Hola, tu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 MAIG DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La dona només pretenia redactar una carta de protesta, diguem-ne oficial, a una autoritat. Així i tot, les primeres paraules en caure al full van ser: “Hola, tu”. La va sorprendre la seua gosadia i, mentalment, va demanar perdó per no usar un “Senyor president”, que era la fórmula que li corresponia. De seguida, però, va pensar que feia temps que aquest títol de cortesia elevat havia perdut brillantor pel grapat de dirigents que governaven a base de mentides i meninfotisme social. Per aquesta raó, tampoc no va escriure el nom de l’individu a qui anava adreçat el text perquè, oferint una carta oberta, advertí que senyalaria més càrrecs polítics. I així quedà l’encapçalament: “Hola, tu”. 

La idea reflectida en aquest “tu” resultava òbvia: es tractava d’un subjecte que no li mereixia cap respecte. Ella es considerava educada i poques vegades havia sentit que el menyspreu cap a algú li envaïra l’esperit. Però ja no ho suportava més. Pertot arreu i a diari, assistia a atacs contra la dignitat de la gent: que un s’amagara en un Ventorro per fugir d’una Dana; que una “fruta de tot l’any” fera pinya amb sentències d’adéu; que un Trumpeta desafinara per riure’s del món, que un Puti vomitara lladrucs a tothora, que un... I ací estàvem, observant amb el cor i el fetge engarrotats, com s’esmunyien de tots els càstigs aquestes ments fosques, protuberàncies d’una justícia manipulada. La democràcia, alimentada de pantalles i fakes, permetia que aquests voltors maltractaren societats de costums i caràcters pacífics. Ara, però, elles estaven demostrant que eren capaces de despertar-se quan les enfonsaven en l’infern. Perquè, quin ésser aconseguia suportar tanta humiliació sense rebel·lar-se? 

Per aquest motiu, ella, com una bona part de la ciutadania, duria endavant la seua revolució particular, i també la col·lectiva. I si algun dia arribara a gargotejar un “Molt honorable senyor” (i no un Tu), un “Majestat” (i no un King o un Kong) o un “Molt excel·lent senyora” (i no un Meló) hauríem de saber que estava encaminada de ple en la ruta de la gratitud. Perquè ja tenia clar que sempre seria respectuosa amb qui ho era de cor. La resta, cap allà on brama la tonyina.

Benvolgut llibre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 ABRIL DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ja ho sé, benvolgut llibre, que el teu cos és fràgil com una ala de papallona i que la història, en mans de les harpies que intenten sotmetre’ns, t’ha arrancat la pell més d’una vegada i ha provat d’emmudir-te a colps de flames. Sé també que hi ha qui t’encasta en un prestatge de saló on passes anys esgrogueït per la pols o qui fuig de la teua presència per reverenciar més i més pantalles. Però, des que Gutenberg marcà els inicis d’allò que es constituiria en eco de múltiples veus, sempre has resistit; més encara, has anat creixent, consolidant-te i expandint-te al llarg dels segles fins a convertir-te en allò que moltes persones considerem companyia insubstituïble.

A pesar dels temps que corren, disposes d’un copiós comboi d’espais i de moments en el qual el teu tren de vida és deliciosament actiu. Per exemple habitar una biblioteca o una llibreria rodejat d’amistats que, com tu, es recreen oferint continguts a qui desitja escolar-se entre les seues línies. Permetre que et porten amunt i avall per a parlar de tu i d’allò que representes. Notar uns ditets de cotó-en-pèl resseguint els teus dibuixos. Festejar que t’aplaudisquen i t’adjudiquen un lloc d’honor entre nosaltres. Agrair que t’acullen als centres escolars... I tu, llibre, què trobes quan algú t’alça la tapa i ensopegues amb la seua mirada? Quantes emocions deus sentir a flor de pell! 

Ens has donat tant, amic entranyable, i durant tant i per a tants, que fa temps que una bona part de la humanitat, jo diria que la més sensible, va decidir celebrar-te sempre que poguera. Per aquest motiu es promouen els dies internacionals del llibre, de la lectura, del llibre infantil i juvenil, els Festivals literaris, les Jornades. I les Fires. Com la Fira del Llibre de València acabada d’inaugurar. Una celebració anual, rica en artistes de la literatura, la il·lustració i l’edició, que ens acull amb milers de fulls atapeïts de reflexions i de sentiments càlids o rudes. Molts ens activaran la ment; la majoria ens ajudaran a destronar la incultura. 

Gràcies, llibre, per ampliar-nos la vida amb hores d’escriptura i de lectura. No deixes mai de dibuixar-nos les línies del saber; per a nosaltres són les de la llibertat.

El temps que som

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 ABRIL DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En els primers instants de la nostra biografia, el temps ens tragina suaument, amunt i avall. Cada glop d’aire ens eleva el pit en senyal viatger i l’astrolabi dels afectes ens va estampant el camí. Com que ens falta l’equipatge per encarregar-nos del jo, cap de nosaltres, criatures poc pertorbadores, intenta encallar el periple que ens han forçat a iniciar. I ens deixem dur, transportats pel tic-tac que encara ignorem finit. Quan baixem a la parada de l’adolescència, percebem que el món és nostre, o pot ser-ho, i que estem en condicions d’obrir-lo de bat a bat, apoderar-nos de minuts i hores, i omplir-lo amb tot d’ambicions que ens atorguen felicitats a cabassos. I també frustracions. Transcorreguts uns anys, però, la realitat dels estudis, del deure d’adult, de les desesperances quotidianes, ens ensenyen a reconduir la imatge que teníem del pas del temps i a dosificar-lo per respondre a la diversitat d’existències que ens reclamen. 

