Valencianada

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 3 DE MARÇ DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És possible que dimarts passat, algú topara pels carrers de València amb colles d’adolescents, ara amb el cap abocat sobre els mòbils, ara amb la mirada en alt, com si d’uns turistes aplicats es tractara. Però no, no eren conqueridors urbans. O almenys, no de la manera que ho solem entendre.

El que mantenia aquella joventut concentrada en les pantalles dels seus artefactes i alhora en tot allò que els oferia l’entorn, formava part en realitat d’una activitat escolar. Sí, estaven fent classe. Treballant de valent. Sense pupitres. Sense instructors a la vista. Només ells, una connexió a Internet i la ciutat a la punta dels dits.

“Un entre tants com no aguarden i lluiten. Un entre tants com foraden la nit”, escrivia el poeta Vicent Andrés Estellés. Hui en dia, Un entre tants és, a banda del poema celebrat de l’autor de Burjassot, una plataforma d’ensenyants que comparteix experiències en noves tecnologies aplicades a l’aula i a l’ensenyament de i en la nostra llengua.

D’entre les iniciatives de l’associació, cal dir que una de les més exitoses és la reunió, per quart any consecutiu, d’uns 2000 alumnes (2000!) provinents d’una trentena de centres educatius de diferents comarques disposats a recórrer i descobrir els secrets de València.  És l’anomenada Valencianada: una gimcana contrarellotge que fomenta el treball en equip, l’ús de les noves tecnologies, l’autonomia i el coneixement de la ciutat.

Equipats amb un mòbil, un geolocalitzador i les aplicacions que els permeten desxifrar la informació que el professorat els remet, cada grup de quatre o cinc membres s’ha de desplaçar per la capital, de forma autònoma i en transport públic, i localitzar llocs emblemàtics que hauran de visitar, observar minuciosament, fotografiar, i sobre els quals hauran de respondre una sèrie de preguntes. Per si faltava alguna cosa, enguany la literatura també va ressonar entre les parets centenàries d’alguns edificis, amb lectures de textos d’autors medievals que foren enregistrades i compartides en Instagram.

Mentrestant, des d’un quarter general, els docents segueixen els moviments dels grups i la resolució de les proves, a través de les xarxes socials.

Hem de felicitar-nos per la qualitat professional del nostre professorat i alumnat. Pel seu esforç desinteressat. I hem de seguir-los els passos: reviure paisatges del passat amb eines del present és la manera infal·lible de fomentar l’estima pel nostre futur.

Valencià sense etiquetes

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 17 DE FEBRER DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Està en perill d’extinció el cigró? Les bresquilles, la vedella o el llobarro? És clar que no. Però el nom, sí. El seu nom en valencià, òbviament. Almenys en l’etiquetatge dels comerços.

Moltes empreses de la terreta retolen únicament en castellà o, si de cas, hi afigen venecià o swahili segons la nacionalitat de les carteres que les visiten. És una mostra sublim de l’atenció que presten a la clientela. El tema, però, és que no ho fan mai en valencià. D’altres, més compromeses amb la societat que les empara, adopten polítiques a favor de l’ús de la nostra llengua. És una forma, diuen, d’equilibrar el bilingüisme oficial. De manera que si busques, trobaràs GARBANZO/CIGRÓ o CIGRÓ/GARBANZO; més sovint, GARBANZO/cigró. I això, per poquet que siga, sempre ens resulta una ALEGRÍA/alegria.

Així i tot, sabem que la situació és alarmant. Només cal visitar les botigues i posar-nos a buscar el nom d’algun producte, escrit en la nostra llengua i regnant sol enmig de l’etiqueta. Difícil. Ara, tal volta, si forces la vista, allà baix, a punt d’eixir-se’n del paper, el pots localitzar uns instants abans que l’empresari decidisca, per la qüestió aquella tan a mà de la llegibilitat, fer-lo caure definitivament del paquet de fideus. Algú exclamarà: Ben fet! El castellà és un idioma milionari, fins i tot en parlants, mentre que el valencià, com aquell.

Per què? De veres, per què no s’entén que qualsevol persona valencianoparlant desitge comprar també en valencià? No es tracta de menysprear el salmonete o la coliflor rizada. No estem en guerra contra cap llengua. Només aspirem a viure en pau amb la nostra. Som valencians, de lluny o de fa quatre dies, i compartim una llengua que estimem. Perquè ens estimem a nosaltres mateixos. Com qualsevol altre grup humà. I anhelem recórrer els segles futurs amb les veus que ens ha cuinat el passat.

