No som ninots

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 MARÇ DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És diumenge de Falles. Des de la terrassa del bar on he anat a parar, l’horta maragda competeix amb l’atzur del cel, i l’aire anuncia que la primavera ja fa cosquerelles a la panxa de l’hivern. Mentre celebre la fortuna d’habitar aquest espai de serenitat, una parella i el fill d’uns sis o set anys seuen a una taula veïna. D’immediat, la criatura trau una caixa de la motxilla del pare. L’obri i mira els adults somrients que, amb el cap, li semblen dir que sí, que endavant. El xiquet, el tresor a les mans, camina cap a la font que, casualitats de la vida, cau a tocar de la meua cadira. Ni per un segon dubte de les intencions del menut. Per això, quan acosta l’encenedor a la metxa del petard i l’encén; quan terra, copes i servidora senten el sacseig del coet en la pròpia carn, jo ja tinc les orelles tapades per evitar que el bombardeig em travesse els timpans.

A partir d’aquest instant, el dimoni de la pólvora no para d’esgarrar l’atmosfera amb una corrua de detonacions ensordidores que ens impedeixen xarrar, llegir o contemplar les musaranyes en pau, i que ens obliga a abraçar les pobres mascotes, paralitzades de terror. Mentre els progenitors del pirotècnic de Primària es delecten amb un plàcid esmorzar, la resta de la ciutadania, que també vivim ací, que també pretenem gaudir d’un ambient reposat, que també tenim dret a no veure’ns involucrats en activitats que no són del nostre gust, ens esforcem per controlar-nos i no llançar-nos en bloc a posar a remull a la font coeters intrusos i derivats.

Així i tot, ja veus tu, m’agraden les Falles. Les vaig descobrir de jove i em recorde amb els ulls oberts com a plats en la meua mascletà iniciàtica; amb un somriure d’orella a orella en entropessar amb els primers ninots; i amb ales al cor quan, més tard, vaig conéixer les bandes de música. El que continue sense entendre, però, és com una celebració (en definitiva no es tracta de res més que això), està legitimada per alterar-nos tant el dia a dia. No es podria conjugar, en el futur immediat, festa i mirament pel veïnatge? Actes multitudinaris en la via pública a diari i respecte a l’abast de tots? Mirem d’aconseguir-ho. Per favor. No som ninots.

Mohamed parla valencià

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 MARÇ DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Mohamed és de Pakistan i treballa en un poble de l’Horta nord. La primera vegada que vaig entrar a la seua botiga, em vaig quedar de pedra quan, a l’hora de pagar, m’amollà un “Sis noranta”, així, en la meua llengua. Un foraster que se’m dirigeix en valencià? Fantàstic! I admirable. Perquè lamentablement, hi ha gent d’ací de tota la vida que no l’entén o encara no el parla. Mai. Mohamed, sí. Mira tu quines coses. Ell s’esforça per parlar el valencià, que va adquirint a través de la clientela que compra a la seua fruiteria. Té clar que és la manera d’expressar-se de la terra que l’acull i, per integrar-se més en la societat que ara també és la seua, intenta usar-lo sempre que pot.

Lynne és de Dallas però es considera una valenciana més. Ha aprés a parlar la nostra llengua i solta un “Bon dia” o un “Fins després”, arrebossats en un deliciós accent nord-americà. Té clar que en aquest racó del món el poble valencià porta segles defensant la seua identitat. Ella la respecta. I per demostrar-ho, ho fa en valencià.