En el moment en què el cos se’ns eixampla i, com si d’una au d’ales obertes es tractara, acull parella i/o infants sota la seua protecció, el temps esdevé punxegut, de vidre infinitesimal, lil·liputenc, per tal d’atendre la immensa quantitats de fronts de compromisos heretats i novament adquirits. Salta el calendari de xifra en xifra i, un bon dia, ens trobem repartint la nostra parcel·la temporal amb qui ja s’esmuny cap a l’horitzó i, alhora, lluitant per mantenir surant la nostra pròpia existència. 

De sobte, quan ens comença a preocupar com aguantar de peu per internar-nos en els senders que encara aspirem a despullar, mirem al nostre voltant i ens adonem que els fills s’enfilen sols per l’escala del viure; que ja ens acostem xino-xano a la vora de l’últim penya-segat; que quasi tot ja és passat. Aleshores, descobrim que des de sempre nosaltres hem sigut el temps, que n’hem sigut la batuta, el bàtec que l’espenta, el pinzell que l’acoloreix i la melodia que l’esmorteeix. I pensem que sí, que hem errat, que no hem sabut, que tal vegada hauríem pogut, però que encara estem a temps, a molt de temps de viure el temps. I de cortejar la vida. 

La d’ara. La del moment que masteguem. 

L’única que ens portarà en braços fins a l’última alba.

Ningú no naix odiant

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Em costa entendre com alguns que es diuen valencians abominen dels sons i les paraules que des de fa segles espurnegen per l’atmosfera d’aquest racó de la Terra. Séquia. Marjal. Penya-segat. Horta. El nostre món: un territori planer i muntanyenc, sec i humit, farcit d’arena, de pinedes i de vegetacions corals que fa temps va invitar-nos a instal·lar-nos-hi i a construir arquitectures pròpies i racons singulars. I tot, arruixat per la llengua que parlem. 

On va la corda, va el poal. A cabassos. A cau d’orella. D’afegitó. Vos sonen aquestes expressions privilegiades, senyors polítics que desitgen entaforar-les en la capsa dels idiomes morts? No vos resulten deliciosament arrapades al terreny? No vos venen ganes de deixar-vos-en seduir? No? Sospite què ocorre als assaltants lingüístics: ignoren per complet els tresors literaris que portem moltes vides parint i acumulant en la llengua que tant i tant i tant detesten. Rondalla. Faula. Assaig. Romanç. Auca. O si no, si coneixen la nostra cultura i això no els ha estimulat cor i esperit per estimar-la amb fervor, és que tenen un avenc enorme en algun punt del seu passat. 

Només ens calen unes poques grafies i un accent per escriure el nom de la llengua que ens fa de vehicle a fi de travessar la història. A canvi, el valencià ens ofereix desenes de combinacions i milers de mots per acreditar cada ésser viu o material, saludar el veïnat, plorar les pèrdues, xiuxiuejar declaracions d’amor, cantar, comentar el dia a dia, reproduir sentiments de ràbia o d’alegria, transferir tradicions a les criatures. Per això, cavallers malaltissament obsessionats en la desaparició del nostre parlar, aneu on aneu no aconseguireu escapar de l’eco d’allò que tant menyspreeu. 

Com deia Nelson Mandela, ningú no naix odiant; són els altres qui t’ensenyen a fer-ho. Més valdria que vos netejàreu les mans de fang i renunciàreu a buscar la decapitació del valencià a base de votacions confabulades i de menyspreus institucionals. Pareu de carregar contra ell i voler convertir-lo en enemic; ja heu vist que no funciona. Assumiu-ho d’una vegada. Mentrestant, continuarem vivint en/per/amb la nostra llengua per Herència. Arrels. Lligam. Germanor. Lleialtat.

M'agraden les vostres llengües

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

M’agrada el francés. Amb ell vaig aprendre a llegir i escriure; més tard, a teixir amistats, compartir la meua visió de la vida o declarar el meu amor. Em va acollir de menuda i m’ha permés volar amb Le petit prince; submergir-me en Madame Bovary o deixar-me acaronar per la veu de Moustaki. 

M’agrada el castellà. És la llengua de l’adolescència que em va abocar a un paisatge diferent però igual d’apassionant que el meu originari. El seguisc als mitjans de comunicació; m’entretinc jugant amb els accents que l’evolució li ha forjat, i sóc seguidora confessa de Delibes. 

Pel meu recorregut de vida, m’interessen l’anglés i l’euskera; m’apassiona l’italià; em captiven els diferents dissenys dels alfabets; i estic segura que encara sorgiran nous universos de sons i paraules que em commouran.

Però la meua llengua és el valencià; no com a resultat d’una imposició, sinó per anhel personal. La silueta d’un idioma no són només els vocables que el formen sinó també, prioritàriament, tot allò que amb el pas del temps te l’acosta tant que acaba adherida als batecs del cor: l’entorn, les persones que t’acompanyen en el passeig o en les tempestes de la vida, les tradicions, la història, les converses a la fresca, les frases fetes, els refranys, els noms i els malnoms, les receptes de les iaies, els versos per descriure albes i capvespres...

No maniobraria mai per tal que una llengua desapareguera i que arrossegara, en la caiguda, una civilització sencera; no blasfemaria sobre els seus tresors idiomàtics donat que és una manera de propiciar el menypreu a qui la parla; no la miraria amb mals ulls perquè una llengua és l’obra d’art harmoniosa de com una comunitat relata la seua presència al món. 

