Estiu cru

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 AGOST DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ramona no té vacances. Ben mirat, Ramona no té pràcticament res; no té família o, almenys, la que se li coneix no la visita quasi mai ni se l’emporta als seus pisos de la ciutat o als apartaments d’estiu. No té diners, perquè viu d’una minsa pensió, resultat del matrimoni amb el difunt Vicent, que li dona just per travessar de puntetes la setmana, comptant cada euro i disgustant-se quan s’ha de desfer d’algun bitllet. No té amistats íntimes que li podrien fer companyia quan baixa al carrer i ocupa el “seu” banc durant hores, sola, intercanviant quatre paraules amb algú del veïnatge, però amb cap confident a qui explicar-li la seua existència esfilagarsada. No té ningú per comprar-li la barra de pa o llegir-li algunes pàgines de les novel·les històriques que tant l’encisen.

Ramona, però, sí que té una cosa, i en abundància. De fet, hi ha poques persones que la guanyen: Ramona té anys. 81, en concret. Ramona té 81 anys i viu sola.

La trobe al lloc de sempre, vestida amb la mateixa roba negra desgastada que també usa a l’hivern, amb un fullet de propaganda a la mà que li fa de ventall, adreçant somriures a tort i a dret per intentar atrapar algun rostre que s’acoste a preguntar-li com està, si ha anat la persona de l’ajuntament que li tira una mà, què ha dinat hui...“Bon dia, Ramona!”, la salude. I es fa el miracle. Se li il·lumina la mirada i em devora amb els ulls mentre conta que està bé (no et dirà que està marejada), que ha eixit perquè a casa s’avorria (no perquè sent pànic d’estar-hi sola), que havia quedat amb..., que el fill li ha promés que... I m’estic una bona estona sentint com recita la biografia novel·lada que s’ha construït.

És agost. El poble està buit. Els quatre gats que anem amunt i avall, acabem concentrats al mateix supermercat i a la mateixa terrassa de l’únic bar obert. Ramona, des del balcó de casa, ens mira. Sé que anhela desesperadament que arribe setembre; per a ella, per a les persones que fan en solitari la travessia del feliç mes de vacances, serà el moment de tornar a sentir que formen part de la col·lectivitat, del grup humà que les acompanya i anima. Encara que, en realitat, quasi ningú, ni ací, ni allà, no les espera. 

Un esmorzar és un esmorzar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

“Perdona, un esmorzar és un esmorzar. I punt.”, sent que sentencia un jovenet a la colla d’amics. Em resulta sorprenent aquest debat perquè és quasi inconcebible trobar-se persones de més edat opinar sobre la convinença o no de posar-se a taula, allà a les 10 del matí, per empassar-se un bon grapat de calories. I és que l’esmorzar, a casa nostra, és una tradició profundament arrelada, d’aquelles que dibuixen l’ADN dels pobles.

Sempre he sentit justificar el nostre àpat més entranyable tirant mà del llaurador que s’alça de matinada per atendre el reg o de l’obrer que fa front a la intempèrie, i que requereixen, per sobreviure, avançat el matí, recompondre forces amb una bona pataqueta, un assortit d’embotits propi d’un cardenal i el cremaet de torn. En el seu moment, aquest parèntesi laboral devia ser qüestió de vida o mort; en determinades faenes, si no tenies molta cura, el cos difícilment haguera aguantat les dures jornades que s’estenien hores i hores. En l’actualitat, tot i l’ajust de les condicions laborals, del predomini d’altres oficis, diguem-ne més soferts, el panorama ha canviat poc. Cada dia grups d’amistats o d’oficinistes s’entaulen, en una cerimònia digna d’un altar de la Grècia clàssica, per introduir-se de ple en la panxa d’uns entrepans farcits de mil delícies mentre els platerets d’olives, cacaus i tramussos, i els pitxers de cervesa valsen per la taula al servei de les mans que els reclamen amb deler. És possible que la convocatòria gastronòmica matutina no s’allargue tant com antany perquè ara treballem d’una altra manera, que la nova concepció dels termes salut i benestar hagen diluït botifarres i costelles i ens hàgem quedat amb la simple talladeta de pernil i de tomata, o que el refresc americà haja desplaçat la bota de vi, però el que s’ha mantingut amb aquest costum és la necessitat de retrobar, al principi del dia, la nostra gent al voltant d’un plat, per pegar junts un mos a la vida en bon ambient. Ara que pel veïnat circulen mandíbules rabioses d’intolerància que pretenen devorar el que consideren diferent, és fonamental resguardar i defensar allò que ens singularitza. Ací, a la nostra terra, s’esmorza. I punt.