Resulta obvi que quan algú, per obligació o per gust, aprén l’idioma d’allà on aspira a construir-se un futur, fa evident que anhela formar part d’aquell grup humà. I el grup humà, orgullós de les seues arrels i de l’admiració que suscita, n’aplaudeix el compromís. Aquesta és l’actitud. Ací i a la Conxinxina. Perquè quan no acceptes que de la pertinença a un lloc n’ha de derivar la consideració al seu parlar i costums, és quan es basteixen les suïcides atmosferes de renúncies. Així és com tenim que una diputació valenciana com la d’Alacant celebre glamurosament el lliurament d’un premi literari en castellà, mentre que el de valencià s’atorgue en un despatx qualsevol, en horari d’oficines. O que denuncien un pacient per parlar en valencià al facultatiu de torn. O que en alguns ajuntaments siga un miracle accedir a formularis en la nostra llengua. Tots aquests escenaris, i més, reflecteixen una situació lingüística agonitzant, fruit d’una renúncia minut a minut i espai a espai, que ens resultarà tan mortal com una gota malaia.

Mohamed i Lynne s’esforcen per parlar en valencià. Ens respecten. I nosaltres, quan aprendrem a respectar-nos? Quan, a estimar-nos?

El silenci

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 FEBRER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Diumenge passat vaig assistir a un parell d’espectacles que d’alguna forma, casualitats de la vida, giraven al voltant d’un mateix tema: el silenci. De matí, a l’Institut Municipal de Cultura de Meliana, vam gaudir del concert d’Edu Comelles, un homenatge a la manera de respirar del paisatge quan ens n’absentem i quan la seua veu, i no la nostra, recupera el domini de l’espai. Sobre el murmuri del riu, el cant dels grills o sobre l’alba quan esgarra la falda de dol nocturn, l’artista deposita delicadament la seua música, un altre silenci fragmentat que s’acobla a la cadència de la natura.

A la vesprada, al Teatre El Musical, Blanca Portilllo, sublim, ens oferí una interpretació de Silencio, una joia literària de Juan Mayorga basada en el seu discurs d’ingrés a la RAE, on reflexiona sobre el paper del silenci dalt de l’escenari, en la literatura clàssica i en la vida dels éssers humans.

Aquesta coincidència, en unes activitats culturals que naixen de llocs diferents, no és fortuïta. Des de fa un temps, una part de la societat s’esmerça per establir límits al soroll, per recuperar el silenci vital que permet reconéixer-nos. El silenci ens és necessari per a un acte fonamental de la humanitat -afirma Mayorga al seu monòleg-: per escoltar les paraules dels altres i per dir les nostres. En efecte, el silenci hauria de ser el joier on les paraules s’arreceren de les tempestes. Anhelem atenuar l’enrenou permanent i omnipresent que ens assetja; el rebombori interior, el que habita i perviu dins de nosaltres, el que ens parla de fracassos, de pèrdues o d’esperances marcides; aquell que, sense ser-ne conscients, hem anat bastint i que poques persones en són coneixedores. I el guirigall de fora: l’aclaparament informatiu, els rius d’estímuls que ens exposen sense descans a opinions, debats, acusacions, defenses que, d’una manera o altra, amb més o menys implicació, ens forcen a posicionar-nos a tothora.

Ai, quants silencis hem extraviat pels camins de la història universal i individual! Si els haguérem conreat, si tinguérem ara la paciència de protegir-los, és possible que ressonara pel món un altre eco, una altra manera de compartir-nos, més serena i menys violenta. 

L'agenda

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 FEBRER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Un dels regals que em van fer quan em vaig jubilar, fou una agenda. Quina sorpresa. Per a què havia de menester un organitzador algú a punt d’encetar temps i vida generosos? La vaig apartar i me’n vaig oblidar, i em vaig dedicar a explorar la nova etapa que se m’oferia.

El primer any va ser deliciosament atropellat. Vaig acompanyar l’horta en els canvis estacionals, vaig llegir amb deler, vaig engolir maratons de sèries televisives, assistir a conferències, i quedar, dia sí i dia també, amb les amistats que m’havien precedit en la jubilació. Tot anava rodant a un ritme, ara frenètic, ara pausat, i jo em sentia borratxa d’eufòria.