No lluitaré mai contra cap llengua. Sí, però, contra els patriotes d’anar per casa que pretenen silenciar la meua i que confabulen per convertir en cadàvers les llengües minoritzades. Per aquestes latituds, ho acaben d’intentar. Però els hem recordat, una vegada més, que no aconseguiran el nostre desnonament lingüístic. Que el valencià és la nostra casa. Que la nostra casa no es toca. Ara bé, té les portes obertes de bat a bat. A tothora. Per això, si volen, endavant: hi seran sempre benvinguts.

L'Horta suplica

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Estirada a la vora de la mar, llança al cel braços i dits suplicant ajuda. Ni tan sols el seu color verd esperança aconsegueix revitalitzar-li l’ànim. “L’horta agonitza”, diu un llaurador de llarga travessia. I me’l crec. Des de fa temps, assetjada pels voltors del capitalisme, a la nostra terra li costa més que mai alçar el cap i respirar: tènues subvencions de les institucions, discret relleu generacional, i la creença, la destrellatada i perillosa creença d’una part de la societat, que l’horta ha de ser una mena de parc temàtic que s’ha de mantenir viu per poder passejar-hi, recrear-se en el canvi estacional o ensenyar a les criatures que les taronges o les carxofes no es cultiven en els supermercats. Pobre paisatge! Li faltaven ara els atacs a la Llei de l’Horta. Tanta poesia i narrativa sobre com els il·lustres llauradors i llauradores anteriors s’han dedicat a guanyar-se les garrofes a vora séquia, i mira tu a quin punt hem arribat! Quant els queda als camps conreats de sol a sol per famílies que encara hi habiten abraonades per pura supervivència o adhesió centenària? Quant els deu quedar, si el govern valencià menysprea l’oceà de cavallons que ens proporciona marees de deliciosos aliments, i acaba de regalar un bon pessic d’aquest racó del món als filisteus de sempre perquè hi construïsquen sense mesura? I és que continuen havent-hi pirates amb corbata disposats a massacrar séquies, camins i hectàrees de tradicions per promoure un model de civilització que formigone la nostra identitat i ens cimente el dret a perdurar agermanats amb la natura. 

Així i tot, per a moltes persones, som un país ric en orgull i dignitat que, des de diferents fronts, pot allunyar l’agricultura de la sepultura. Perquè, conscients de la nostra fragilitat davant d’allò que el planeta és capaç d’aplicar-nos, ens sentim cada colp més i més abocats a salvaguardar l’entorn, que és com dir la vida. Una pena que cap dirigent de fang no entenga que formar part d’una terra implica no sols estimar-la, sinó també respectar i ajudar generosament a qui porta segles atorgant-li i atorgant-nos vida.

No permetrem l'oblit

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 FEBRER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quantes vegades, al llarg de la nostra existència, visitem el passat? En quantes ocasions busquem aquella persona estimada que ens acompanyava de joves o aquella casa-niu on vam residir durant dècades? A mesura que corren els anys i ens acostem al templet de la tercera edat, la presència de l’ahir guanya terreny a l’expectació del futur. Alguns ho consideren nefast perquè associen la nostàlgia a la memòria, i acusen aquella de triturar-nos el present. Jo, en canvi, crec que mirar enrere no ens converteix en esperits afligits pel que ens toca viure en l’ara. Mentre hem anat construint dreceres o coves per resguardar-nos de les tempestes de la vida, és normal que anhelem assegurar-nos que allò d’antany es mantinga ferm en la nostra memòria. Perquè a partir d’un cert moment, hi ha paisatges íntims que només tenim l’oportunitat de recórrer amb els ulls dels records. I ho hem d’agrair ja que la memòria, tot i ser sovint poc reverenciada, és un dels tresors més preuat que posseeix l’ésser humà. La memòria també ens ofereix l’oportunitat d’analitzar els punts de partida de conflictes que ens marcaran per sempre: pensaments confessats a deshora o fora de context, gestos inadequats, decisions errònies. En una paraula, errors en la nostra pròpia narrativa que, d’alguna manera, constitueix també un fragment de la història col·lectiva. 

En aquest moment en què una bona part del món s’agenolla davant l’odi i la violència que pretenen sotmetre la majoria de la societat a un control aclaparant, des de casa hauríem de revisar el passat propi i el comú. Hauríem de tornar enrere en el pensament per destruir l’horror desbocat actual, i rememorar d’on venim: de guerres que no vam saber evitar; de dictadures salvatges que hui en dia continuen en mans dels hereus; d’individus obsessionats per forjar-se poder i predisposats a eliminar allò que els faça ombra; de fanàtics recolzats per ments absents. 

Certament, la memòria es pot revelar bella i purificadora; o aterridora i traumàtica. Però, així i tot, cal mantenir-la present. Ara més que mai. A fi de no reescriure tragèdies ja sofertes, no permetrem l’oblit. No permetrem que ens obliden.

Falles de dolor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 FEBRER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Sempre he considerat que l’essència de les Falles és profundament brillant pel fet que ofereixen una dimensió elaborada de l’actualitat que s’esforça per arribar a tot el món. M’hauria encisat haver nascut artista i haver posseït la gràcia de transformar en somriures el present que ens devora. Em resulta tan meravellós com la creació literària, on una idea, simple o laberíntica, ha de caure sobre el paper convertida en una accessible genialitat de paraules. 

Enguany, em pregunte com podran les Falles transmetre el dolor de la Dana. Amb quin tacte hauran de tractar el record de les morts causades per la incompetència d’un govern? Si disposara de talent per dissenyar falles, pense en el monument que alçaria i em sorgeix un senzill obelisc, molt elevat, això sí, per encabir el relat del terrible 29 d’octubre i dels dies posteriors. No esperaria cap altre material que no fora fang perquè, a mesos de la tragèdia, el mal govern encara permet que òmpliga l’atmosfera, el cor i la vida diària dels pobles afectats. A la part baixa de la columna, a l’alçada del carrer, aplaudiria la presència dels voluntaris i voluntàries que van córrer a regalar solidaritat. Al llarg de l’estructura, cap amunt, distribuiria recordatoris dels bens personals destruïts que han dut les famílies a una crisi afectiva i econòmica duríssima. Finalment, allà dalt, dedicaria les quatre cares de l’arquitectura als individus que no van saber gestionar la situació. 

