El silenci

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 FEBRER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Diumenge passat vaig assistir a un parell d’espectacles que d’alguna forma, casualitats de la vida, giraven al voltant d’un mateix tema: el silenci. De matí, a l’Institut Municipal de Cultura de Meliana, vam gaudir del concert d’Edu Comelles, un homenatge a la manera de respirar del paisatge quan ens n’absentem i quan la seua veu, i no la nostra, recupera el domini de l’espai. Sobre el murmuri del riu, el cant dels grills o sobre l’alba quan esgarra la falda de dol nocturn, l’artista deposita delicadament la seua música, un altre silenci fragmentat que s’acobla a la cadència de la natura.

A la vesprada, al Teatre El Musical, Blanca Portilllo, sublim, ens oferí una interpretació de Silencio, una joia literària de Juan Mayorga basada en el seu discurs d’ingrés a la RAE, on reflexiona sobre el paper del silenci dalt de l’escenari, en la literatura clàssica i en la vida dels éssers humans.

Aquesta coincidència, en unes activitats culturals que naixen de llocs diferents, no és fortuïta. Des de fa un temps, una part de la societat s’esmerça per establir límits al soroll, per recuperar el silenci vital que permet reconéixer-nos. El silenci ens és necessari per a un acte fonamental de la humanitat -afirma Mayorga al seu monòleg-: per escoltar les paraules dels altres i per dir les nostres. En efecte, el silenci hauria de ser el joier on les paraules s’arreceren de les tempestes. Anhelem atenuar l’enrenou permanent i omnipresent que ens assetja; el rebombori interior, el que habita i perviu dins de nosaltres, el que ens parla de fracassos, de pèrdues o d’esperances marcides; aquell que, sense ser-ne conscients, hem anat bastint i que poques persones en són coneixedores. I el guirigall de fora: l’aclaparament informatiu, els rius d’estímuls que ens exposen sense descans a opinions, debats, acusacions, defenses que, d’una manera o altra, amb més o menys implicació, ens forcen a posicionar-nos a tothora.

Ai, quants silencis hem extraviat pels camins de la història universal i individual! Si els haguérem conreat, si tinguérem ara la paciència de protegir-los, és possible que ressonara pel món un altre eco, una altra manera de compartir-nos, més serena i menys violenta. 

L'agenda

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 FEBRER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Un dels regals que em van fer quan em vaig jubilar, fou una agenda. Quina sorpresa. Per a què havia de menester un organitzador algú a punt d’encetar temps i vida generosos? La vaig apartar i me’n vaig oblidar, i em vaig dedicar a explorar la nova etapa que se m’oferia.

El primer any va ser deliciosament atropellat. Vaig acompanyar l’horta en els canvis estacionals, vaig llegir amb deler, vaig engolir maratons de sèries televisives, assistir a conferències, i quedar, dia sí i dia també, amb les amistats que m’havien precedit en la jubilació. Tot anava rodant a un ritme, ara frenètic, ara pausat, i jo em sentia borratxa d’eufòria.

I en això que, de sobte, arribà la pandèmia. El terror va envestir la nostra vida social i, de rebot, la personal. Els meus propòsits entusiastes, igual que per a la resta de la humanitat, es van diluir. Les setmanes de confinament m’embolcallaren en una mena d’apatia quasi embriagadora. Procurava impedir que el riu de monotonia m’arrossegara, però les notícies i l’absència de la meua gent m’enfonsaven a poc a poc. Em vaig convéncer que necessitava un salvavides. Un salvavides que, donades les circumstàncies, només trobaria entre les quatre parets de casa. I aleshores recordí l’agenda. No em serviria per anotar-hi cap projecte, perquè el futur s’havia congelat, però em faria companyia en el túnel que em tenia presonera. Comencí a reflectir-hi allò que sorgia d’entre els plecs de la tristesa: tresors que rescatava de calaixos que duien segles sense obrir-se i que m’omplien de visions desateses, sentiments desvetllats gràcies a la música o la lectura que el temps sobrer em permetia eixamplar, imatges que em volaven pel cap i que em delia a reproduir a l’hora d’escriure, topades amb capvespres que declamaven poesia... Qualsevol vivència mínima adquirí una aparença colpidora.