I en això que, de sobte, arribà la pandèmia. El terror va envestir la nostra vida social i, de rebot, la personal. Els meus propòsits entusiastes, igual que per a la resta de la humanitat, es van diluir. Les setmanes de confinament m’embolcallaren en una mena d’apatia quasi embriagadora. Procurava impedir que el riu de monotonia m’arrossegara, però les notícies i l’absència de la meua gent m’enfonsaven a poc a poc. Em vaig convéncer que necessitava un salvavides. Un salvavides que, donades les circumstàncies, només trobaria entre les quatre parets de casa. I aleshores recordí l’agenda. No em serviria per anotar-hi cap projecte, perquè el futur s’havia congelat, però em faria companyia en el túnel que em tenia presonera. Comencí a reflectir-hi allò que sorgia d’entre els plecs de la tristesa: tresors que rescatava de calaixos que duien segles sense obrir-se i que m’omplien de visions desateses, sentiments desvetllats gràcies a la música o la lectura que el temps sobrer em permetia eixamplar, imatges que em volaven pel cap i que em delia a reproduir a l’hora d’escriure, topades amb capvespres que declamaven poesia... Qualsevol vivència mínima adquirí una aparença colpidora.

Ara que sembla que hem tornat a reconstruir-nos per continuar destruint-nos; ara que, de nou, vivim abocats al frenesí de la immediatesa i del soroll desmesurat, freqüente sovint aquell diari meu de les grans coses menudes, on vaig trobar un rescat, reclinant sobre el full en blanc els arabescos d’afectes i humilitats que ens adoben l’existència de felicitat. 

No volem déus

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 GENER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

De sempre hi ha hagut monarques, directors de cinema o dirigents de sectes que han considerat que pel fet que qualitats personals, antecedents familiars o contactes privats els hagen portat molt alt en la piràmide social, tenen llicència per abusar a sac de la resta del món. Enlluernats per la pròpia brillantor, alguns individus se senten acreditats per fer i desfer sense més conseqüències que la de satisfer els seus instints barroers. La història dona a entendre que és així perquè hi observem com, segle rere segle, els poderosos han gaudit de total impunitat. Han pensat que eren déus i s’han atorgat el dret a intimidar, insultar, coaccionar... O agredir les dones.

Des que aquestes han perdut la por a parlar, però, aquestes deixalles de la societat, carcamals o jovencells, de qualsevol color polític i origen social, han vist destapades les seues violències sobre els cossos femenins. Des de Harvey Weinstein a Bill Cosby, passant per cabassos d’artistes consagrats, intel·lectuals oracles o empresaris imponents, aquests narcisos enfangats s’han hagut d’enfrontar a la denúncia valenta d’una dona de rostre desencaixat i mirada esglaiada: la víctima. És conscient l’agredida que quan testimonie, la seua paraula convulsa xocarà contra un mur de poder econòmic i informatiu que protegirà l’agressor? És clar que ho és i, malgrat el tsunami que li voldrà sepultar la gosadia d’haver alçat la veu contra un dels éssers suprems, ella tirarà mà de dignitat i valentia per contar l’ultratge i tallar les ales al monstre.

Ara, una “divinitat” futbolística ha forçat presumptament una jove. Mentre ell altera les seues declaracions, ara sí ara no, les proves reforcen la narració de la xica. Estem davant d’un enèsim borratxo d’ego que ha pensat que els seus somnis humits no podien esperar? La justícia està en marxa. Un altre avís a navegants.

En el camí de la vida que les dones anem forjant a base de sacrificis i esperances, hem arribat a creure ferventment en nosaltres; hem despertat i hem pres consciència de la nostra condició. Aquesta és la base de la nostra llibertat. I en ella no hi té entrada cap violència. Ni cap déu. 

Cases sense cor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 GENER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa uns dies, el primer ministre del Canadà explicava la raó per la qual el seu govern ha legislat que des de l’1 de gener i durant un parell d’anys, els estrangers sense residència permanent al país no podran accedir a la compra d’habitatges. Controlar els preus desbocats del mercat immobiliari i dissuadir aquells que consideren que les cases són mercaderies i no escenaris de la nostra privacitat, són els objectius que es va marcar el partit liberal en el seu programa electoral de 2021. Ara ha arribat el moment d’aplicar-ho al dia al dia de la població.