O, tal vegada, no. Tal vegada no ho faria tan grandiós com solen ser-ho els monuments de sàtira, i només representaria l’horror que ens habita plantant una única figura sobre l’obelisc de fang, la de l’irresponsable que ens ha ultratjat la vida, perquè la gent tinga present que ell continua interpretant el seu sainet a base d’excuses indefensables i faltes de respecte.

A pesar dels meus dubtes, però, hi ha una cosa que confirme d’entrada:  guarniria la cerimònia del patiment amb ofrenes als éssers vius resistents, sense trons de bacs, sense cap ninot governant indultat. I en el silenci colpidor que acompanya tanta tristesa, buscaria les veus de la dolçaina i del tabal perquè musicaren el record de qui ja no tornarà mai més.

El vertigen de l'astronauta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 GENER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El dilema quedaria així: es pot ser astronauta i sentir vertigen per les altures? Ser vaca i ser al·lèrgica a la lactosa? Difícil, no? A mi, em sembla quasi impossible. Més encara, hi afegiria; ratllaria una irrealitat compromesa. Així i tot, el dia a dia ens demostra que aquestes situacions d’incongruències s’han donat i es donen encara, a pesar del temor i el rebuig que genera en la majoria de la societat. Trobem aquell que es diu més de la terra que la xufa, però que lluita per desfer-se de tot allò que ens fa poble valencià, començant per la llengua; qui s’autoproclama ecologista i firma projectes urbanístics que soterren territoris sans; qui és militar i va de pacifista per la vida; qui es disfressa de periodista, de difusor de veritats i bla-bla-bla, i es ven a algun poder corrupte. 

Moltíssima gent reprova aquesta part fosca de la personalitat i ho denuncia com pot, perquè desitja que, per damunt de tot, cadascú aplique la transparència al seu currículum laboral i vital. I jo em pregunte: com seria haver de suportar un conseller d’educació que no tinguera educació? Com un altre astronauta vingut de lluny, que sentira nàusees per allò que haguera de predicar. Seria una broma pesada; no en tinc cap dubte. Perquè la mala educació és una mantega enganxosa que recobreix cervell, cor i boca; una betxamel espantosament aspra, que amarga qui hi suca l’alé. A mi, en general, no em fan les salses però, per desgràcia, en desenes d’ocasions topem amb algú que ens enfanga l’ambient amb actituds cíniques, gestos fora de lloc, paraules malsonants o intervencions provocadores, i que dinamita, amb el seu comportament, qualsevol possibilitat de convivència. Quina mena de confiança despertaria un individu que, per explicar les seues malifetes, malcorara a base de menyspreu permanent i jocs de mans que pretengueren enviar a pasturar l’adversari polític? Quin malson, per favor!

I és que tinc molt clar que els primers passos per a arribar a ser un bon ciutadà i, si ha de vindre el cas, un bon representant polític, són l’honestedat i la cortesia. Embolicar els fracassos propis amb calúmnies als altres, ja t’hauria d’estar indicant, de forma educada, quin és el teu camí d’eixida.

Hui, de què vols que calle?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DESEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ho sabem tot de tot? Vull dir, ja no dubtem de res? Qualsevol tipus d’intervenció pública, del nivell que siga, ha esdevingut un dictat absolut. Sentim veus a tothora, cada vegada més categòriques, que expliquen, retruquen, il·lustren o testimonien, però cap, o molt poques, gosen manifestar vacil·lació. Hem construït una societat on domina l’ego poderós i ja no hi té cabuda la indecisió o l’atenció discreta. 

Què ocorre si et quedes una estona absorbida pel relat dels contertulians? Abans, res. Abans, entre xerrameques, quan algú romania capficat amb la mirada fixa sobre qui portava la veu cantant del grup, engolint-ne les aportacions i demostrant-ne l’interés amb cabotades o mig somriures, solíem creure que, en el moment en què aquell rostre segellat obrira la boca, amollaria una allau de veritats raonades. I, de fet, així solia ocórrer. Hui en dia, però, la imatge que ens proporciona qui atén les dissertacions alienes sense interrompre-les a cada segon, ens sol dur a pensar que calla perquè hi té poc o res a dir. Com hem passat de reverenciar escoltar sense dir ni piu a considerar-ho una debilitat? Fàcil: en aquesta societat competitiva i veloç, no tenim temps a perdre amb goles mudes o titubejants. Hem de raonar tots i de tot amb una seguretat d’aplom, amb una declamació clara i sonora, perquè és l’única manera de recordar la nostra presència a la resta del món; per això no callarem per escoltar els altres. 

A mi, per contra, m’encisen les persones que exposen les idees sense cap contundència, que hi interposen el silenci, assimilen amb passió les intervencions foranies, tot i ser contràries a les seues, les masteguen i, quan els toca el torn, en donen la seua visió. Quina elegància i quanta generositat tan allunyades dels galliners de brams! A pesar que ens autobombardegem amb xarxes socials, influencers de quatre xavos i tertúlies d’histèries, encara hi ha qui s’esforça per frenar els tsunamis de paraules i convertir-los en un intercanvi pausat i amable. Ho celebre, perquè l’autèntica conversa no es redueix només a emetre sons; consisteix a comunicar-nos i albirar, de retruc, amb quines mirades els nostres interlocutors il·luminen el sentit de la vida.