Ara que sembla que hem tornat a reconstruir-nos per continuar destruint-nos; ara que, de nou, vivim abocats al frenesí de la immediatesa i del soroll desmesurat, freqüente sovint aquell diari meu de les grans coses menudes, on vaig trobar un rescat, reclinant sobre el full en blanc els arabescos d’afectes i humilitats que ens adoben l’existència de felicitat. 

No volem déus

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 GENER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

De sempre hi ha hagut monarques, directors de cinema o dirigents de sectes que han considerat que pel fet que qualitats personals, antecedents familiars o contactes privats els hagen portat molt alt en la piràmide social, tenen llicència per abusar a sac de la resta del món. Enlluernats per la pròpia brillantor, alguns individus se senten acreditats per fer i desfer sense més conseqüències que la de satisfer els seus instints barroers. La història dona a entendre que és així perquè hi observem com, segle rere segle, els poderosos han gaudit de total impunitat. Han pensat que eren déus i s’han atorgat el dret a intimidar, insultar, coaccionar... O agredir les dones.

Des que aquestes han perdut la por a parlar, però, aquestes deixalles de la societat, carcamals o jovencells, de qualsevol color polític i origen social, han vist destapades les seues violències sobre els cossos femenins. Des de Harvey Weinstein a Bill Cosby, passant per cabassos d’artistes consagrats, intel·lectuals oracles o empresaris imponents, aquests narcisos enfangats s’han hagut d’enfrontar a la denúncia valenta d’una dona de rostre desencaixat i mirada esglaiada: la víctima. És conscient l’agredida que quan testimonie, la seua paraula convulsa xocarà contra un mur de poder econòmic i informatiu que protegirà l’agressor? És clar que ho és i, malgrat el tsunami que li voldrà sepultar la gosadia d’haver alçat la veu contra un dels éssers suprems, ella tirarà mà de dignitat i valentia per contar l’ultratge i tallar les ales al monstre.

Ara, una “divinitat” futbolística ha forçat presumptament una jove. Mentre ell altera les seues declaracions, ara sí ara no, les proves reforcen la narració de la xica. Estem davant d’un enèsim borratxo d’ego que ha pensat que els seus somnis humits no podien esperar? La justícia està en marxa. Un altre avís a navegants.

En el camí de la vida que les dones anem forjant a base de sacrificis i esperances, hem arribat a creure ferventment en nosaltres; hem despertat i hem pres consciència de la nostra condició. Aquesta és la base de la nostra llibertat. I en ella no hi té entrada cap violència. Ni cap déu. 

Cases sense cor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 GENER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa uns dies, el primer ministre del Canadà explicava la raó per la qual el seu govern ha legislat que des de l’1 de gener i durant un parell d’anys, els estrangers sense residència permanent al país no podran accedir a la compra d’habitatges. Controlar els preus desbocats del mercat immobiliari i dissuadir aquells que consideren que les cases són mercaderies i no escenaris de la nostra privacitat, són els objectius que es va marcar el partit liberal en el seu programa electoral de 2021. Ara ha arribat el moment d’aplicar-ho al dia al dia de la població.