Les paraules que no s’usen s’acosten temeràriament a la boca de la fera dominant i acaben, tard o d’hora, deglutides per ella i per l’oblit. Un mot abandonat és una pedra més en el mur de les lapidacions lingüístiques. No ho volem per a la nostra manera de parlar, i lluitem per avançar cap a una normalitat plena.

Comerciants, conserveu les nostres paraules, difoneu-les, atorgueu-los força i vitalitat, i ajudeu a crear referents lingüístics a la vida quotidiana. El valencià forma part de la nostra identitat. I la de les generacions futures que ja arriben a les vostres portes.

Costa

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 2 DE FEBRER DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Costa d’entendre que, de vegades, d’entre els milers d’éssers humans excepcionals, els pobles trien com a representants els individus que transiten per la vida voletejant d’engany en engany, dimonis disfressats d’ovelles que prometen edificar caus de felicitat quan, en el fons, només aspiren a construir-se un oasi privat amb la força de treball i les ferramentes dels altres. Costa d’acceptar que l’altruisme de determinats personatges que parlen en nom del món comence i finalitze en els límits de la seua pròpia ombra ja que més enllà, deuen pensar, vegeten territoris que no els ofereixen cap interés ni, sobretot, cap benefici per a les seues biografies personals.

Costa de confiar en qui no ha alçat mai la mirada de la seua cartera quan gernacions de mans esteses li suplicaven aliment; de qui ha renegat de la veritat; de qui ha callat i, per tant, encobert, el delicte i la insolidaritat més vergonyosos. Costa de sentir les excuses de l’estafador que ha saquejat i humiliat les arques públiques en nom d’una suposada bandera, pàtria o ideologia a la qual s’ha aferrat com si fóra l’últim salvavides d’un Titànic qualsevol.

Costa de suportar el raonament que justifica la maldat, perquè les mentides abundants acaben assecant la bona fe, igual que un cataclisme sever engul la bellesa de les formes. Costa assimilar tanta depravació consentida enmig del desesper de famílies abandonades a la seua sort. Sí, costa.

Encara com, a les societats madures, un bon dia algú es renta les lleganyes per veure-hi millor i descobreix la realitat nauseabunda. I aleshores, amb els ulls ben oberts, s’afanya per extirpar-ne els tumors i aplicar-hi benes sanejadores que n’allunyaran la recaiguda. Perquè després del desastre, costa calibrar el cost humà i moral que hauran de pagar les víctimes dels quatre malànimes. Costa de recuperar la confiança i renunciar a la crítica compulsiva a tot i a tots. I és que ens ho han posat tan negre que ens costa de creure en la bondat de les persones, en la seua generositat desinteressada; fins i tot, en els seus sacrificis. Sí, senyor. Costa.

Perquè la salut de la vida pública té un nom: transparència. Sense opacitats, ni foscors. Que vol dir decència. I cada membre de la col·lectivitat s’hi ha de rendir, com en un homenatge a la veritat absoluta.

Si volem societats sòlides, cultivem l’honradesa. Més encara: exigim-la. Per no tornar mai més a haver de preguntar: I la decència, costa?

Societat civil valenciana

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 20 DE GENER DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El seu somriure té la textura del cotó-en-pèl, la mateixa que posseeixen les històries que ha escrit al llarg d’una extensa i excelsa carrera literària. Mercé Viana ha bressolat generacions senceres amb els seus contes i la seua poesia. Té una nòmina envejable de títols i reconeixements que la situen ben amunt del firmament dels noms que caldria reverenciar, no solament per les seues qualitats humanes i intel·lectuals excepcionals sinó, sobretot, per la generositat a l’hora d’implicar-se en l’època que li ha tocat viure. Perquè, a més de representar de manera brillant la paraula escrita en valencià, Mercé s’ha dedicat a impulsar projectes pedagògics innovadors i obrir camins en la didàctica de la llengua. I ha invertit temps i esforços, molt de temps i quantitats ingents d’esforços, a fer escola. Literalment. Escola progressista, d’aquelles que desperten curiositats i animen a explorar el món.