Censura eres tu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La seua ment maliciosa es malfia d’una obra d’art, condemna una revista infantil o se sent violentada per un pit que alleta una criatura. Sap que la llibertat d’expressió és un dels primers globus de color que es llancen al cel d’una democràcia? Llibertat per cridar als quatre vents el que eres. Llibertat per qüestionar açò o allò. Llibertat per estimar. Tot, absolutament tot, ha d’estar impregnat d’aquest dret que només atorguen els horitzons oberts, lliures de boques insultants i punys de ferro. La resta, el seu esperit fosc, és censura. Dictadura. Feixisme.

Ell censura a tort i a dret i, així, confirma que, en realitat, és un covard que viu sotmés a un temor secular: la por a la paraula. La paraula de l’altre, s’entén; la seua, més alta, més bròfega, més despoblada... aquesta té via lliure. Perquè la que aclapara la seua intolerància és la veu o les veus de la part de la humanitat que no respira com ell. Està persuadit que algunes manifestacions culturals encoratgen les revolucions, si el poble així ho reclama. Per això tira mà de la censura estricta que talla d’arrel qualsevol debat i permet que el mutisme s’impose allà on abans hi havia vida i color. Ben mirat, no és una gran victòria suprimir la dissidència, sobretot si ell, enemic de les llibertats, des de la democràcia que odia i habita semicamuflat, se n’aprofita per fer desaparéixer a garbellades allò que altera el seu univers de catacumbes.

El que de veres és d’admirar, en canvi, és lluitar contra les paraules... amb paraules. És a dir, dissentir serenament amb el bagatge lingüístic, cultural, de diplomàcies i enteses heretat de la història. Si sent que aquell argument no el convenç, haurà d’aprendre a rebatre’l amb una explicació pausada. Quan l’enutja una opinió contrària, s’haurà d’esforçar per exposar el seu raonament a l’interlocutor de manera cordial. Ho pot escriure, cantar, recitar, clamar, però ho haurà de fer només amb mots generosos i demostrar que és un ciutadà honest i no un miratge d’ésser humà.

Perquè, no sé si li ho han dit alguna vegada, qui té la mesquinesa de censurar un bes o uns versos, un cos nu o una cançó, és aquell rebotat de la societat incapaç de mirar-se en l’espill del món.

Amparo planta oliveres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Amparo és valenciana, i llauradora de tota la vida. No és “esposa” de llaurador; ella “és” llauradora, altrament dit: autònoma agrària. De les poquíssimes dones en l’actualitat que treballen en el conreu del camp. En coneix les vicissituds, els canvis irrecuperables, les cabotades de rendició, les frustracions, les inversions que no tornen a casa... També, per creença profunda en l’estil de vida de l’horta, les bones voluntats que hi resisteixen. Ella n’és una. Quan parla dels tipus de verdures o de fruites, quan recorda els llinatges que han llaurat i llauren cavallons, o quan es posa a llegir el cel per endevinar l’oratge, il·lumina l’atmosfera, com una pintora impressionista, amb olors i colors d’estima per la terra.

Ara Amparo enceta projecte: ha plantat oliveres, una varietat grega desconeguda per aquestes contrades. Pla, somni o deliri: fer oli. Un oli que encara no té recipient, però sí nom. Es dirà La Gaiana, en homenatge a sa mare, també llauradora. En aquests moments busca cooperativa que li l’envase. I n’està dissenyant les etiquetes. I ha iniciat els tràmits per a la Certificació ecològica. I ha rodejat els cultius amb plantes aromàtiques i un “rebostori” d’insectes per protegir-los. I espera i desitja que tot isca bé, perquè ja no hi ha marxa enrere. No n’hi pot haver.