A pesar de les crítiques i dubtes justificats que ha provocat el pla de Justin Trudeau, ja se senten veus avançant el final de les golden visa que han permés a fortunes de tot arreu invertir a mans plenes en l’imperi de la rajola de qualsevol punt del planeta. La notícia del govern canadenc pot semblar esperançadora, però també resulta trista. Esperançadora perquè, com en tantes altres zones desmantellades a colp de xequera, aquest acord podria ser un exemple a seguir a la nostra terra on la gentrificació llança barris sencers als braços d’inversos forasters (i casolans, no ho oblidem) només incentivats pels beneficis econòmics, que no coneixen, ni ganes, la història dels carrers i les biografies que s’hi han forjat. D’altra banda, l’anunci de Trudeau resulta desolador en la mesura que ens recorda una vegada més que la civilització s’encabota a freqüentar límits sense retorn quant a la seua gestió de la vida i la convivència a la Terra. Fa temps que anem desbocats formigonant paisatges, desnonant famílies o esclafant particularitats en nom d’una globalització desfermada. Fins on arribarem? Quina sensació de tràgic ridícul, quan els últims éssers humans miren al seu voltant i contemplen territoris infinits botinflats de ciment i, envoltant-ho tot, el silenci suïcida d’una humanitat rendida.

Esperem que prompte es clivelle aquest mutisme esdevingut condemna i que raons i gestos amables s’unisquen per atendre els espais íntims on instal·lar-se i muntar una existència. Perquè ja ho ha dit el primer ministre canadenc: “Les cases són per a les persones, no per als inversors”. I és urgent creure-hi.

Tot tornarà

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 31 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquesta setmana m’he llançat a escriure l’últim text de l’any. Pensava repassar les escenes memorables del temps que ja s’esfuma o enarborar ventalls de desitjos per al nou calendari però, quan m’he posat a revisar-ho tot, m’ha sobtat un pensament aclaparador. Allò que durant aquests mesos ens ha rebentat el cor de sofriment i ens ha deixat a la vora de l’agonia, o el que ens ha eixamplat el pit i ens ha recordat que la felicitat és tan menuda que de vegades passa de llarg sense que en siguem conscients; allò que constitueix, en resum, el nostre “jo” de fa quatre dies, exhibeix la mateixa etiqueta al llom: Passat. Un passat entendridor o dolorós, enyorat o rebutjat, però passat al cap i a la fi, format per incomptables imatges, paraules i sensacions que ja no existeixen ni tornaran a existir mai més.

La majoria de nosaltres tenim ancorat ben endins, en la fossa marina de la nostra intimitat, antics trossets de vidre que encara ens tallen la respiració quan els duem a la llum. Hi ha lluites que portem a l’esquena des de temps remots i que desitgem fervorosament guanyar per al futur, lluites que ens espenten de continu a camps de batalla que semblen “retroalimentar-se” una vegada i una altra: el combat per les llibertats, la recerca de la justícia, la protecció de la natura... No obstant això, ens esforcem per difuminar allò negatiu i fer lloc a la serenitat, perquè ho marca la llei de la supervivència: per continuar en sintonia amb la vida, cal submergir l’aflicció en la bassa de les penes ofegades. I és en aquest exercici de salvació on hem fabricat candeles nívies amb els rostres estimats d’abans, les seues alegries i tot allò que ens van dipositar en herència a les ratlles de la pell. Aquests ciris ens il·luminen el camí i ens permeten avançar; són el suport de la vida.

Per aquesta raó, siga el darrer dia de l’any o el cinqué d’un mes qualsevol, siga a l’alba o enmig de la nit fosca, els éssers humans sempre acabem pegant mossos al passat projectant-lo en la pantalla sense fronteres de la nostra memòria, perquè és ell qui, ben sovint, ens rescata del present, ens alliçona per a l’esdevenir i ens protegeix de l’última mort: l’oblit.  

L'eco d'una llengua

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ignore si com a poble ens trobem ja en el pendent que baixa a l’infern de Dante o si encara disposem d’oxigen per a sobreviure, com hem fet en tantes i tantes ocasions al llarg de la història, però el cas és que mentre consultava l’enquesta de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports sobre el coneixement i l’ús social del valencià, sentia que el cor se m’alentia i l’aire s’allunyava de mi. L’estudi, elaborat el 2021, ens ha malferit els ulls: en l’àmbit privat, en les entranyes de les famílies i de les relacions amistoses, el valencià perd terreny. Molt. Un dràstic descens de 8 punts des del 2015; és a dir que en sis anys, milers de parlants han renegat de la llengua que els havia criat. Al document es destaca l’increment de la competència en valencià, sobretot entre el funcionariat de l’Administració o a les zones castellanoparlants. Interessant i digne d’aplaudiments. Ara bé, que el món sencer dominara el còrnic, per posar-ne un exemple, però que només quatre gats en feren ús, el salvaria de la mort? En absolut.

