diumenge, 3 de gener de 2021

Un nou anhel

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE GENER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


El temps compartimentat en un trencadís de segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, dècades, segles... és una construcció humana, un miratge de la ment, un acord tàcit de gent civilitzada. Fora d’ací, el temps és un alé sostingut que s’esmuny infinitament, que galopa desatenent raons i autoritats, amb nosaltres a bord, invitats eventuals, fent de genets durant el nostre sospir d’existència.

De normal, quan arriba el moment de renovar el calendari, ens aboquem amb plaer a la finestra de l’any nou i reforcem la idea del temps convertit en or que cal aprofitar. Reneguem de les nostres pràctiques, de com hem desatés oportunitats i hem deixat que la vida se’ns escapara, i ens autoregalem el miratge que des del moment del repic de campanes serem nosaltres qui el parcel·larem al nostre gust i el gestionarem amb trellat i no el perdrem ni el vendrem al millor postor perquè Carpe diem i Tempus fugit i açò i allò. Fidels a la cita anual, les peticions borbollejaran frenètiques en les boques i, com si d’una nevada copiosa es tractara, es precipitaran gola avall: un treball nou, forces per abandonar el tabac, oci, salut, reptes que ens engresquen... En realitat, però, sabem perfectament que d’una banda a l’altra de la mitjanit haurem de conviure amb el mateix panorama. Allò que ens definia el 31 de desembre a les 23,59h ens marcarà també a les 00.01h de l’1 de gener perquè en aquest interregne ningú no ens ha unflat el compte corrent ni el cor, l’esperança continua igual de fràgil i la nostra saviesa igual de magra.

Tot i que mantinc la voluntat rotunda que en un passat recent s’oferia a devorar l’univers, enguany, ho confesse, la pobra panteixa amb desitjos tan raquítics que corren el perill de quedar diluïts en el no-res. La causa és simple: em costa exigir res al 2021. I tot perquè abans que nasquera ja li havíem penjat a l’esquena una càrrega tan pesada com desesperada: dissoldre la tristesa profunda que ens ha emboirat el paisatge i sargir-nos les ferides del cos i de l’esperit. Sense dubte és massa pressió per a una criatura novella. Per això, en aquestes hores incipients, hauríem d’abstenir-nos més que mai d’anhels privats i només hauríem de demanar una cosa a l’any entrant: que s’estove davant dels nostres passos, que es multiplique, si cal, que siga generós amb les vides i que ens permeta salvar-nos.

Nosaltres, a canvi, prometem que aquesta vegada sí, aquesta vegada ho donarem tot.

 

dissabte, 2 de gener de 2021

El pròxim inici

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 DE DESEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Em llance a escriure el que serà l’últim article d’enguany i, sense pretendre-ho, se’m fa un nuc en la gola.

Riure. De tot i de res. Sola o acompanyada. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça. Així vull encetar i recórrer el 2020”. El meu text del mes de gener aspirava a anticipar allò que anhelava amb fervor, però el destí no me’n va atorgar ni la primera paraula i aquells primers dies han quedat ancorats en una vida que ja forma part d’una altra dimensió.

En aquests moments tan difícils per a la majoria de les llars, ens costa riure i, fins i tot, somriure. A pesar d’això, ho acabem fent perquè posseïm la voluntat de no rendir-nos, de protegir les criatures pintant-los el món de colors vius o de suavitzar els temors de les persones majors, però una aflicció profunda ha calat en l’atmosfera i costa allunyar-nos-en.

Mai, fins ara, travessar el calendari ens havia exigit tants sacrificis i tantes pèrdues. Mirem cap enrere, cap aquell febrer on tot va començar a quallar, i encara se’ns gela el cor. És clar que sabíem de drames similars arreu del planeta però, artistes en l’art de mirar-nos el melic, ens resultava inconcebible que ocorregueren a la porta de casa. L’angoixa arrapada al pit en descobrir com el perill s’infiltrava pertot arreu i el col·lapse d’adonar-nos que qualsevol ésser estimat, en un apropament indegut, esdevenia la nostra condemna, ens va caure al damunt de sobte. I sense entendre massa bé ni com ni per què ens vam trobar emparedats, pendents de qui residia més enllà de l’horitzó de les finestres.