Segons son pare, el d’agricultor és un dels oficis més sabut: meteoròleg, botànic, geògraf, entomòleg, arquitecte, astrònom... Però sense cap necessitat de títol acadèmic. Així i tot, el projecte d’Amparo és dels escassos experiments que es duen a terme en el món mig desmaiat de l’horta valenciana. I dic desmaiat perquè el nostre patrimoni vegetal agonitza: no se li presenta relleu generacional (el jovent mira cap a un altre cantó, lluny dels sacrificis que reclama el camp); i, a més, la realitat sembla demostrar que són poques les polítiques que creuen fervorosament en la defensa de l’horta.

Amparo, com altres, sent en carn pròpia la reculada de la comunió amb la terra, però és coratjosa i per això capitaneja la supervivència del seu territori. Perquè no consentirà mai, com canta el poeta Marc Granell a L’arbre vell, convertir-se en l’última veu d’un paradís que porta el nostre nom.

Tornar enrere

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 JUNY DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quan arribes a una certa edat, sol ser ocupació habitual mirar enrere i comparar el passat amb la teua contemporaneïtat. Et veus de jove, recordes la societat que et conduïa, i amolles sentències de l’estil “Jo, a la seua edat, no...” o “En aquella època no era com ara que...”. Sí, moltes coses han canviat. La majoria per a bé, evidentment, perquè una comunitat que fa via, conté en el moviment milers de millores i superacions. Uns quants elements que estimàvem, però, s’han quedat pel camí: la intimitat amb el veïnatge prenent la fresca al bancal de casa, el valor de la paraula donada... Ara mateix, n’hi ha un que veig agonitzar sense remei. Em referisc a la humilitat que implica retrocedir sobre els nostres passos per revisar allò fet o dit. Em referisc a l’autocrítica.

De plena vitalitat en aquest segle, criticar ha sigut i és patrimoni de la humanitat. Amb tres o quatre detalls, som capaços d’elaborar una tesi doctoral farcida de certeses intuïtives o d’invencions gratuïtes sobre qualsevol acte o persona que se’ns pose davant, perquè considerem que en tenim el dret, i si no agrada que s’aguanten. Això sí, en el suposat cas que la víctima del xafardeig siga la nostra excelsa essència, saltem rabiosos com gats escaldats i ens col·loquem en posició de defensa nuclear.

Tot s’altera també quan ens toca aplicar-nos aquests judicis severs, és a dir sotmetre’ns a nosaltres mateixos a la crítica. Perquè per fer-ho, cal apartar el jo de l’ara i, a cara i cor descoberts, endinsar-nos en el passat per escorcollar-hi honestament. Només un ésser alhora humil i fort es pot aplicar una autocrítica que, sovint, ens aboca a penediments i dolors profunds. Per això hi ha qui es pregunta què guanyem autoflagel·lant-nos així. Jo m’ho pregunte i em conteste: hi guanyem salvavides.

A unes setmanes d’unes eleccions on els resultats han enfosquit el cel, pense que s’hauria d’incidir en l’autocrítica, obrir les oïdes a les veus silenciades, aplaudir els encerts, i assumir els errors i reparar-los. Perquè si deixem de sargir les escletxes, no avançarem. Patinarem. Sobre el mateix terra fangós. I caurem, una vegada i una altra, en el pou cec on es retroben els qui fugen de les veritats. 

La força del trellat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 JUNY DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Des de fora, hi ha qui pensa que un gimnàs és un indret bulliciós ple de goliats de braços i cuixes embotits, de gegantes d’esquena quadrada com una pantalla de cinema, de sorolls de barres i bandes elàstiques. De molt de crit i poc d’enteniment. No sé si hi ha cap lloc així; jo, el que conec, és ben diferent.