Ara, Mercé Viana està a punt de rebre una altra distinció. Al meu entendre, ben especial. La Fundació Bromera pel Foment de la Lectura, entitat sense ànim de lucre i referent en el món cultural valencià, li concedeix el seu guardó anual en reconeixement a la seua llarga i fructífera vida professional. I ens n’alegrem enormement. En primer lloc, perquè es tracta d’una dona admirable que, des de la calidesa humana, ha encapçalat iniciatives dirigides a millorar la funció de l’ensenyant i de l’ensenyament. En segon lloc, perquè pensem que sí, que aquest és el camí.

En l’ambient crispat i hostil en què vivim darrerament, cal felicitar els representants de la societat civil que es desviuen per la concòrdia. Cal aplaudir qui es mou a les antípodes de l’agressivitat i de la confrontació, defensa una ciutadania sensible i llança missatges de reflexió i de pau.

Són les persones com Mercé Viana o les institucions com el col·legi públic Mas d´Escoto, també premiat per la Fundació per la seua tasca a favor del foment lector i l´ús del valencià, els qui s’haurien d’emportar les mirades dels governants i del poble. Ens són imprescindibles. Sense tantes excel·lències no podríem aspirar a avançar en la construcció d’un món més just.

Per això, enhorabona a Mercé Viana i al Mas d’Escoto però, sobretot, felicitacions a la societat civil valenciana per ser capaç de generar al seu si exemples tan potents de compromís social. Es mereix, ens mereixem, tanta honradesa i, alhora, tanta esperança. 

L'antídot

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 6 DE GENER DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És sabut que la cultura és la base de l’educació i que, independentment que tracte temes universals o banalitats quotidianes, que versione biografies anònimes o fets històrics, és una guia per a la nostra existència. Ens submergeix en mons on evolucionem sense necessitat d’oxigen perquè ells són l’aire que alimenta la mirada i l’enteniment. Aquest regal entranyable és el que configura una ciutadania amb recursos per entendre, reflexionar i decidir.

La nostra societat, ara per ara, sembla refractària a qualsevol immersió intel·lectual. Les estadístiques ho confirmen: llegim poc, ignorem el cinema, el teatre, la música en viu, els debats... Què ens queda si passem de puntetes davant de l’expositor dels nostres artistes, si fugim de les aromes que perfumen els pensaments? Una experiència eixuta, sense els regalims de fantasia que endolceixen la vida, on acabarem abduïts per la boira lletosa del no-res.

Els agents implicats en aquests serveis es queixen de la manca d’ajudes, del feble reconeixement i de la quasi nul·la resposta del públic potencial. Resultat: llangueixen llibreries, sales de concerts, festivals, i se soterren projectes.

Més enllà dels recents esforços de les institucions públiques, hem d’aplaudir qui intenta revertir aquest erm descoratjador des de la societat civil. Em referisc a les associacions formades per persones que, de manera desinteressada, ideen activitats culturals per a qui les vulga gaudir. Parle de l’Àgora de Tavernes Blanques o de l’Ateneu de Bétera, exemples admirables entre els centenars de col·lectius que malden per dibuixar horitzons nous presentant novetats literàries, projectant pel·lícules, organitzant festes per als menuts...

Un bon dia, un grapat de veïns i veïnes van posar en comú temps i esforços. Era hora d’arrancar la maquinària que buscava suplir els cràters intel·lectuals creats per dirigents polítics gens avesats a consumir productes que induïren a la reflexió. Les seues convocatòries són colps de puny amables, alés frescos encabotats a capgirar la mediocritat i a oferir altres paisatges que ens sacsegen les bastides de les creences. Són anhels per a excavar túnels que ens permetran trobar la porta d’eixida a tanta ignorància.

La cultura és l’antídot al fanatisme. És el territori on habita la tolerància i on creix la llavor de les minúscules però transcendentals revolucions. I allí és on hauria de trobar-se una ciutadania que es vol lliure.

Per vosaltres

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 23 DE DESEMBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Si poguera regalar-vos allò que no existeix, amics estimats, amigues benvolgudes, giraria el temps de l'inrevés i convertiria les hores negres en façanes lluminoses darrere de les quals ens protegiríem de la foscor que sovint ens devora.

            Si poguera restituir-vos el que no tinc, ombres boiroses que ja no sou, vos atorgaria cos i cor per compartir els records que m’assetgen i se m’emporten cap al passat. Buscaríem de nou les paraules que conten la nostra història i, una vegada més, una última vida més, abraçaríem el nostre afecte segellat i n'expulsaríem les nostàlgies. Cantaríem a l’uníson que rememorar és tornar a fer lliscar la brotxa untosa sobre la paret pintada dels nostres instants, és afegir el vent a la massa de la memòria servida des de la llunyania dels anys. Per vosaltres, enyorances meues, inundaria els rius de riures i les valls de balls, i cosiria xarxes d'artèries fluides que llançaria allà on habiten les esperances marcides.