Segons l’enquesta, els batecs de vida del nostre parlar ressonen cada dia més i més dèbils. En una paraula, el valencià agonitza. Algú dirà que les causes en són múltiples, i encertarà. Tanmateix, si per una vegada gosàrem veure les coses com són, ens hauríem de preguntar per quin motiu no s’actua de manera contundent per protegir els nostres drets lingüístics i per evitar les humiliacions a qui pretén viure en valencià. Quina legislació ens està portant al traspàs? Per què el titubeig polític (plurilingüisme discutit, requisits lingüístics de mitja canya, “oblit” de la reciprocitat audiovisual, estancament d’Àpunt...) quan tenim un peu en el taüt?

Si va endavant la renúncia a usar el tresor de mots, refranys, girs lingüístics, dobles sentits... que ens va regalar Jaume I quan va arribar a aquesta terra i ens va saludar amb un Bon dia, disposem-nos a preparar el nostre sepeli. No hi haurà herència per a la nostra descendència. Perquè un poble que expulsa la pròpia llengua del seu relat íntim i opta per una altra veu, acaba convertit en ressò, en caixa acústica, en eco. Un eco moribund d’allò que fou i no tornarà mai més a ser.

I ara, què?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ja veus. Segons les estimacions de l’ONU, el 15 de novembre vam arribar als 8000 milions de persones a la Terra. Aquesta afirmació és simbòlica, evidentment, però sembla que fins i tot tenim nom i nacionalitat del ciutadà celebrat que acaba de nàixer: es diu Damián i és de la República Dominicana.

Molt bé. I ara, què? A què ens condemna la xifra exorbitant d’individus atrapats en aquest racó limitat de l’univers? Esdevindrà un reactiu que suposarà un canvi imminent per al planeta?

La majoria d’experts, que ja estaven sobre avís, han aprofitat per repetir per enèsima vegada que els desafiaments a què s’enfronta la humanitat no deixen de créixer, que són més i més extrems i que requereixen solucions fulminants. Parlen de la degradació mediambiental i de com afectarà les generacions futures; dels reptes socials que deriven dels desplaçaments humans causats per tot tipus de crisis; de l’envelliment de la població que amenaça l’estat de benestar i obliga a modificar el perfil de les ciutats i dels serveis que ofereixen; del tema de l’aigua que, si encara ens queda corda per augmentar la població mundial durant les pròximes dècades, ens situarà entre l’espasa i la paret, i hauria de generar a corre-cuita severes polítiques hídriques.

Tanmateix, és curiós comprovar com en el dia a dia, enmig dels crits de desesper i dels avisos de cataclismes, la majoria dels qui convivim en aquest bocí de terra continuem pensant que som el centre del planeta i, posats a demanar, de l’univers. Contemplem el veïnatge amb ulls crítics i dues gotes ajustades de tolerància perquè estem convençuts que nosaltres som millors i insubstituïbles, i que allò que desconeixem (llengües, tradicions, creences...) són pura immundícia digna del nostre menyspreu i de les nostres burles. I d’aquesta manera, en el planeta que mira el Sol, ens dediquem a defensar amb urpes els nostres territoris privats on qualsevol diferència es considera l’enemic, qualsevol element distorsionant una provocació i qualsevol debat d’idees una declaració de guerra.

Esperem que la humanitat recupere prompte l’empatia i la generositat que l’ha de mantenir en vida. Podem ser 8000 milions de cors bategant pel futur.