A l’entrada del gimnàs del meu barri, unes fotos d’esportistes en ple rendiment, amb un somriure d’orella a orella, semblen voler incitar-nos a entrar en aquell regne. Tot ens suggereix que no ens quedem a la porta del que podria ser un canvi agraït en la nostra existència. A l’interior, la sala de màquines està extremadament concorreguda, tal vegada més del que els mateixos usuaris desitjarien, però és que la calor ja ens saluda a colps de ventall, i els cossos comencen a remuntar la peresa hivernal i a reclamar posar-se al dia.

Pertot arreu, i només visible als ulls dels habituals del gimnàs, es dibuixa l’ombra d’una paraula de set lletres, que conforma el programa de vida que sosté el lloc: TRELLAT. Perquè aquesta ve a ser la recomanació permanent de Carles, instructor, assessor, conversador excel·lent i esperit impulsor d’aquest territori. La seua narració està farcida de bíceps i tríceps, de bicicletes el·líptiques i de cintes de córrer, però també d’ànims i de crida a la responsabilitat. Les persones que acudeixen al local saben que han d’estar disposades a l’esforç, a un esforç contingut i continu, per atényer la meta a la qual aspiren. Així i tot, ens proposa Carles, aquest sacrifici s’ha de treballar des de la intel·ligència i l’autoprotecció. No podem maltractar el nostre cos si el que volem, justament, és gaudir-ne. Per arribar a aquesta conclusió, cada persona ha d’aprendre a conéixer-se, a visitar-se ben endins, allà on naixen l’autoestima, l’orgull i l’empatia, per a esbrinar com defugir la comparativa reiterativa amb altres esquelets i altres actituds, i recrear-se en els seus propis  avanços.

Han mort un bou

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 MAIG DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Va ser fa uns dies. Diuen que el bou hauria d’haver anat lligat amb una corda però que se n’alliberà i va córrer i córrer, desitjós d’esquivar els brams i les actituds que l’envoltaven i que no feien presagiar res de bo. I mira tu com, la criatura topa amb un muret apartat (a saber què va imaginar: un camí de salvament, un miracle? Pobre innocent!) i d’un salt el sobrepassa i es precipita al buit des d’una altura de 15 metres i s’esclafa, allà baix, al barranc. Potes rebentades. Sofriment indescriptible. Sacrificat. Fi del drama. “Un accident desgraciat”, es lamenten alguns; “Inesperat”, rematen altres. Coses que passen. Qui ho anava a dir?

I ens preguntem si, entre els allí presents, a alguna ment lúcida se li va ocórrer preveure que un brau sacsejat amunt i avall, que sent que al seu voltant tot el porta al terror i, tal vegada, a la mort, procuraria eixir de l’infern per qualsevol mitjà; si ningú no va intuir que tot ésser viu, per simple supervivència, buscarà sempre una escapatòria per protegir-se del sofriment i de qui li l’infringeix.

No ens enganyem: tothom ho sabia. Però presenciar el sofriment de la víctima és la raó de la barbaritat que anomenen “festa”. Perquè, que la teua gateta (el hàmster del teu fill o el gos de la xiqueta, tant fa), assetjada per uns energúmens excitats, isquera volant per damunt de la barana del balcó a fi de fugir-ne, seria dramàtic, no? I es perseguiria el salvatgisme de qui és capaç de mortificar un animal indefens. I s’exiliarien a les antípodes les bèsties que s’entretenen turmentant les nostres mascotes, membres estimadíssims de la família. Veritat que sí? Per què, aleshores, no hem de considerar-ho amb un bou? De quins residus ens nodrim encara per creure que els humans posseïm llicència per usar i abusar d’altres vides? Si en la majoria de cultures antigues es veneraven els animals, com és que nosaltres, ara i ací, continuem torturant bous per alimentar-nos la diversió i els nostres gens, negres de violència?

Han mort un bou. No, no he dit que ha mort un bou. Dic que han mort un bou. I això només pot ser obra d’una crueltat ancorada en la foscor, d’uns posicionaments que volem i exigim superats per sempre més.