Llavis encesos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DESEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Joan Fuster ja ho deia: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.” Poques vegades he sentit l’odi perseguint-me, encara que, a l’igual que qualsevol ésser humà, he patit mirades fosques que et menyspreen a la llum del dia o llengües malicioses que t’acusen d’això o d’allò. Així i tot, aquestes actituds no solen impulsar-me a contraatacar i enfrontar-m’hi, perquè desperten més la meua apatia que cap altre reacció d’autodefensa o de declaració de guerra.

Fins al 29 d’octubre.

Aquell dia nefast i els posteriors, quan vam descobrir que qui ens havia de protegir s’entretenia vés tu a saber com i amb qui, els meus sentiments van sobrepassar les barreres que solc imposar-me per mantenir-los serens i adequats a la situació que els ha originat. Han sigut tantes les reaccions vergonyoses del govern valencià, tanta la seua falta d’empatia i nul·la capacitat per gestionar l’horror, que m’ha acabat assetjant una allau de sensacions negres que m’oprimeixen el cor i m’encenen els llavis. D’entre les intolerables intervencions dels dirigents, però, n’hi ha unes que m’han enfonsat com mai. Em referisc a la de tot un conseller d’educació que va explicar que no es desplaçava al municipi on s’havia afonat part d’un centre escolar i hi havia mort un operari, perquè ell allí no hi feia res i, a més, també necessitava temps per estar amb la seua família; a la del militar que va dir que les persones que vivien en plantes baixes van morir perquè ningú no les coneixia; a la de la senadora del Partit Popular que amollà que les conselleres cessades eren “pèrdues” de la Dana igual que les 222 que hi van sucumbir ofegades. 

Què fem amb els cors d’icebergs que ofereixen fredor davant la desesperació i l’abatiment aliens? Què fem amb aquells que fan política per a ells i als quals l’existència de la resta de la societat els resulta indiferent? Què n’hem de fer si cada dia, en cada carrer devastat, en cada casa desfigurada pels silencis, tan sols reparteixen més malestar?

Impregnada, com la majoria del poble valencià, d’un dolor profund que formarà part de nosaltres per sempre més, em pregunte: què hi podem fer si “...ens obliguen a odiar-los...”?

Pinotxos

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 NOVEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ai, senyor Carlo Collodi, estic convençuda que si alçara el cap i vera la quantitat de Pinotxos que en l’actualitat poblen la Terra, tornaria a la tomba amb un somriure als llavis perquè hi reconeixeria el titella desagraït, irrespectuós amb la devoció dels altres, que vosté va crear. La sort, o no, del seu xiquet de pi, és que la delicada Disney el va convertir en un encant de criatura que acaba acceptant la lliçó de la fada a canvi d’atorgar-li vida: no has de ser un deshonrat; si ho eres, tindràs problemes.

Així i tot, si vosté poguera visitar el planeta, descobriria com el seu personatge autèntic s’ha reproduït pertot arreu de mala manera i ha crescut a base de bé, alimentant-se, més que de cultura i d’afabilitat, d’allò que va adjudicar al menut de fusta en una de les pàgines del conte: de mentides. De moltes, enormes i quotidianes mentides. Una gran majoria d’aquests Pinotxos ocupen llocs alts de poder fosc. És normal, ens recordaria vosté: l’astúcia és condició sine qua non per encaminar amb èxit alguns projectes econòmics o polítics. I ací estem. De Madrid a Washington; de Moscou a Jerusalem; de Roma a València, els Pinotxos amollen tones de falsedats per manipular els esperits verges. Hi trobem tota classe d’etiquetes: empresaris, periodistes, presentadors de programes, jutges, advocats, religiosos, polítics... I tota classe d’instruments: xarxes socials, canals de televisió, campanyes electorals, publicitat... 

A dues doloroses setmanes de la tragèdia que ens ha deixat el cor destrossat, els Pinotxos de casa nostra encara ens conten llegendes per desviar-nos de la veritat: que si no els va sonar l’alarma; que si aquell estava de dinarot amb aquella; que no, que era amb l’altre; que si el mòbil apagat; que seré capdavanter de la reconstrucció d’allò que he destruït... Una vegada més, les seues faules mostren el rostre descarnat de qui prefereix el flagell social al soterrament de l’ego. Però tranquil, senyor Collodi, igual que vosté ho va escriure, nosaltres també sabem que els nassos llargs, plens de descomposició, sempre acaben consumint-se, lentament i sense remissió, en la inevitable foguera de les falsedats.

Per a vosaltres, les bones paraules

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 NOVEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

He estat dies buscant paraules per reportar el cataclisme que s’estén als nostres peus, però era com si se les hagueren engolides els crits de desesper de la gent i els silencis que anunciaven absències imposades. On trobar els mots per descriure els plors de qui ha perdut vides estimades; de qui contempla el paisatge familiar agonitzant sobre la vorera del carrer convuls; de qui ja no té llar i s’aferra al fragment d’un record de passat tendre per continuar endavant? No aconseguia atrapar ni una sola síl·laba per refilar-la als responsables polítics de la tragèdia. Quin dard es mereixen el Capdavanter i el seu exèrcit desbaratat? Morosos? Mentiders? Ineptes crònics que eliminen la Unitat d’Emergència per acantonar el govern anterior i invertir en tortures de bous, en una terra com la nostra, d’aigua salvatge i foc sempre a l’aguait? M’esforçava a localitzar vocables que en denunciaren la incompetència; la manca d’unió entre Generalitat i Generositat; la confabulada presència de l’extrema dreta; la provocació de la visita d’un monarca que circulava per allí. Volia posar per escrit que aquest dolor sense horitzó que sofrim ha sigut culpa de qui ni sap ni vol saber, i que això ho recordarem sempre. 

