltant d’un plat, per pegar junts un mos a la vida en bon ambient. Ara que pel veïnat circulen mandíbules rabioses d’intolerància que pretenen devorar el que consideren diferent, és fonamental resguardar i defensar allò que ens singularitza. Ací, a la nostra terra, s’esmorza. I punt.

Censura eres tu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La seua ment maliciosa es malfia d’una obra d’art, condemna una revista infantil o se sent violentada per un pit que alleta una criatura. Sap que la llibertat d’expressió és un dels primers globus de color que es llancen al cel d’una democràcia? Llibertat per cridar als quatre vents el que eres. Llibertat per qüestionar açò o allò. Llibertat per estimar. Tot, absolutament tot, ha d’estar impregnat d’aquest dret que només atorguen els horitzons oberts, lliures de boques insultants i punys de ferro. La resta, el seu esperit fosc, és censura. Dictadura. Feixisme.

Ell censura a tort i a dret i, així, confirma que, en realitat, és un covard que viu sotmés a un temor secular: la por a la paraula. La paraula de l’altre, s’entén; la seua, més alta, més bròfega, més despoblada... aquesta té via lliure. Perquè la que aclapara la seua intolerància és la veu o les veus de la part de la humanitat que no respira com ell. Està persuadit que algunes manifestacions culturals encoratgen les revolucions, si el poble així ho reclama. Per això tira mà de la censura estricta que talla d’arrel qualsevol debat i permet que el mutisme s’impose allà on abans hi havia vida i color. Ben mirat, no és una gran victòria suprimir la dissidència, sobretot si ell, enemic de les llibertats, des de la democràcia que odia i habita semicamuflat, se n’aprofita per fer desaparéixer a garbellades allò que altera el seu univers de catacumbes.

El que de veres és d’admirar, en canvi, és lluitar contra les paraules... amb paraules. És a dir, dissentir serenament amb el bagatge lingüístic, cultural, de diplomàcies i enteses heretat de la història. Si sent que aquell argument no el convenç, haurà d’aprendre a rebatre’l amb una explicació pausada. Quan l’enutja una opinió contrària, s’haurà d’esforçar per exposar el seu raonament a l’interlocutor de manera cordial. Ho pot escriure, cantar, recitar, clamar, però ho haurà de fer només amb mots generosos i demostrar que és un ciutadà honest i no un miratge d’ésser humà.

Perquè, no sé si li ho han dit alguna vegada, qui té la mesquinesa de censurar un bes o uns versos, un cos nu o una cançó, és aquell rebotat de la societat incapaç de mirar-se en l’espill del món.

Amparo planta oliveres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Amparo és valenciana, i llauradora de tota la vida. No és “esposa” de llaurador; ella “és” llauradora, altrament dit: autònoma agrària. De les poquíssimes dones en l’actualitat que treballen en el conreu del camp. En coneix les vicissituds, els canvis irrecuperables, les cabotades de rendició, les frustracions, les inversions que no tornen a casa... També, per creença profunda en l’estil de vida de l’horta, les bones voluntats que hi resisteixen. Ella n’és una. Quan parla dels tipus de verdures o de fruites, quan recorda els llinatges que han llaurat i llauren cavallons, o quan es posa a llegir el cel per endevinar l’oratge, il·lumina l’atmosfera, com una pintora impressionista, amb olors i colors d’estima per la terra.

Ara Amparo enceta projecte: ha plantat oliveres, una varietat grega desconeguda per aquestes contrades. Pla, somni o deliri: fer oli. Un oli que encara no té recipient, però sí nom. Es dirà La Gaiana, en homenatge a sa mare, també llauradora. En aquests moments busca cooperativa que li l’envase. I n’està dissenyant les etiquetes. I ha iniciat els tràmits per a la Certificació ecològica. I ha rodejat els cultius amb plantes aromàtiques i un “rebostori” d’insectes per protegir-los. I espera i desitja que tot isca bé, perquè ja no hi ha marxa enrere. No n’hi pot haver.

Segons son pare, el d’agricultor és un dels oficis més sabut: meteoròleg, botànic, geògraf, entomòleg, arquitecte, astrònom... Però sense cap necessitat de títol acadèmic. Així i tot, el projecte d’Amparo és dels escassos experiments que es duen a terme en el món mig desmaiat de l’horta valenciana. I dic desmaiat perquè el nostre patrimoni vegetal agonitza: no se li presenta relleu generacional (el jovent mira cap a un altre cantó, lluny dels sacrificis que reclama el camp); i, a més, la realitat sembla demostrar que són poques les polítiques que creuen fervorosament en la defensa de l’horta.

Amparo, com altres, sent en carn pròpia la reculada de la comunió amb la terra, però és coratjosa i per això capitaneja la supervivència del seu territori. Perquè no consentirà mai, com canta el poeta Marc Granell a L’arbre vell, convertir-se en l’última veu d’un paradís que porta el nostre nom.

Tornar enrere

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 JUNY DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quan arribes a una certa edat, sol ser ocupació habitual mirar enrere i comparar el passat amb la teua contemporaneïtat. Et veus de jove, recordes la societat que et conduïa, i amolles sentències de l’estil “Jo, a la seua edat, no...” o “En aquella època no era com ara que...”. Sí, moltes coses han canviat. La majoria per a bé, evidentment, perquè una comunitat que fa via, conté en el moviment milers de millores i superacions. Uns quants elements que estimàvem, però, s’han quedat pel camí: la intimitat amb el veïnatge prenent la fresca al bancal de casa, el valor de la paraula donada... Ara mateix, n’hi ha un que veig agonitzar sense remei. Em referisc a la humilitat que implica retrocedir sobre els nostres passos per revisar allò fet o dit. Em referisc a l’autocrítica.

De plena vitalitat en aquest segle, criticar ha sigut i és patrimoni de la humanitat. Amb tres o quatre detalls, som capaços d’elaborar una tesi doctoral farcida de certeses intuïtives o d’invencions gratuïtes sobre qualsevol acte o persona que se’ns pose davant, perquè considerem que en tenim el dret, i si no agrada que s’aguanten. Això sí, en el suposat cas que la víctima del xafardeig siga la nostra excelsa essència, saltem rabiosos com gats escaldats i ens col·loquem en posició de defensa nuclear.

Tot s’altera també quan ens toca aplicar-nos aquests judicis severs, és a dir sotmetre’ns a nosaltres mateixos a la crítica. Perquè per fer-ho, cal apartar el jo de l’ara i, a cara i cor descoberts, endinsar-nos en el passat per escorcollar-hi honestament. Només un ésser alhora humil i fort es pot aplicar una autocrítica que, sovint, ens aboca a penediments i dolors profunds. Per això hi ha qui es pregunta què guanyem autoflagel·lant-nos així. Jo m’ho pregunte i em conteste: hi guanyem salvavides.

A unes setmanes d’unes eleccions on els resultats han enfosquit el cel, pense que s’hauria d’incidir en l’autocrítica, obrir les oïdes a les veus silenciades, aplaudir els encerts, i assumir els errors i reparar-los. Perquè si deixem de sargir les escletxes, no avançarem. Patinarem. Sobre el mateix terra fangós. I caurem, una vegada i una altra, en el pou cec on es retroben els qui fugen de les veritats.