A pesar de les crítiques i dubtes justificats que ha provocat el pla de Justin Trudeau, ja se senten veus avançant el final de les golden visa que han permés a fortunes de tot arreu invertir a mans plenes en l’imperi de la rajola de qualsevol punt del planeta. La notícia del govern canadenc pot semblar esperançadora, però també resulta trista. Esperançadora perquè, com en tantes altres zones desmantellades a colp de xequera, aquest acord podria ser un exemple a seguir a la nostra terra on la gentrificació llança barris sencers als braços d’inversos forasters (i casolans, no ho oblidem) només incentivats pels beneficis econòmics, que no coneixen, ni ganes, la història dels carrers i les biografies que s’hi han forjat. D’altra banda, l’anunci de Trudeau resulta desolador en la mesura que ens recorda una vegada més que la civilització s’encabota a freqüentar límits sense retorn quant a la seua gestió de la vida i la convivència a la Terra. Fa temps que anem desbocats formigonant paisatges, desnonant famílies o esclafant particularitats en nom d’una globalització desfermada. Fins on arribarem? Quina sensació de tràgic ridícul, quan els últims éssers humans miren al seu voltant i contemplen territoris infinits botinflats de ciment i, envoltant-ho tot, el silenci suïcida d’una humanitat rendida.

Esperem que prompte es clivelle aquest mutisme esdevingut condemna i que raons i gestos amables s’unisquen per atendre els espais íntims on instal·lar-se i muntar una existència. Perquè ja ho ha dit el primer ministre canadenc: “Les cases són per a les persones, no per als inversors”. I és urgent creure-hi.

Tot tornarà

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 31 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquesta setmana m’he llançat a escriure l’últim text de l’any. Pensava repassar les escenes memorables del temps que ja s’esfuma o enarborar ventalls de desitjos per al nou calendari però, quan m’he posat a revisar-ho tot, m’ha sobtat un pensament aclaparador. Allò que durant aquests mesos ens ha rebentat el cor de sofriment i ens ha deixat a la vora de l’agonia, o el que ens ha eixamplat el pit i ens ha recordat que la felicitat és tan menuda que de vegades passa de llarg sense que en siguem conscients; allò que constitueix, en resum, el nostre “jo” de fa quatre dies, exhibeix la mateixa etiqueta al llom: Passat. Un passat entendridor o dolorós, enyorat o rebutjat, però passat al cap i a la fi, format per incomptables imatges, paraules i sensacions que ja no existeixen ni tornaran a existir mai més.

La majoria de nosaltres tenim ancorat ben endins, en la fossa marina de la nostra intimitat, antics trossets de vidre que encara ens tallen la respiració quan els duem a la llum. Hi ha lluites que portem a l’esquena des de temps remots i que desitgem fervorosament guanyar per al futur, lluites que ens espenten de continu a camps de batalla que semblen “retroalimentar-se” una vegada i una altra: el combat per les llibertats, la recerca de la justícia, la protecció de la natura... No obstant això, ens esforcem per difuminar allò negatiu i fer lloc a la serenitat, perquè ho marca la llei de la supervivència: per continuar en sintonia amb la vida, cal submergir l’aflicció en la bassa de les penes ofegades. I és en aquest exercici de salvació on hem fabricat candeles nívies amb els rostres estimats d’abans, les seues alegries i tot allò que ens van dipositar en herència a les ratlles de la pell. Aquests ciris ens il·luminen el camí i ens permeten avançar; són el suport de la vida.

Per aquesta raó, siga el darrer dia de l’any o el cinqué d’un mes qualsevol, siga a l’alba o enmig de la nit fosca, els éssers humans sempre acabem pegant mossos al passat projectant-lo en la pantalla sense fronteres de la nostra memòria, perquè és ell qui, ben sovint, ens rescata del present, ens alliçona per a l’esdevenir i ens protegeix de l’última mort: l’oblit.