No, no encertava la paraula justa i vaig arribar a creure que tal vegada només el mutisme honrava el desconsol. 

Però m’heu obert l’esperit, herois i heroïnes de l’hecatombe generada per la infàmia. Ciutadania multicolor, carregada de pales i estima; tractors que han deixat els seus camps per alçar les avingudes enfangades; motxilles farcides d’auxilis; xarxes socials dedicades a unir allò esgarrat; alcaldies enormement implicades. I empatia. Empatia a cabassos. Gràcies a vosaltres el registre de mots que se’m resistia ha tornat a lloc. M’he llançat a capturar-ne uns quants, pocs perquè la commoció encara els reté, però suficients per escriure un text en el vostre honor. Un text que, malgrat els dimonis portadors de l’apocalipsi, m’ajuda a suavitzar la ràbia que m’aclapara i confiar en les persones. En el meu poble. 

Per a vosaltres, aquestes paraules. 

Per a vosaltres, les bones paraules.

Un llop vol entrar en la teua vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 OCTUBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La primera vegada que vaig sentir el conte de Caputxeta Roja vaig riure, no pel paper de la menuda sinó pel del llop. Em resultava poc creïble que una bèstia salvatge acabara disfressant-se de iaia malalta per fer-se amb la neta. Així i tot, és cert que la l’art sempre ha desenvolupat trames que narren l’intent de males peces d’ensenyorir-se del nostre espai a fi de destruir-nos, burlar-se de nosaltres o simplement distraure’s de la grisor que porten damunt. Resumida en una frase, la cosa aniria així: crònica d’un animal que prova d’enganyar-te per amargar-te la vida. 

A poc a poc, però, he descobert que aquell romanç infantil ja no m’és tan divertit, que apareix en l’actualitat quasi a diari i que ofereix arguments explosius. Per exemple, aquella història que parla d’un llop-policia camuflat que s’introdueix en partits polítics o associacions diverses per espiar. O la d’un llop-pederasta vestit amb sotana que penetra la privacitat de criatures verges. O la d’un llop-nóvio d’alcadessa que, amb perruca o sense, furta tant com pot i a qui pot, mentre ella amolla vides. O la del famós llop-Bombó que, amb la coroneta al cap... En fi, tenim un cabàs de notícies sobre alimanyes que es resguarden darrere de mentides per augmentar el seu patrimoni d’aspiracions i venjances. 

Ací, a casa nostra, no n’estem exempts. Des de fa anys, l’Ajuntament de València convoca el certament de relats Beatriu Civera per a la igualtat. Consisteix en escrits que defensen la llibertat de les dones i els autors i autores dels quals, en altres esferes, en demostren respecte. Enguany, però, un dels finalistes és un llop-pamfletista que ha posat el nas en el concurs per a, com si fora una tragèdia grega, rebentar-lo. Per què? Doncs perquè es tracta d’un individu condemnat per violència contra l’esposa. Sí, jutjat i condemnat. Ara el consistori informa que no li retiraran el guardó, que en publicaran l’obra, tot i que de cara al futur bla-bla-bla... Quina deshonra. Quina mofa literària. Ai, Caputxetes, la tradició oral sempre ho ha clamat: hem d’estar alertes. Els boscos, naturals i polítics, continuen, més que mai, farcits de llops que inventen farses per agredir-nos des de tots els fronts. 

Don i Doña

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 OCTUBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Don i Doña, si m’ho permeten, em presentaré: soc un dels fruits de la llengua que acusen d’”impuesta demasiado tiempo”. I ho soc gràcies al rei Jaume I (el del 9 d’octubre, per si no els sona) i als meus pares, família, veïnatge i amistats que habiten el meu país. Des que vaig obrir els ulls al món, els molt devots m’alimentaren amb cançons de bressol i rondalles, refranys i frases fetes, tradicions i jocs de carrer; i amb una quantitat generosa de paraules que ens bullien al cap com la cassola al forn i  escapaven de la boca per envolar-se per les llars. A tots ells, em contaven de nit a la fresca, també els ho havien aplicat els seus, en una mena de deliciosa cadena. 

Com, Don i Doña? No. He dit “cadena”, no “condemna”, que és el que van airejant vostés pertot arreu.

Perdonats estan.

Prosseguisc. 

Allà pel segle XVIII, el monarca veí de Castella i la seua colla van entrar al Regne sense permís i es van arremangar bona cosa per caçar la mosca apegalosa que tant odiaven: la nostra llengua. Pretenien substituir-la per la seua que, es vanagloriaven, havia nascut quan el Big Bang i els atorgava el dret a menysprear qualsevol parla que se’ls posara entre cames. Es van llançar a desbrossar els racons del territori per buidar-lo de vocals obertes i tancades, d’historietes de gegants del romaní i de músiques que cantaven l’ama del corral o la casa del Cabanyal que fa cantonet. 

Ens van enverinar l’aire. Així i tot, jugant jugant, des del 1238 en som milers a continuar fidels a qui ens va parir. 

Don i Doña, no entenen que si el valencià s’haguera “impuesto”, vostés el dominarien? Per nassos. Igual que la majoria dominem a la força l’idioma dels Borbó. El problema és que vostés van desertar fa molts anys i se senten desarrelats. Per això festegen la Diada o les Falles com si es tractara del Día de la hispanidad. Si no fora així, també seria seua la llengua en què m’expresse i la dignificarien sense prejudicis. 

No diré que el valencià, ferit per les seues polítiques agressives, no s’encongeix de dolor però es manté viu perquè el parlem, el llegim i el cantem. Per evitar acabar com vostés, Don i Doña, desubicats en un país que es resisteixen a comprendre i a estimar.