Així i tot, aquest temps negre també se’ns ha manifestat solidari i creatiu. Barata res, hem enarborat als balcons el suport als col·lectius que tenen cura de nosaltres i hem regalat al veïnatge obres d’art genuïnes i brillants. Mentrestant, al carrer, ens hem organitzat per atendre la població més vulnerable, donar curs a l’educació o mantenir l’oferta cultural. Ens hem esforçat i continuem esforçant-nos, tant com podem, per marcar la frontera de la foscor amb espurnes de llum.

Ara, a punt de girar el cantó de l’any més trist, les notícies esperançadores ens fan confiar que allò que ens espera ens permetrà recuperar l’esperit amb què encetàvem nova dècada. I així és com vull desitjar-vos un 2021 llarg i amable. Per a riure. De tot i de res. En solitud o en companyia. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça.

Bon any i bones festes.

Ens veiem al pròxim inici.


divendres, 1 de gener de 2021

Ací mateix

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 DE DESEMBRE DE 2020
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Ho volem tot. Sempre ho volem tot. I solem caminar amb la mirada enganxada a l’indret més allunyat ja que, és convicció, la felicitat absoluta, la bellesa o l’excepcionalitat acostumen a manifestar-se fora de la nostra rutina amarga.

Fins fa relativament poc, vivíem amb centenars d’horitzons esperant-nos i el convenciment que el món era així d’il·limitat. Un dia, però, sense disposar a penes de temps per acceptar la idea que tot estava a punt de saltar pels aires, es va instal·lar entre nosaltres un enemic microscòpic però poderós. D’immediat, ens vam arrecerar en la profunditat del cau i des d’aleshores, estupefactes, vaguem, trontollem i ens estimbem amb la il·lusió secreta de redreçar-nos prompte.

No cal dir-ho: la pandèmia ens ha canviat l’existència de cap a peus. S’ha emportat vides estimades i ha apagat tantes esperances que ens serà necessari molt de futur per recuperar-les. Amb tot, curiosament, aquesta irrealitat també ens ha determinat a tornar a calibrar les nostres fidelitats, desitjos i perspectives. Dit d’una altra manera: ens hem hagut de redimensionar. En una multitud d’aspectes.

La situació de quasi immobilitat ens ha portat a descobrir o redescobrir la presència d’allò que sempre hem tingut davant dels ulls i que, per les presses, la falta de temps i les obligacions encadenades, se’ns havia fet invisible. Parlem dels afectes, dels paisatges familiars, de les activitats banals... És així com, ara que supliquem pilars de confiança per suportar l’embat de l’atac, ens emocionen els gestos senzills. I descobrim que no hi ha res que cobegem amb més fervor que una simple abraçada, un xiuxiueig a cau d’orella o una carícia a aquelles mans ancianes i enyorades. Que un passeig pel jardí veí esdevé una troballa, una visita a tal o qual monument ens eixampla el cor i ens fa sentir turistes en la nostra pròpia ciutat, una vesprada al teatre ens converteix en cosmopolites, i resseguir carrers ens lliura misteris desatesos. Perquè resulta que el nostre microcosmos, que durant tots aquests anys hem deshabitat voluntàriament, ha perseverat i ha continuat existint i se’ns revela ara ple de meravelles per destapar.

Confiem que, sense abandonar el balcó que ens aboca a les immensitats seductores del planeta, al remat aquesta prova de foc ens dote de l’autoestima imprescindible per adonar-nos d’una veritat alhora plaent i vital: que la bellesa del món comença ací mateix.