            Si poguera deixar-vos brins de benestar, amors meus, buscaria uns quants capvespres de tardor, d’aquells que el sol arruixa de taronges i violats. Després, els passejaria sobre els trons de les tempestes quotidianes que ens semblaven tifons desaforats i que, en la distància, se'ns han desdibuixat i han esdevingut febles ratxes de sospirs enrabiats.

            Si em permeteren regalar allò que no posseïsc, atraparia el moviment dansant de les ones de la mar i ballaria, insolent, per damunt dels hiverns que ens paralitzen, posaria noms als somnis ocults i ocultats, refrescaria amb aigua els llavis ressecs i abrasaria, en el foc del volcà, les malediccions i les supèrbies que ferixen.

            Per vosaltres, que sou part de la vida de la meua vida, seduiria els dits que trenen les llàgrimes i la veu que silencia els temors, obriria la panxa de les dunes per extraure’n les darreres brases d’un oceà que un dia fou verger, i empaquetaria garbellades de l’aire de vidre que cau redolant de les muntanyes nevades de la pena.  

            Per vosaltres, que em vau traçar el camí, i per qui ara m’hi acompanya, gràcies per repoblar el meu univers amb les vostres presències. Sou la força que lluita per mi. I jo, arrambada a tots vosaltres, amics, amigues, éssers perduts i retrobats eternament, confidents, sentinelles dels batecs que marquen el meu pas, jo continue caminant.

            Per les hores que ja s’acosten, preparades per estrenar-se.

            Perquè demà sempre és futur.

            Per vosaltres. 

Mestres

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 9 DE DESEMBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

            Vinc d’una escola pública i laica que em va inculcar un desig rabiós per trobar els ingredients que fertilitzaven el món. Recorde amb estima la mestra que m’obsequià les primeres vocals; amb delecte aquell mestre que ens parlava llatí; amb respecte qui m’ensenyà que el saber et protegeix i que l’estultícia acurta els batecs dels somnis.

            Van ser els meus primers educadors els qui em van acompanyar de lletra en lletra fins a permetre’m que m’esmunyira sola pels tobogans de tinta. Alguns m’elevaren al firmament i em feren entendre que som un modest pessic de pols estel·lar; d’altres em cuinaren les paraules perquè poguera alimentar-me de la saviesa i fantasia dels qui ens havien precedit. Va ser l’escola pública qui em descobrí altres pobles, altres mons i altres déus i qui em reforçà l’orgull per la singularitat i el respecte a la diferència. Al llarg de molts anys, maldaren per il·luminar-me la mirada amb el cresol de la cultura en un intent d’esgarrar la cortina fosca de la ignorància.

            Si mire enrere, veig una corrua de classes on es barregen desenes d’idees nobles aplicades a les actituds quotidianes. Hem de ser lliures -vingueren a dir-me aquells qui em formaren com a ciutadana compromesa i dona independent-, has de sentir-te lliure, per damunt de tot. I si no t’hi sents -m’insistien en anglés, en ciències, educació física o matemàtiques-, ací tens les eines per aconseguir-ho. I em van regalar l’habilitat de dialogar i la d’expressar-me respectuosament. El dret a l’interrogant. El poder de la resolució. I, per damunt de tot, l’oxigen que no m’ha de faltar: la llibertat de pensament.

            Què és, en el fons, un mestre? Què, una mestra? És un viver que t’habita. Algú que et recita, una vegada i una altra, el relat de l’univers. Que trosseja curiositats per embolicar la ignorància tenebrosa i que t’eixampla els horitzons barrats. Que embelleix els esperits minúsculs i els converteix en àguiles capaces de convéncer-se que els camins que duen a l’infinit estan oberts per a elles.

            Enhorabona, ensenyants involucrats. Enhorabona, escola pública, laica i plural.

Continueu parlant sempre i insufleu-nos la rebel·lia serena, diguen el que diguen els podadors de voluntats lliures i els manyans de portes cegues. Sacsegeu-nos amablement i provoqueu-nos les conviccions adormides perquè esclaten en un exuberant foc d’artificis. Feu-ho.

            O estem sentenciats. Condemnats. Destinats.

            A morir de silenci.