La vergonya no és nostra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 SETEMBRE DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No sé si pensareu que exagere si dic que n’estic farta, molt farta. Que no s’esvaeix un sol dia sense que aparega un nou cas d’abús sexual contra una dona. Que els crits de les víctimes, o els seus silencis imposats, em pertorben el cor. Que m’aclapara que la justícia desvie la mirada davant d’aquests actes miserables. I és que no pare de preguntar-me, quina casta de jutge pot eximir del càstig uns ancians que han abusat de menors, captades a les portes de centres escolars?; quants futbolistes, acusats de delictes sexuals contra dones, tornen al club com si res?; a quina classe de judici humiliant sotmeten Gisèle Pelicot, drogada durant una dècada pel marit per oferir-la a altres homes perquè la violaren mentre ell ho filmava?; quina mena d’alcalde, representant màxim del poble, canta en públic una cançó pedòfila que parla del plaer de baixar les bragues a una menuda?; quin públic l’aplaudeix?; i quina perla de la Confederació Episcopal l’excusa assignant la culpa a la societat que, resol, ha esdevingut excessivament puritana? 

Imagine que sovint vos qüestioneu la justícia que hem forjat. Jo també. I em remou l’estómac la imatge de les agredides de per vida per desgraciats que es creuen blindats. Així i tot, els delinqüents ho pagaran ben pagat. Em force a interioritzar-ho. Tot el que han fet els passarà factura, tal vegada no de la mà dels tribunals, per desgràcia encara n’estem a anys llum, però sí que ho tributaran de la pitjor manera que abonem els nostres errors: a través de la consciència. La nostra que, tard o d’hora, ens dispara remordiments i imputacions i, sobretot, la consciència de la societat. Perquè un dia, algú que els criminals estimen i veneren per damunt de tot els recriminarà de ser (espós, pare, iaio, amic, amant...) l’individu més deshonrós que mare Natura haja parit, un brancatge tortuós i pudent de barranc que s’ha de denunciar i perseguir fins l’extermini del seu nom. 

Per tot això ens necessitem, homes i dones bons: per a la defensa del respecte i de les llibertats, i per traure a la llum les actituds violentes que condemnen les dones al dolor etern, a fi que prompte, com reivindica l’admirable Gisèle, “la vergonya canvie de bàndol”.

Nos amours

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 AGOST DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

L’estiu ha tenyit la casa d’un silenci espés. Un raig de sol, cansat de joguinejar amb la cortina dansaire, s’ha deixat caure sobre l’estora. Sembla com si ell també reclamara repòs, igual que la menuda que dorm plàcidament al sofà. La mare la mira i sospira de benestar. Els cabells negres de la xiqueta contrasten amb la pell de nata, tan suau que pareix que ni l’aire gose acaronar-la. Però la mare, sí; amb tendresa, li prem el bracet mentre sent com batega la felicitat. 

Decidida a respectar el descans infantil, encén el televisor i el redueix a un fil de so. Durant uns instants ressegueix les imatges de la inauguració dels Jocs Olímpics: una diversitat exuberant de colors, reivindicacions, homenatges i desfilades. Tanmateix, l’opressió al cor li fa aclucar els ulls. Li costa assimilar aquesta festa nascuda per asserenar les mentalitats, perquè sap que a l’exterior de l’obra teatral que París ofereix, la crua realitat no s’ha alterat ni un mil·límetre. Mentre el Comité Olímpic ha acceptat emblanquinar banderes amb noms de dictadors genocides, a uns quilòmetres de distància no han cessat de ploure bombes que han rebentat famílies senceres; no han parat d’enfonsar-se barques d’emigrants que ningú no rescatarà; no han escatimat assassinats d’estudiants, i no han emmudit les veus que gestionen el planeta reptant-se, declarant guerres, firmant rendicions, i torna a començar. Mentrestant, recorre el món un Hymne à l’amour que confirma l’amor apassionat i egoista en què viu la humanitat. “Les Olimpíades sempre han sigut un parèntesi de pau per acollir la competència amistosa -li va dir algú-. A més, la vida ha de continuar”. Ha de continuar malgrat el desempar activat per polítiques immorals. La vida ha de continuar, sí, però també la denúncia dels criminals i, per damunt de tot, la lluita per la supervivència dels pobles. 

La mare desvia la mirada i busca el rostre de la menuda que ara ha entreobert la boca i aparenta somriure. Acarona el front del seu estimat oasi de pau que respira per aquells éssers que l’horror ha silenciat i, entre bes i bes, li xiuxiueja el secret de qui no vol deixar d’existir: “Tous les amours du monde sont nos amours. Luttons pour eux”.

Ser respecte o no ser

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 JULIOL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ahir, passejant per València, vaig observar que en una de les parets d’un edifici impol·lut, algú hi havia fet una pintada. Tot i que sempre he pensat que la majoria dels grafits que visualitzem per les ciutats solen reflectir eslògans, reivindicacions o versos com una manera més de llibertat d’expressió, en el cas que comente, el dibuix semblava inacabat i resultava insuls, buit. Però el que més em va xocar va ser el llenç triat per amollar-lo: a la porta d’un tanatori. En un espai on habita la tristesa. En un refugi construït per fer costat al dolor de la nostra gent. Es veu que a aquest indret sagrat per a mi, com ho són una escola, una residència d’ancians, un hospital o, simplement, la casa d’algú, arribà una persona, destapà l’esprai i atacà la superfície verge que se li presentava davant dels morros sense plantejar-se què representava el lloc. 

Soc conscient que pintar quatre ratlles en un mur no altera el rumb de la vida que s’oculta al voltants de la pedra, però no deixarà mai d’atabalar-me l’absència enorme de consideració que circula entre nosaltres, les desenes i desenes de conductes irrespectuoses que presenciem a diari, de graus, intencions i conseqüències diferents encara que lligades per la mateixa falta d’empatia per tot i per tots. Tenim qui, en el tren, ocupa un seient amb els peus; qui orina en les parets d’un monument; munta Ferias de música que marginen la cançó en valencià; qui, en un museu, agredeix obres d’art en nom d’alguna lluita; qui menysprea gent pel color de la pell o la llengua; aterra al món de la política per escopir sobre la llibertat; organitza festes a altes hores de la nit;  o passeja gossos sense corretja. Són els comportaments que s’allunyen anys llum del respecte i els que, per desgràcia, més practiquem: meninfotisme, intolerància, incultura, incivisme... 

Tal volta caldria obrir tots els diccionaris i posar en negreta la paraula “respecte” per recordar que si l’obviem estem perduts; que una societat que aspire a “ser” (íntegra, bella, justa) haurà de basar els seus fonaments, defenses, i presents i futurs de convivència en l’actitud d’estima generosa de la seua ciutadania. 

Malsons a vora mar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 JULIOL DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La nit de Sant Joan és, per definició, bellesa, alegria i calidesa. El llenç nocturn esguitat d’estrelles i de llunes representa tot allò que esperem de l’estiu i, per què no, de la vida. En un ambient festiu, juguem amb el foc, el foc amb l’arena, l’arena amb la mar fins que, en unes hores, flames, terra i aigua s’apropien de nosaltres i ens porten amunt i avall d’un univers de sensacions ben particulars.

Però, igual que tot en la vida, arriba el moment en què es fa la llum, s’esfuma la màgia i tornem a tenir davant dels ulls la nostra realitat, aquella que procurem configurar dia a dia. Enguany, l’alba també ens ha abocat a les retines encara enfebrades per la celebració, les imatges d’un panorama que es repeteix any rere any, cada colp més fosc i provocador. Parle de les deixalles dels milers d’individus que han passat una nit entre els braços de la natura, amfitriona generosa, i que, quan se n’han hagut de separar, li han donat les gràcies obsequiant-la amb quilos de botelles, plàstics, papers, cendres i algun que altre vòmit. Una manera miserable d’agrair la bondat d’una costa marina que s’esforça per sobreviure a la nostra maldat. A pesar d’això, allí tenim, a primeríssimes hores del matí, el sacrificat personal de la neteja que s’afanya per recollir la immundícia de l’atac de pirates de totes les edats, sexes i procedències. 

Evidentment qui ha de carregar amb la culpa d’emporcar el territori és, d’entrada, qui participa en l’esdeveniment. Per què cada persona no recull la ronya que genera i se l’enduu a casa? Perquè li falta mirament. Quina en seria la solució? Educar. Com sempre. Qui se n’ha de fer càrrec? Els adults, les famílies, les administracions públiques, les autoritats, els mitjans de comunicació, l’escola, la col·lectivitat en general... Mira que posseïm agents que podrien conformar un canvi d’actitud en qui abusa del món, però no ho fem perquè ocupem el temps en l’amfiteatre dels egoismes i dels insults permanents per tal d’aconseguir poder i estovar-nos sobre els caps dels altres. 

Després protestem si entropessem amb gossos a vora mar, perquè lladren, embruten, molesten... Queda demostrat que, de moment, preferim una altra classe de malsons.

Si jo...

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 JUNY DE 2024
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Què hauria ocorregut, ens preguntem sovint, si aquell dia, en aquell instant, amb aquella persona, en lloc de creure’ns els seus arguments, haguérem dubtat; en lloc de girar cap a l’esquerra, haguérem entrat al carreró de la dreta? Què hauria sigut de nosaltres si haguérem alterat una sola paraula, un gest mínim, en la narrativa de la nostra existència passada? 

El destí està fet d’un continu de tries i de descarts, i és evident que és impossible saber quins efectes haurien tingut les decisions que vam deixar anar. Perquè des que ens alcem fins que tornem al llit, des que comencem a tenir ús de raó fins que amollem l’últim sospir, recorrem el calendari elegint una de les múltiples opcions que la vida ens posa a l’abast. No som sabedors dels milers de milions de disjuntives que s’obrin davant de nosaltres i que ens pressionen per resoldre en una fracció de segon: quin vestit em pose? M’endinse en la hipoteca? Hi vaig o m’espere? En la majoria dels casos, no disposem de temps per parar-nos a reflexionar en la nostra resolució. I això és un regal dels déus: l’habilitat per no ser conscients que sempre, sempre, estem garbellant, escollint, excloent a tota velocitat, sense quasi alé per analitzar la situació. De vegades, però, convertida aquella decisió en un passat remot, som capaços de penedir-nos-en.

Fa uns dies, en un concurs de televisió, una de les participants es lamentava que si haguera sabut que havia de compartir el joc amb un autèntic mascle d’escullera que havia intentat humiliar-la, no hi hauria acudit. I jo pense en la quantitat de circumstàncies en què canviaríem de paréixer si haguérem pogut tornar enrere, si tinguérem segones oportunitats. Qui seria jo ara, on viuria, en quin ambient, amb quina salut... si haguera acceptat aquella faena o mirat abans de travessar el carrer. Perquè així és la navegació vital, temptejant, optant i, al remat, esforçant-nos per assumir, un darrere l’altre, els nostres veredictes i les seues conseqüències de la manera més valenta possible.

Si jo... és la teoria de les ocasions arraconades. Si jo... deu ser també la teoria  de les vides diverses, de les vides perdudes i, per damunt de tot, de les vides viscudes.